Contra Catalunya. (42)

Con este post acabamos el capítulo que Arcadi Espada dedicó a Andalucía en Catalunya.





Tothom que conegui el món de la inmigració catalana més endins de la superfície folklòrica sap, per exemple, de quina manera han estat permanentment recompensats tots els augments del vot nacionalista en aquestes àrees. De fet, els qui ho saben són molts, però estan ficats fins al coll en aquest saber. Ha de passar una mica més de temps perquè puguem lligar amb dades els caps d´aquest acord entre alguns dels representants de la inmigració i les autoritats polítiques catalanes. Totes dues parts es van veure a si mateixes fortes quan van començar a negociar. Els uns tenien, potser, la clau de la convivència i els altres la de la caixa forta. Els uns podien amenaçar amb la insurrecció lingüística i els altres amb el desviament de les subvencions. Fins ara l´acord ha funcionat. Que hagi significat l´emulsió i la florida d´individus com el president de la FECAC, Francisco García Prieto, del radiofonista Justo Molinero -ahir taxista, avui responsable de Radio Taxi- o del mateix conseller de Benestar Social, Antoni Comas -la força política del qual prové només dels fraternals llaços d´amistat que ha trenat amb aquest món-, tot això té una importància menor. Les circumstàncies sempre produeixen indivius disposats a tot. La qüestió és que aquest acord -renovable dia a dia, com ho són tots els acords inconfesables-, que té com a protagonistes algunes entitats de la inmigració i el Govern de la Generalitat però que dels redactats menors en participen tots els partits catalans, ha embridat la cultura inmigrant a Catalunya i ha estat l´excrecència tàcita, quotidiana, de l´aplicació estricta de la doctrina Capmany. Una doctrina, de fet, molt anterior a la formulació que en va fer Maria Aurèlia i que té arrels complexes, entre les quals la incapacitat -la impossibilitat- del nacionallisme català d´entendre què ha passat a Catalunya els últims cinquanta anys i la consegüent representació del franquisme com un túnel: quan, al contrari, només va ser una llarga avinguda més en la vida dels catalans. Més enllà de la capacitat de negociació que comporta el fet de tenir Benestar Social com a repartidora, el mètode escollit permet anotar una altra evidència: saber què és, pel nacionalisme, i què no és, la cultura catalana i establir, més enllà de declamacions il-lusòries i cíniques, l´estricte realitat de les coses. La realitat de saber quin moneder cobra un casteller de Valls i de quin altre ho fa una bailaora de Santa Coloma de Gramanet. Ben mirat, ens equivoquem. Més que una opacitat, Benestar Social és una transparència.
Pujant per la carrtera que s´acaba al barri de Singuerlin s´obté una vista completa del sot de Can Zam. Vaig pujar-la l´últim dia, un matí plujós, brut, que afavoria els meus propòsits disgregadors, amb la idea de buscar un paràgraf panoràmic sobre l´estat del dream català. Feia poques setmanes que Gabriel Pernau, un periodista amb qui vaig treballar al Brusi, un bon periodista, havia publicat un llibre d´entrevistes que va anomenar El somni català. S´hi anotaven diverses històries edificants, de gent que havia vingut a Catalunya en alguna de les batzegades migratòries, que havien trionfat i que, amb consciència o emoció desiguals, cantaven les virtuts de la terra d´acolloda. El llibre, forçant-ne fins i tot alguns fragments del text, va ser afiliat ràpidament pel nacionalisme. El mateix Pujol el va regalar a José María Aznar en una de les primeres trobades i Aznar el continua llegint en al intimitat. Es tractava d´un llibre de trionfadors. Res a dir-hi. Amb trionfadors se solen fer la majoria de llibres d´entrevistes. Però al sot de Can Zam, en aquell paratge esgavellat hi havia una altra versió d´aquest somni: amb aquella anonímia escampada s´hagués pogut escriure una altra sèrie d´històries. Acceptant la ficció que existeixi un somni col-lectiu, el dream català no presenta més novetats: eren els més pobres del seu poble i aquí continuen sent-ho. Quasi ningú n´està penedit. És molt difícil penedir-se de la vida pròpia. El somni dels qui regalen llibres sobre el somni és que les condicions necessàries per escriure´l no hi siguin. En això coincideixen amb la majoria d´homes i dones que a aquella hora s´aixoplugaven sota els tendals, al mig de l´erm. El drama elemental i mil-lenari de l´emigració és aquest: no tria ningú. Els uns no voldrien conviure sinó amb els seus fills: però de fills n´hi ha pocs. No hi ha prou braços per aixecar els dies. Allà als marges, mentrestant, no hi ha prou terra per alimentar tants fills. Han de marxar, cap on n´hi hagi. Hi ha una evidència despietada: ningú voldria adoptar fills d´altres; ningú triaria ser un fill adoptat. Elementalíssim. Amb coses que neixen de la part més fosca de la vida convé limitar la demagògia. tota demagògia: tant a la vetlla com somniant.
El somni, en tot cas, sempre és allà mateix després de les hores de treball, quan ve la son. Somniar és igual a tot arreu. És un assumpte privat: cada home té el seu somni, el gasta com vol, el nodreix com vol. Són els homes, els qui somnien; no pas els territoris. Així mateix, també la llengua és dels homes; no pas de les pedres.

