Contra Catalunya. (20)

Som gent marcada per una revolució: la transformació de Barcelona. Una revolució sense sang, fruit d´un atzar històric, d´un atzar molt ben gestionat, després: és la revolució impura, concreta, limitada i visible que suposo que ens correspon. La ciutat és l´únic relat d´un temps sense relats. A Catalunya, a més, ha tingut un paper polític que no es sospitava: la ciutat com a tema i la ciutat de Barcelona com a expressió del poder -d´un cert poder- ha estat l´únic camí per escapar-se de la pressió totalitzant del pujolisme. D´una manera paradoxal, aquesta via d´escapament també ha permès que el mateix pujolisme sobrevisqués durant tants anys: sense Barcelona, sense el feu, sense l´asil polític i ètic, sense l´asil fins i tot econòmic de Barcelona -tanta gent i tants projectes refractaris a allò nacionalment correcte han pogut desenvolupar-se gràcies a la capacitat subvencionadora, directa o indirecta, de l´Ajuntament-, sense aquests contrapesos la pressió del pujolisme hauria facilitat una sublevació moral i potser electoralment eficaç. Però la ciutat ha encarnat també le millor discurs i el més radical contra el pujolisme: el discurs de la ciutadania oposat al del patriotisme. Es a dir, el discurs de la raó enfront de la sentimentalitat; el de la pluralitat enfront de la unitat; el de la lliure opció de ser enfront de la inexorabilitat de ser; el discurs de la convivència enfront del discurs de la tolerància; el discurs de l´individu enfront del discurs de la geologia.

Contra Catalunya. (19)

Al principi, les coses no anaven pas malament. Per descomptat, sóc fill d´un emigrant andalús, d´un emigrant pobre, fill de miner, i d´una dona, filla d´un guàrdia d´assalt molt simpàtic i molt tarambana, fàcil versificador, gran jugador sense sort, nascuda barcelonesa però criada castellana. El meu pare, en tota la vida, no ha aplegat més orgull que els seus dos fills. Per això ha treballat tant com ha pogut. Haig de dir que en determinats i molt episòdics moments aquest home s´exasperava davant les disputes interètniques, quan li deien mort de gana, xarnego i coses per l´estil, i un cop va arribar a dir davant meu una cosa molt lletja, i va ser que ell havia entrat a Cataluya amb botes de militar, és a dir, va parlar invocant el dret de conquesta, el puríssim "Amor a Cataluña" de Giménez Caballero. Una invocació insòlita tenint en compte, primer, que ell havia fet la guerra a favor de Franco perquè, jove anarquista com era, l´havien posat en un paredón per tal que examinés amb calma les opcions de futur que tenia, i segon i molt senzill, perquè ell no havia entrat a Catalunya amb botes de militar sinó amb una mà al davant i l´altra al darrera, mort de gana, exactament. O sigui que no vaig entendre mai una invocació de sobirania semblant, i aquell dia ja no ho vaig poder aclarir, perquè em vaig aixecar indignat de la taula on s´invocava, i més endavant em va semblar desagradable i intrascendent tornar a l´assumpte. Intrascendent perquè el meu pare aquell dia parlava per boca d´altres, jo no sé quins altres, però sí que sé que els verins patriòtics tenen un espectre molt ampli i perverteixen fins i tot els cors més
nobles. En tot cas, aquella va ser la manifestació sentimental més nítida que li he sentit mai sobre les pàtries i ves a saber si va ser una manifestació sentimental o l´exabrupte de qui el volen -figuradament- treure de casa seva.

Contra Catalunya. (18)

Catalunya no és una nació. Tammbé ho demostra, enèsima prova, l´estat del que anomenen la llengua pròpia. No l´ha parlat mai tanta gent, no ha tingut mai un suport institucional i privat com l´actual, mai ha estat tan clar el seu futur, mai la seva emocionant tradició literària ha estat tant a l´abast de qui ha volgut experimentar amb ella. No, no es tracta d´això. Es tracta que una llengua ha de servir per la negació. Es tracta que en una llengua determinada també la traïció s´hi ha d´expressar. Si no, no es tracta d´una llengua: es tracta d´un valapuk, d´una llengua artificial, de la llengua pròpia d´un país artificial. Els catalans -no sé si Catalunya, però això no m´interessa- tenen una altra llengua pròpia: el castellà. Utilitzar aquesta llengua per la creació té grans avantatges i grans inconvenients. Es pot viure del mercat, sense la carregosa ajuda institucional. Però aquest mercat, que no és fictici, imposa unes regles: és més difícil fer-s´hi un home i més encara un nom. No hi ha cap dubte que la independència del qui treballa a Catalunya amb la paraula castellana és aparentment molt més gran. Tanmateix, els creadors catalans que treballen en llengua castellana afronten críticament l´esperit del temps. La seva, sovint, és la cosmovisió que deuria tenir el General Custer a Little Bighon: actuen amb la prudència d´un assetjat. Fins i tot han arribat a fer-ne una poètica, d´això, una poètica resignada: Praga, el profund poema de Manuel Vázquez Montalbán, el nostre primer jueu alemany, ho prova amb bellesa.

