Per acabar d´un cop per tots amb el pujolisme, aquesta acultura, aquesta aridesa contínuament enmascarada amb la declamació, l´esquerra no necessita només guanyar unes eleccions. Necessita dir alguna cosa nítida: ja n´hi ha prou. O sigui, desplaçar el nacionalisme del centre del debat polític i cultural de Catalunya. O sigui, anunciar a la golosa proximitat ritual del tercer mil-leni que els problemes veritablement importants dels catalans ja no depenen del plet entre Catalunya i Espanya, que el plet s´ha acabat. Si més no que s´ha acabat pels pròxims cinquanta anys. Es tracta d´una precisió merament personal: és que aspiro a viure´ls.
El català avui existent arrossega, com el cotxe dels casats de nou, un rast de llaunes. Pertot on va l´acompanya aquesta murga. Qualsevol moviment que fa, aquesta murga el jutja. D´aquesta manera, el català avui existent ha optat per quedar-se quiet. Els esperits gregaris, per no molestar. Els esperits sensibles, per evitar el mareig. El català avui existent té la seva metàfora i el seu símbol -i el museu d´història nacional treballa per incorporar-los aviat a una de les sales- en aquesta col-lecció de mims que s´aposten immòbils, a tota hora, a la rambla de la meva ciutat. L´única ambició que tenen és que no es noti que respiren. És un treball dur. Entumeix. El pitjor que té és potser aquesta vellesa prematura que presagia. O les mofes dels nens, llibertins incapaços d´apreciar l´esforç i la subtilesa de la posa. En recompensa al seu virtuosisme, els que passegen els tiren monedes. Encara sort que el negoci va francament bé.
No hay comentarios:
Publicar un comentario