Contra Catalunya. (41)

Tot això no tindria imprtància enlloc que no fos Catalunya. Ni a cap altra fira. Per començar, ni hi hagués anat ni n´hauria escrit res. Però la Feria, aquí, és la coartada anyal que permet que tanta gent digui que la inmigració a Catalunya és un fet viu i fascinant, que les seves manifestacions culturals (sic) són multitudinàries i que reben, a més, el suport sincer i matéric del govern de la nació catalana. L´obscenitat d´aquest plantejament és repulsiva. Però és que és aquesta feria, que és obscena. Obscena pel comportament dels polítics, de tota classe i condició, que hi passen cada any per posar-se el barret cordovès, sense que els importi gens ni mica -ja no els importa ni gens ni mica que el seu comportament sigui interpretat a l´acte en termes de pur oportunisme: és una nuesa zoològica, la seva. Obscenitat de la vulgaritat postindustrial: aquest és l´oci que a milions de persones els ve de gust. Obscenitat dels sons, de les olors, de l´alegria. I l´obscenitat suprema: aquesta és la política cultural que la Generalitat de Catalunya preveu pels inmigrants. Jeu aquí, en aquest fossar de pols. No hi ha diner públic perquè els inmigrants facin teatre, o música, o cinema o llibres en la llengua materna, aquest assumpte bucal que el nacionalisme català aprecia tant, no hi ha suport públic perquè puguin elaborar les tradicions culturals veritables: culturalemnt parlant, l´inmigrant està, com ningú més a Catalunya, a la pura deriva del mercat, a mans de la seva violència. L´emissora hegemònica de Catalunya -d´una Catalunya establerta- es diu Catalunya Ràdio: la fan amb diners públics, per descomptat. L´emissora hegemònica de la gent de Can Zam és Radio Taxi. N´hi ha prou amb això, per exemplificar el desert cultural dels pobres i algunes de les raons que expliquen per què ja no enamoren, els pobres, per què la seva abúlia i submissió sembla que no porten ja cap llavor de futur, per què els fills dels pobres porten tants mestres de la perifèria al deseper i a l´abandó. Per descomptat que això és així a tot L´Occident. Però a Catalunya, com passa a qualsevol altra societat amb un percentatge alt d´inmigració, els pobres no solament han de franquejar la barrera de la desigualtat de renda, sinó també de l´origen. No és pas que el nacionalisme s´hagi descuidat d´aquesta condició de la societat catalana. És que, per ser, no pot fer res més que ignorar-la. Ignorar-la és una fèrria condició ontològica. I aquest ser es manifesta fins i tot a vegades a pesar d´ell mateix. Per més que els dirigents nacionalistes -els de Convergència i els dels altres partits- s´omplin la boca a Can Zam parlant de la "manifestació cultural", per més que aplaudeixin la "diversitat cultural" catalana enmig d´aquesta imagineria, tots els diners públics que rep la Federación de Entidades Culturales (per descomptat!) Andaluzas en Cataluña (FECAC), l´organitzadora de la Feria de Abril, els rep, no pas dels pressupostos corresponents del Departament de Cultura, sinó dels de Benestar Social. Està bé que així sigui. Es veu més clar. Per això he escrit que l´obscenitat és suprema. La Feria, el Rocio, qualsevol altre pasdoble d´aquests no són "bens culturals", pels diners públics. Quan s´arriba al pressupost, repassades totes les barbes del discurs "cultural", la farsa es demostra i es comenta tota sola. Tot això, la feria, el Rocio, és pur alcohol de cremar. Metadona. Pura metadona. Per això figura al mateix capítol inversor d´on s´extreuen diners pels yonkies, les putes, les mares solteres, els vells solitaris o els malalts de sida: emigrar per pobre és una malaltia i no seré pas jo el qui alçaré el pal per dir-ne el contrari. D´altra banda, el fet que els diners els reparteixi un departament com el de Benestar Social, amb una xarxa espessa de complicitats, amb opacitat de mètodes i objectius, permet negociar eficaçemt amb aquests diners i obtenir-ne a canvi suports polítics, potser fingits però molt sòlids. Encara cal que passi una mica de temps i que -potser per l´acció del temps mateix, potser a causa d´un profund i improvable canvi polític- s´erosioni el pacte de silenci que cus la boca als uns i als altres i permeti que finalment algú parli amb claredat i lliurement i faci veure les insòlites formes de caciquisme que s´han practicat i es practiquen a la Catalunya metropolitana. Caciquisme en la versió més diàfana i plebea: diners a canvi de vots.

