Contra Catalunya. (39)

Vaig arribar a Can Zam la tarda del primer dissabte de feria, que era un dia grande. A l´avinguda de pols em van rebre amb tot l´esplendor les nenes adobades de coloret, amb faldilla molt curta i els dits carregats d´anells i un estil recte i dret de caminar; els homes que havien estat, ancians ara amb els ulls atemorits davant la multitud, que buscaven el rastre del fill inquiets només perquè aquest s´havia avançat uns metres, vells amb els nervis desbocats enmig de la gentada; els pinxos, amb les sivelles brillants i estel-lades sobre el cuiro, generalment molt guapos i molt joves, tot i que més d´un ensenyava una bellesa grassa, una bellesa deforme, anticipava ja que la vida li faria a la cintura, a les bosses dels ulls, amb la grassa al voltant del coll que degotava amb expressió líquida; passaven també les dones fetes, alguna vestida d´andalusa, parlant entre elles i escrutant-se tota l´estona, penetrants, dures, llobes; pasava la gitana amb el nadó al cabàs: posava al terra polsós una caixa de fusta, s´hi asseia i es treia una teta madura per donar-la al caganer, trotaven dos cavalls i deixaven anar molta bava; un home arossegava un sac de camarons i sal que després vendria en paperines de paper d´estrassa. Al voltant de tot això, hi circulava una olor penetrant d´oli fregit i un terrabastall format per dos sons dominants: la sevillana inacabable que ballaven a totes les casetes i el furor comú de la tòmbola, el Pasaje del Terror i la Noria desbocada. També hi havia els lavabos, ambulants i pudents.
Hi vaig tornar -vaig haver de tornar-hi- molts altres dies. En hores diferents. Anava escrivint i arribant a algunes conclusions parcials. No eren conclusions senzilles. Ni tan sols era fàcil de sotmetre l´escriptura a una descripció austera. Per començar, no era fàcil tècnicament: el cinema, la televisió, la propagació de la imatge han produït un tipus de periodista -el meu tipus- inhabilitat per la descripció impressionista. Així com molt sovint un escriu les notícies tenint en compte que el lector ja en coneix la part substabcial, així mateix un descriu pensant que el lector ja ha vist les imatges i que per tant a la prosa sobren les descripcions més superficials. D´aquesta manera un s´acaba especialitzant en retrats d´interior, una zona que encara no està sobrecarregada per les càmeres i on potser s´hi pot trobar més fàcilment la veritat inèdita o simbòlica. Però la crònica honrada de Can Zam ho havia de descriure tot com si ningú hi hagués arribat mai, allà. Amb una estona, amb un passeig molt curt, n´hi havia prou per descobrir l´enorme càrrega de falsedat icònica que la Feria de Abril havia acumulat. Durant la major part del dia, allò era un espai brut, pudent i d´una vulgaritat desgraciada. Només unes poques hores petites i buides, generalment als matins, podien posar en relleu de sobte un apartat de bellesa i calma. La succesió televisiva i fotogràfica que s´havia elaborat durant molts anys -sense innocència de cap mena, sense gens de veritat- havia presentat, per exemple, una abundància notabilíssima de primers plans -generalment, primers plans de nenes flamenques-, escollits pel valor simbòlic, amb preferència especial per aquelles imatges que denotaven una entesa i una col-laboració entre cultures. Fabricar un enxaneta amb barret cordovès, era l´objectiu. Aquesta abundància de primers plans arrivaba fins a tal punt que cap imatge, fixa o en moviment, permetria fer-se una idea de l´espai físic on se celebrava la feria: un sot de pols, característic de les golfes metropolitanes. Ni permetia conèixer, tampoc, cap detall dels voltants: aquelles fileres pobríssimes de barraques que es trobaven pel camí d´una de les entrades principals del recinte i que els operadors obviaven acuradament.


(SEGUIRÁ)