Contra Catalunya. (48)

A Catalunya es parlen i s´escriuen el català i el castellà. És el que està passsant ara i es l´única cosa que m´interessa. Tres milions tenen una llengua com a primera i tres més hi tenen l´altra. Ningú renunciarà a les seves herències. Els tres milions de castellanoparlants no exerceixen -per simplificar- el poder econòmic ni el polític ni el cultural. Però la seva llengua és molt més poderosa -en termes de mercat global- que l´altra. Els catalanoparlants no ho ignoren, però volen fer compatible la disposició del mercat amb la disposició dels sentiments. No és senzill. Sobretot perquè els catalanoparlants no podràn fer amb la llengua el que no han pogut fer amb l´economia o amb la política. És a dir, no podran exercir el poder amb tota plenitud: l´hauran de compartir. Aquesta és la creu, i potser també la delícia, del plet espanyol. Durant aquests últims quinze anys de domini nacionalista, Catalunya ha viscut en una situació culturalment anòmala. La cultura d´expressió castellana no ha comptat amb el suport públic. Ni els llibres, ni el teatre, ni el cinema, ni les revistes, ni els mitjans de comunicació. És clar que això no ha posat en perill ni remotament la llengua castellana a Catalunya. Amb les disposicions del mercat en té prou per viure sanament. Qui se n´ha ressentit, de tot això, ha estat el conjunt de la cultura catalana. La llengua castellana no perilla pel fet que un teatre públic català no hagi programat mai de la vida ni un clàssic castellà: no estaria en perill la llengua anglesa si no es programés Shakespeare. Tampoc és un perill per la castellana que molts estudiants estrangers evitin venir a les universitats catalanes per causa de les dificulatts lingüístiques suplementàries, reals o imaginades però d´efectes concloents. No fan perillar tampoc la llengua castellana els plans d´estudi que practiquen la discriminació positiva amb els escriptors catalans de manera que Narcís Oller pot esdevenir més important que Baroja a l´imagianri d´un escolar català. No perilla la llengua castellana perquè Barcelona hagi deixat de ser algú al mapa de la producció audiovisual espanyola. Els qui perillem som nosaltres, els catalans. I els qui més perillen, segons la sentència del temps, són els més febles. Aquest Nadal passat vaig anar a veure un espectacle per no oblidar: una representació de "La extraña pareja", la comèdia de Neil Simon que fa quasi tres anys que representen a Barcelona. L´inoblidable no va ser, per descomptat, l´exhibició basta i vulgaríssima que es produïa a l´escenari, sinó el que passava a la platea atapeída. Quan els actors introduïen als diàlegs en castellà alguna expressió catalana, el públic es feia un tip de riure. No es tracta d´una gran novetat. A la dictadura també passava. Aleshores la gent se´n reia, del català, perquè els semblava pagès. Avui riuen del que mana. Els sembla que es vengen en privat de qui mana. Però al que mana li rellisca per l´esquena de gel, aquest riure d´ingènua subversió. El que mana sap que aquest públic, en la seva llengua, només consumeix teatralment això: "La extraña pareja", aquesta degradació. Que vagin fent.
Jo crec, de tota manera, que aquest paissatge està a punt de canviar. Els símptomes de fatiga són múltiples i els perceben fins i tot alguns dirigents del nacionalisme. La llengua catalana no pot tenir una força manera natural. El fracàs polític de Catalunya -tal com l´entenen els nacionalistes- no es pot escamotejar amb una pírrica victòria lingüística. Valdria més que anéssim mirant on estem i quines forces reals tenim. Que comencéssim a pensar el que diem, després de tants anys pensant en quina llengua ho diem. Convindria que s´acabés aquest consens patriòtic que ha estirilitzat el pensament crític -el pensament- a Catalunya i que ha fet possible l´hegemonia d´una política absolutament desproveïda del principi de la realitat, reaccionària i vulgar. Convindria esquinçar d´un cop el vel de Maia estès pel brahamanisme catalanòfol. Convindria que alguns mots desapareguessin. Contra Catalunya, per exemple.