Contra Catalunya. (40)

Però les descripcions interiors encara eren molt més compromeses. De fet, només dos trets -a més del tamany- diferenciaven la Feria de Abril catalana dels referents andalusos. El primer era l´interclassisme. A Sevilla, pobres i rics, -junts, mai barrejats- s´acostaven al real. A Can Zam només hi anaven els pobres. Dir això pot semblar indecorós, però la veritat no és el mateix que el decòrum. Per tal de disfressar aquest fet indicutible, naturalíssim, aquell any, com cada any, es destacava a les publicacions i a la propaganda que la Feria de Abril catalana era un exemple de democràcia, que totes les casetes eren obertes per tothom. O es tractava de fer virtut de la necessitat o es tractava de cinisme pur. La discriminació exigeix unes condicions i quan un és al soterrani no les pot imposar fàcilment. A les ferias andaluses hi ha casetes privades perquè tot el poble en participa d´una manera generalitzada. I de moment, quan el poble sobirà es reuneix, és veritat que el primer que fa és guardar distàncies segons la renda, l´herència, l´interès o el gust: és tan dolorós com cert. El món sap que la Feria de Abril sevillana, amb tota la pesca, no hauria durat gens ni mica si els rics hi haguessim hagut de compartir la taula. M´inspira una admiració autèntica el fet de descobrir que, a falta de rics, els organitzadors de la versió catalana i el seu diligent corifeu es treien de la màniga virtuoses explicacions democràtiques.
Hi havia una altra diferència: menys aparatosa però molt més important. A Andalusia, la gent va a les fires a divertir-s´hi amb tota simplicitat. La gent hi busca el riure i la gresca, si un és jove hi busca cuixa i si és vell, consol. No hi ha cap m´es obligació de cap altra mena. A Catalunya, país de plusvàlues, una feria no podia ser només això. La feria, segons els propagandistes, és més que una fira: es tracta de la representació culminant de la identitat cultural andalusa. Això donava a la gent de Can Zam un punt de seriositat i d´orgull silenciós: treien pit i passaven pel carrer gran del Real com si anessin dient que la cultura andalusa existia. La primera tarda que m´hi vaig estar vaig voler comprovar de seguida en què consistia aquella manifestació eminentment cultural. Vaig veure, en efecte, algunes mostres de la noble i mil-lenària capacitat meridional per convertir el frito en una lleugeresa; vaig menjar bon pernill bé de preu i podia haver comprat meloja i carn de codonyat si m´hagués plagut. Però això va ser tot. Qualsevol altra necessitat hauria estat desatesa: la de saber, per exemple, per què els andalusos fan el millor potatge del món a base de bleda i bacallà; o la d´endinsar-se a les explotacions, tan diverses, tan memorables, del raïm palomino; la curiositat de saber per què és tan difícil menjar jabugo autèntic, o per què l´oli andalús es tracta, de fet, de mil olis. Eren unes qüestions -culturals- molt elemntals. De totes elles, en quedava a Can Zam un núvol d´oli refregit -passi pel xurro o pel peixet-, una insolència gairebé continua de paellas matagegants, servides en plats de plàstic, uns forcs humiliants de butifarra amb seques -seques- i un saló comercial on tresillos elefantíacs de pell de plàstic alternaven amb un cartell i quatre ampolles dels rars i interessants tintos del Condado, que tanmateix -com un simple fòtil al living- no es poden comprar. Quant a la música, en cap moment vaig poder escoltar res que no fos una sevillana. Res. Vaig ser-hi matins, tardes i nits. Res de res. Una sevillana grapejada: a això es limitava l´explotació de la veta cultural més gran d´Andalusia. Em va interessar també la possibilitat que hi haguessin muntat alguna expsoició, ni que fos sobre Garcia Lorca. I seguint un cartellet molt artesanal, em vaig introduir a la feria profunda. Aquest cartell duia una paraula de sonoritat molt fascinant: Crótalos. Exposición de crótalos y reptiles terribles, deia el missatge complet. Vaig voltar molt, massa, abans d´arribar a la zona més canalla i sorollosa de totes, a la vora de les sitges de cervesa, negada pel rebombori inmisericorde de les atraccions, sínies i altres màquines de fira. Per allà devia haver-hi els cròtals, però jo no els vaig saber trobar. Sí que vaig saber, en canvi, que era l´única exposició de tot el firal.

