Contra Catalunya. (46)

¿Com es pot explicar, en efecte, a un home que fa trenta o quaranta o cinquanta o seixanta anys que viu a Catalunya, que ha parlat sempre en castellà a casa seva, al carrer, als despatxos, que ha parlat als fills en castellà i els fills l´han respost, que se sent, a més amparat per la llei en els usos lingüístics, fins i tot en la reivindicació moral que el tros de terra on viu també és Espanya i forma part d´Espanya i per tant de la tradició, l´herència i els usos d´Espanya, com es pot dir a aquest home que aquesta llengua, que és a més la llengua de milers com ell, no és també la llengua pròpia de Catalunya? Què és Catalunya sinó ell i molts altres com ell? Fa poc, un parell d´anys, em van enviar a passar el vespre electoral a un casino andalús de Santa Coloma, un d´aquests locals on els veïns es troben els diumenges per fer-hi quatre balls, mirar la televisió i beure una mica de vi. Un lloc horrible, no ens hem d´enganyar, on ningú feia gens de cas al que pogués passar -políticament- aquella nit i on el soroll dels enginys musicals era completament eixordaor. Amb grans dificultats vaig poder agafar un home al fons de la barra i obtenir-ne un paràgraf crucial: "¿Amb la llengua, diu? No, no tenim cap problema amb la llengua. Aquí tot ho fem en castellà." És aquesta, la clau. No han tingut, òbviament, ni la força social, ni política, ni cultural per oposar-se a la ficció nacionalista en allò que els tocava més de prop. No hi ha hagut cap insurrecció visible. Han observat amb summa desconfiança -la desconfiança del pobre i el fotut que, donat el cas en què es troba no vol insistir més- els moviments d´aquells d´entre ells que volien fer de la llengua un poltre de tortura -pels altres, però també per ells mateixos- i no s´han adherit públicament a les seves intencions: però també han respost amb una indiferència esquerpa al projecte nacional català. No és el seu, no pot ser-ho. Estan disposats a pagar els petages; els seus fills parlaran en català quan toqui. Amb la professora, quan vagin a demanar feina o quan vulguin lligar, fins i tot. Per ells, l´aprenentatge de la llengua catalana és com ara el servei militar. Una cosa que cal passar, i de pressa, i procurant sortir-ne indemne. És clar que n´hi ha que planten cara: que deserten o es fan insubmissos. Sempre hi ha avantguardes revolucionàries. Però el cos de la tropa en té prou amb anar tirant. Ara: que a ningú se li acudeixi demanar-li esperit militar, perquè la tropa se´n riurà francament. ¿Com volen incorporar-los a aquest esperit, si una de les premises primeres de l´esperit, una de les seves encarnacions vertebrals, manté que ells no existeixen, o com a mínim que no existeixen a Catalunya? En efecte: no consideren que la identitat és a la llengua, els nacionalistes catalans? ¿I no és, per tant, coherent pensar en conseqüència que el que ha de servir per una llengua i per un home ha de servir també per una altra llengua i un altre home? Fa uns mesos, l´escriptor Emili Teixidor va parlar dels "nostres bastards" en un article publicat a el País. Uns dies abans me´l comentaba per telèfon i va ser més precís: "No es pot construir una nació sense els seus fills de puta." Això.