Contra Catalunya. (39)

Vaig arribar a Can Zam la tarda del primer dissabte de feria, que era un dia grande. A l´avinguda de pols em van rebre amb tot l´esplendor les nenes adobades de coloret, amb faldilla molt curta i els dits carregats d´anells i un estil recte i dret de caminar; els homes que havien estat, ancians ara amb els ulls atemorits davant la multitud, que buscaven el rastre del fill inquiets només perquè aquest s´havia avançat uns metres, vells amb els nervis desbocats enmig de la gentada; els pinxos, amb les sivelles brillants i estel-lades sobre el cuiro, generalment molt guapos i molt joves, tot i que més d´un ensenyava una bellesa grassa, una bellesa deforme, anticipava ja que la vida li faria a la cintura, a les bosses dels ulls, amb la grassa al voltant del coll que degotava amb expressió líquida; passaven també les dones fetes, alguna vestida d´andalusa, parlant entre elles i escrutant-se tota l´estona, penetrants, dures, llobes; pasava la gitana amb el nadó al cabàs: posava al terra polsós una caixa de fusta, s´hi asseia i es treia una teta madura per donar-la al caganer, trotaven dos cavalls i deixaven anar molta bava; un home arossegava un sac de camarons i sal que després vendria en paperines de paper d´estrassa. Al voltant de tot això, hi circulava una olor penetrant d´oli fregit i un terrabastall format per dos sons dominants: la sevillana inacabable que ballaven a totes les casetes i el furor comú de la tòmbola, el Pasaje del Terror i la Noria desbocada. També hi havia els lavabos, ambulants i pudents.
Hi vaig tornar -vaig haver de tornar-hi- molts altres dies. En hores diferents. Anava escrivint i arribant a algunes conclusions parcials. No eren conclusions senzilles. Ni tan sols era fàcil de sotmetre l´escriptura a una descripció austera. Per començar, no era fàcil tècnicament: el cinema, la televisió, la propagació de la imatge han produït un tipus de periodista -el meu tipus- inhabilitat per la descripció impressionista. Així com molt sovint un escriu les notícies tenint en compte que el lector ja en coneix la part substabcial, així mateix un descriu pensant que el lector ja ha vist les imatges i que per tant a la prosa sobren les descripcions més superficials. D´aquesta manera un s´acaba especialitzant en retrats d´interior, una zona que encara no està sobrecarregada per les càmeres i on potser s´hi pot trobar més fàcilment la veritat inèdita o simbòlica. Però la crònica honrada de Can Zam ho havia de descriure tot com si ningú hi hagués arribat mai, allà. Amb una estona, amb un passeig molt curt, n´hi havia prou per descobrir l´enorme càrrega de falsedat icònica que la Feria de Abril havia acumulat. Durant la major part del dia, allò era un espai brut, pudent i d´una vulgaritat desgraciada. Només unes poques hores petites i buides, generalment als matins, podien posar en relleu de sobte un apartat de bellesa i calma. La succesió televisiva i fotogràfica que s´havia elaborat durant molts anys -sense innocència de cap mena, sense gens de veritat- havia presentat, per exemple, una abundància notabilíssima de primers plans -generalment, primers plans de nenes flamenques-, escollits pel valor simbòlic, amb preferència especial per aquelles imatges que denotaven una entesa i una col-laboració entre cultures. Fabricar un enxaneta amb barret cordovès, era l´objectiu. Aquesta abundància de primers plans arrivaba fins a tal punt que cap imatge, fixa o en moviment, permetria fer-se una idea de l´espai físic on se celebrava la feria: un sot de pols, característic de les golfes metropolitanes. Ni permetia conèixer, tampoc, cap detall dels voltants: aquelles fileres pobríssimes de barraques que es trobaven pel camí d´una de les entrades principals del recinte i que els operadors obviaven acuradament.


(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (38)

Arcadi Espada sigue discurriendo sobre los andaluces en Catalunya.




Vint anys enrera, i també unes pàgines enrera, la pluja al teulat de la caseta duia el compàs i podriem dir, si és que va ser així, que ens havíem begut totes les existències. Un home sortia de tant en tant a donar un cop d´ull, un cop d´ull que a vegades surava més i a vegades menys, i ens anava anunciant els incidents. Més endavant, recordant-lo, vaig saber que les paraules seques, desanimades, que anava pronunciant cada cop que tornava a entrar "Ahora, la Rociera", "de Los Cabales ya no queda ni el muñón" es referien a una nova baixa en el combat amb el vent i la pluja. Però la veritat és que aquella nit, tan curta, finalment ens vam acostumar a la seva lletania amb la indiferència més gran. I, per descomptat, en cap moment li vam fer preguntes: un gest d´assentiment en la difusa desgràcia o suficent per acostar-li les restes de l´ampolla i que begués de gust. Fins que el guitarrista no se´n va cansar -el cantaor se n´havia anat nit enrera- i vam veure entrar un inesperat triangle de sol, fins que no em vaig llevar amb el cul adolorit no vaig entendre plenament el que havia volgut dir aquell home. Des del llindar de la caseta -era la més sòlida i l´única que havia resistit sense grans problemes la tremenda tempesta de la nit- el paissatge era aquest: una llarga avinguda d´aigua i fang se´ns presentava com l´única cosa comprensible entre el caos: lones i ferros i fustes caigudes, pendons estripats amb retalls de garlandes i nusos d´alegres serpentines, pissarres on una escriptura tenaç de guix, indemne a l´aigua, marcava el preu de chocos i cañaíllas. I una bombeta a dins d´un barret que navegava rierada avall com una filla sagrada del diluvi. To i que em van treure d´allà ràpidament i em van tornar en un instant a la ciutat, jo podia recordar que havia estat a la feria de Barberà del vallès, un mes d´abril.
No vaig tornar a la feria fins al cap de molt temps. Les notícies que s´anaven produint cada any sobre la convocatoria -la progressiva amplitud i detall de les quals em cridaven l´atenció- les introduia en el record d´aquell matí de desolació, d´aquell precari campament de l´alegria esmicolat, i en l´admiració que encara em produïa pensar que els devia haver costat molt, a aquella gent, netejar el paisatge i tornar a deixar-lo en condicions. Fins que un any el diari em va enviar a la Feria a treballar-me l´ambient. La Feria se n´havia anat de Brarberà del Vallès i s´havia instal-lat en el que en deien Can Zam, un erm a l´entrada de la ciutat de Santa Coloma, cenyit per llera buida del Besós, pel barri de Singuerlín -que havia estat una llegenda sense llei- i per tres grans sitges cerveseres. Fins aquell moment havia transhumat d´un poble a l´altre, però els espais sempre eren iguals, sempre erms, trossos de ciutat sense resoldre, calbes violentes.


(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (37)

El viratge cap a la nit havia estat espectacular i durant força temps aquest cel de paper em va fer rumiar força. A Catalunya, aleshores, hi havia un debat -un debat més o menys: no cal exagerar- sobre la cultura de l´emigració. Tenia l´origen en una pregunta pública de Maria Aurèlia Capmany sobre la possibilitat que els emigrants poguessin reproduir fora del seu medi natural els trets culturals que duien posats com el color dels ulls o la maleta de cordills. En realitat, la pregunta era mera retòrica perquè estava feta coneixent la resposta. No, no i no. Pregunta i resposta eren tot plegat una estupidesa. Primer, perquè més enllà de qualsevol mena d´autorització, promulgada per la senyora Capmany o per qui fos, els emigrants reproduïen aquestes formes de cultura a la seva vida quotidiana: quan parlaven, quan cantaven, quan cuinaven o quan es relacionaven. No se sap si podien fer-ho, però ho feien. Segon, perquè l´aplicació d´aquest plantejament comportava si més no una consequència forta: la impossibilitat conceptual que les cultures evolucionen i l´existència subsegüent d´un fons hermètic d´identitat cultural associat a un territori. Tanmateix, aquella nit de paper penjava allà, inquietant, sobreposada tal vegada per donar la raó a la senyora Capmany i demostrar que fora del seu suc originari la reproducció de les formes culturals només esdevé melancolia grotesca. Vaig trigar a descobrir que aquell cel de paper podia formar part perfectament de qualsevol penya a Sevilla. Vaig trigar un bon temps a comprovar que la majoria dels joves flamencs, andalusos i catalans, aprenien el cante d´una manera molt semblant: escoltant discos dels mestres i amb el moble del tocadiscos adossat a la paret, a sota d´una imponent escena de caça rediviva amb un cromatisme encegador; que a uns i altres els interrompia el germà petit -i els desterotava els nervis- fins que arribava a una edat en què això deixava de passar i una tarda qualsevol el germanet es posava a portar el compàs tot sol. Vaig trigar a entendre que el cel de paper era una melancolia més vasta i profunda i remota: nostàlgia del pati -també impossible a Sevilla- on el flamenc havia nascut; nostàlgia d´una tradició oral i de la sang que ja no es manifestava enlloc. Estava ficat de ple en aquesta cavil-lació, a punt de sortir-ne, quan Paco Hidalgo em va convidar a fer una xerrada a algun bar recòndit, amb rebotiga. Sempre em deia: "parla del que vulgis". Aquell cop els vaig fer esverar. Vaig dir -suament- que era molt més important el flamenc que la seva melangia, que estava pel damunt de la seva peripècia personal, que a Catalunya el flamenc havia de sortir com fos de la domesticitat, de l´ambient clos de les penyes, que havia de conquerir -la música militar sí que ha sabut fer-me llevar- la Barcelona mateixa, el centre. Els vaig dir que el flamenc havia de ser també una música de Barcelona i no pas només la música dels inmigrants andalusos de Barcelona. Era un plantejament molt respectuós: amb la seva música, amb el seu llegat cultural i fins i tot amb el seu dret a la melancolia. Però no ho va entendre així gairebé ningú: recordo que Paco tenia una feinada per moderar el col-loqui i perquè jo no em sentís agredit del tot. Només va faltar que sortís Antonio España del fons de la sala per dir una cosa terrible: "Ara també la nostra música, voleu robar-nos?" L´Antonio era i és un home intel-ligent, però aleshores ja era un home ofès. Pocs mesos més tard va aprofitar que obligaven la seva filla a estudiar català per tornar a Andalusia. Dubto que a Granada s´hagi sentit a la seva ciutat tant com s´hi va sentir a Barcelona. No hi ha res com la llengua per provocar exilis inútils. Però bé; era veritat: jo volia portar el flamenc a la ciutat, ficar-lo en el cansado corazón del viento; el volia veure a la programació dels festivals públics, a les sales de moda; era una música, més que un consol. Naturalment, no vaig fer res, però altres sí que ho van fer. Finalment ho van fer Mayte Martín, Cañizares, Ginesa Ortega, Duquende, Poveda... Aquests flamencs catalans, criats a perifèries idèntiques a les andaluses, nens avorrits, nens després estrelles, adolescents més endavant que feien imposar el silenci a les penyes: ara canto jo: temptats per tot, i per totes les músiques, com només ho pot ser l´home a la ciutat. Ja hi són, ara; a la ciutat. No hi ha a Catalunya cap altra música tan pròpia i tan viva com el flamenc.

Contra Catalunya. (36)

Era un món d´homes. I els homes de la ciutat central arribàvem, doncs, a les perifèries de la manera que podíem, ja dic que amb prou feines. Un cop arribats, allà tot anava molt lent i costava tant com el viatge. El que s´havia de veure estava anunciat a les deu, però aquella hora a la penya encara escombraven. El cante o el baile de veritat no començaven quasibé mai abans de mitjanit. Mentrestant, podíem assistir a espectacles diversos. Les mares pujaven les nenes a l´escenari, perfectament vestides de faralaes, i les animaven a ensenyar les gràcies al públic, que anava en augment. Alguna era graciosa. En aquests preliminars només es ballaven sevillanes, que la megafonia del local sempre brindava amb un volum eixordidor. De vegades l´espectacle era més confidencial: un expert recolzava el seu pes a la barra, al teu costat, i en 90 minuts seguits, interromputs un parell de cops per respirar i beure cervesa, desplegava tota una teoria privada sobre els orígens, l´evolució i l´estat actual del cante flamenc, davant qualsevol drecera de la qual era molt perillós replicar. Els preparatius podien consistir també en una conferència. Jo mateix alguna vegada en vaig ser protagonista: només me´n recordo de la suor. La lentitud i la laboriositat d´aquelles nits es convertia molt fàcilment en pura pesantor. Pesantor per mi: un estrany, al capdavall, en aquell món. La gent de les penyes, els prolegòmens els tenien com una part essencial de la festa. En canvi, jo els veia com un peatge per arribar al que m´interessava: el moment en què un desconegut pujava al cadafal i hi deixava tres veus admirables enmig del bullici i la llum de neó barat, procurant que la mainada que s´havia assegut al voltant del minúscul escenari no li alterés els nervis per tota la vida. Amb tot, les penyes eren l´únic lloc on es podia escoltar flamenc, aquells anys. A Barcelona només quedaven un parell de tablaos al fons de la Rambla dedicats a l´spanish, i algun succcedani de colmao on aconseguir que un cantaor obrís la boca costava tant com que ho fes una puta cara. Dic una puta, perquè el mètode per l´adquisició dels (en)cants no diferia molt en un cas i en l´altre: el cantaor i el tocaor s´acostaven a la taula, l´un feia carantoines amb els falsets i l´altre cantava a pal sec a cau d´orella, molt baixet, només perquè t´imaginessis el que podia ser capaç de fer. Però els havies de convidar a whisky, i se´l bevien -o l´escupien- com si fos aigua. A més, la majoria eren simples fandangueros, practicants experts del que jo en deia el mandibuleig atroç, aquella variant del flamenc, enganxosa com carn de codonyat, que consisteix a cantar amb la barra, ai, ai, ai, fent voltejar els terços per la boca com qui fa gàrgares mentre la gola es pren el dia lliure. Per tant, durant algun temps vaig continuar anant per les penyes, perquè el flamenc m´agradava i perquè hi havia bona gent -Paco Hidalgo, Diego Anguita, el pare de Mayte Martín- que m´insistia. Fins i tot un matí, acompanyat d´Antonio España -és un expert en flamenc: ara viu a Granada, però va passar molts anys aquí, abans que l´ambient el fes tornar enrera- vaig gosar anar a un matinal. El dia era lluminós, me´n recordo molt bé. L´Antonio i jo vam entrar a la penya i ràpidament ens van portar al lloc on els fets esperaven: una sala molt fosca on desenes de nenes anaven ocupant l´escenari il-luminat seguint el so inacabable de la sevillana. Vam seure amb total discreció i un dels dos va donar un primer cop d´ull al sostre: un cel molt blau, ornamentat d´estrelles (naturalment) ho cobria tot i s´allargava fins a la paret frontal de l´escenari. Damunt el blau hi havien pintat una lluna gran i blanca, un carrer i una tanca i un reixat.

(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (35)

En este post, Arcadi Espada empieza a reflexionar sobre la colonia andaluza que habita en Catalunya.





La primera devia ser una nit de fa vint anys, no sé si certa. Algú, després del cante, em va dur en un cotxe amb altra gent, molta gent, això es segur. El cotxe va travessar les perifèries d´una manera pràctica i quasi fantasmal, per camins només suggerits, i el xofer devia parar-se un parell de vegades per meditar i tot seguit continuar amb sensatesa i coneixement del terreny. Al cotxe només hi havia homes. De tant en tant algú feia baixar un dit la finestra per llençar la burilla i respirar un aire molt càlid, prematur, donada l´estació. De sobte, sense que cap més signe, a part del vent, ho hagués anunciat, va començar a ploure, a ploure fort, i molt i molt fort de seguida, i gairebé recordo, del conductor, algun bufet barrejat amb fang, algunes paraules també enfangades i l´anunci que havíem arribat a destinació, al principi del que semblava com una llarga avinguda vorejada de files de llums i d´un continu desordenat de casetes de fira. No sé per quina raó -sempre era inútil fer preguntes, aquestes nits- el cotxe va quedar parat una mica lluny del punt on finalment anàvem i vam haver de fer més de cent metres a peu, enmig de la pluja, seguint les passes i l´exemple del guia accidental. Ens havia deixat un paraigua i des del llindar il-liminat de la caseta, ja sota teulat, encara em sembla que veig aquella calba lluenta, refregada, i sento com ens invita a passar, a veure i a menjar calent, fins i tot, que també n´hi havia. Aquell local només tenia una barra d´un parell de metres, una petita plataforma on ja estava fent dits un guitarrista i una dotzena de taules amb cadires. La pluja picava molt fort al sostre, fet d´un material que ressonava, i la llum, suficient, de tant en tant flaquejava. Les taules es van omplir ben aviat de fritos i embotits i de vi fino i tinto.
Nits com aquelles no eren mai fàcils. Passava que algú havia trucat entre setmana dient que dissabte a Cornellà o l´Hospitalet o a Badalona hi havia alguna cosa que s´havia de veure. El viatge ocasionava grans molèsties si s´optava pel transport públic o masses despeses si s´hi anava en taxi. Aleshores ningú tenia cotxe. Un condemnat manament progre havia impedit que tota una generació aprofités el cotce a l´edat del zel i després no trobàvem mai el moment. Aquest mandat el començaven a trencar les dones amb el seu notable sentit comú, però les dones no en participaven, d´aquelles nits.


(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (34)

El tricicle és un grup català de teatre, posseidor d´un humor mut i d´ampli espectre. Un dia van presentar a l´organisme corresponent de la Generalitat un curt cinematogràfic d´elaboració pròpia amb la finalitat de concórrer als Premis Nacionals de Cinematografia de la Generaliat. La seva candidatura va ser rebutjada. Incomplia les bases. Era un curtmetratge mut: presentava una epopeia de peus caminadors. No el van rebutjar per això. És que el seu títol era un refrany: Quien mal anda, mal acaba. En castellà. A concurs en van admetre un altre: To blow one´s brain out. Duia el títol en anglès. Però, traduït, volia dir Volar-se el cap. Devia ser per això.

Contra Catalunya. (33)

Òbviament, també el nacionalisme espanyol ha recorregut a estratègies semblants. L´acusació d´antiespanyols dirigida genèricament als republicans va ser àmpliament esgrimida per la propaganda franquista. Que jo sàpiga, i salvant excepcions marginals, els republicans no van servir-se mai d´un aparell retòric similar. És indiscutible que posar l´enemic a l´extraterritorialitat allibera les consciències i permet matar més a gust. Seria temible que el nacionalisme -que basa tota la veu revelada en l´atzar d´haver reunit un nombre determinat d´homes sota un mateix cel- hagués de reconèixer que, en un guerra civil, individus que comparteixen el mateix precari atzar -germans, al capdavall- s´estan matant els uns als altres. A fi d´evitar una incomoditat ontològica com aquesta, un dels contendents, o tots dos, procedeix a despullar l´altre e la identitat. Només llavors és quan l´Altre -assumida finalment la condició d´estrany- està a punt per rebre el tret a la nuca.

Contra Catalunya. (32)

A TV3, la ficció d una nació construïda, indiscutida i indiscutible, s´ha fet més present que a qualsevol altre lloc mediàtic, mediat o inmediat. Aixó també ha afectat els diaris. També els ha constret. També els ha fet vacil-lar al moment d´obrir línies informatives o de debat, al moment de valorar a quins assumptes havien de deicar al temps. La glacial indiferència de TV3, el seu món calmat sense fissures ha estat quasi sempre suficient. TV3, igual que totes les televisions obedients al poder polític, no ha tingut mai cap necessitat de ser incendiària. Freda com el metre patró d´iridi del ser nacional de Catalunya: del que conté aquest ser i del que pugui arribar a contenir a cada moment de la història. L´oasi català és, bàsicament, un oasi mediàtic. Les raons de la seva existència són d´una certa complexitat. Tenen molt a veure amb la pròpia inexistencia de Catalunya com a nació -en una nació, s´hi discuteix-; amb la limitació del seu poder econòmic, polític, cultural; tenen a veure amb les característiques d´una generació de periodistes que van exhaurir l´alè rebel a l´antifranquisme i que d´alguna manera, dissoltes totes les expectatives de revolució que s´havien creat, observen la sobirania nacional de Catalunya com l´únic punt del programa que ha resistit tots els seus naufragis: i a aquesta sobirania s´aferren -ei, alguna cosa hem fet- sense importar-los qui és el sobirà i quin és el seu pla de vida. Però l´oasi no hauria prosperat si no s´hagués retransmès cada dia en directe. Si no hagués caigut cada dia sobre els teulats de la pàtria aquesta pluja tèbia de conformitat.

Contra Catalunya. (31)

Hi ha gent que opina que l´allunyament moral i sentimental entre Catalunya i la resta d´Espanya té dos responsables: TV3 i l´ensenyament. Potser és veritat. Espanya només existeix veritablement, profundament a TV3 a partir de dues realitats: la Lliga de futbol i la Corona. Espanya és necessària perquè la Lliga no es quedi com el mapa del temps autonòmic, perquè el Barça pugui continuar fitxant jugadors meravellosos, per crear l´ambient adequat als heroismes dominicals. A diferència de la literatura, el futbol català té mercat perquè parla la mateixa llengua -la parla amb els peus- del futbol espanyol. Quant a la Corona, no s´ha d´afegir res. A Espanya, sobre la Corona, fins i tot sobre la Corona anterior al 1714, no hi ha mai res per afegir.