Contra Catalunya. (17)

Com a tot arreu, es tracta d´una parròquia que viu de l´Estat. Però aquí té grans particularismes. La construcció nacional, que localitza en la llengua el seu element de diferència, és una construcció cultural. Des del principi ho han demostrat amb escassos miraments: tota l´activitat cultural que a Catalunya utilitza la paraula està obligada a utilitzar la paraula catalana si vol disposar d´ajudes oficials. No m´interessa opinar sobre la justícia d´aquest procediment. Me n´interessa la intimidació, el nivell d´intimidació que aquest procediment comporta. Els qui donen aquests diners són gent que pensa com Humboldt. El mateix president pensa com Humboldt i ho ha dit més d´una vegada: una llengua suposa una Weltanschauung, una cosmovisió, una manera de contemplar la vida i de decidir sobre la vida. El pensament ja no és només llenguatge: és llengua, pura llengua, llengua que no pot ser més que llengua pròpia. Una llengua ja no és un instrument de la llibertat, sinó una predeterminació, un captiveri. Un sol tendir a menysprear el valor i la importància de Humboldt i de sers com Humbdolt, de Herder i tot el romanticisme alemany. I, en realitat, s´ha d´anar molt en compte amb ells. Han passat a net, han elevat a construcció teòrica, han legitimat l´esborrany de l´home, el seu primer i pitjor instint, la seva caverna. Sempre tindran èxit. Aquí, des d´on escric, des d´aquest indret de fora, ells regeixen la moral i la pràctica ideològica dominant. Si l´ús d´una llengua implica una cosmovisió -la transparència d´aquesta identificació entre els romàntics alemanys i la contemporaneïtat catalana està demostrada en mil exemples: només cal dir que una revista del departament de Cultura de la Generalitat té el títol inequívoc de Viure en català-, per força ha de resultar impossible produir materials en aquesta llengua que atemptin contra ella mateixa. La llengua és un animal ple devida i les bestioles no se suïciden.

Contra Catalunya. (16)

A Catalunya, tothom deu alguna cosa a algú. Es tracta d´una societat de dimensions molt reduïdes, on la circulació dels diners, de la informació o dels sentiments és peculiar: sempre es tracta de diners, informació o sentiments molts gastats. Una lent del mateix tamany del territori filtra l´acció o el pensament dels seus habitants. Facis el que facis, tant si et dediques a l´especulació financera com a la conservació de les últimes sequoies o a escriure inútilment als diaris, tard o d´hora te les hauràs d´haver amb la necessitat de respectar i aplaudir la construcció nacional de Catalunya, i de limitar la teva acció, qualsevol acció, a aquest propòsit. Es tracta -igual que la tècnica d´alguns entrenadors de futbol- d´un achique de espacios. D´un enxiquiment moral. El nacionalisme és una reducció d´espais morals. És impossible contemplar el món, si això ho entenem com un exercici inseparable de l´exercici de la veritat.

Contra Catalunya. (15)

Amb tot, als nacionalistes catalans tot això, en el fons, no els preocupava gens. Van contribuir a l´increment del dèficit públic espanyol des del principi i amb una gran eficàcia. Una eficàcia espectacular. Podien omplir-se la boca invocant la duplicació manicomial d´administracions, però l´endemà mateix estaven destinant partides pressupostàries a la creació d´una policia autonómica tan innecessària com el mateix govern civil; pugnaven perquè Televisió Espanyola es financés sense subvencions públiques -i ensenyaven als ciutadans el forat financer de l´Ens-, però alhora aixecaven una televisió pròpia que ha estat l´instrument més eficaç de la seva hegemonia política i cultural. Tota l´estratègia del nacionalisme ha consistit a organitzar un Estat a dins d´una altre Estat. Al preu que fos, i el preu ha estat molt alt. El preu és que Espanya presenta la combinació d´atur i dèficit públic més inquietant d´Europa. Això, a final de mil-lenni, suposa un fracàs espanyol més. I aquest fracàs es podrà veure amb tota l´esplendor si Espanya queda apartada de la primera línia de Maastricht, o si hi arriba, però morta. Si això passés, a Catalunya es tornarien a sentir les rialletes. Unes rialletes estupefaents, insòlites, ridícules.

Contra Catalunya. (14)

Durant els dies de Banca Catalana, que van ser molts llargs, una veu de silicona anava aïllant totes les dissensions: si havia fet alguna cosa malament, al cap i a la fi ho estava fent per Catalunya. Ni tan sols la seva competència com a gestor dels recursos aliens va ser judicada. Ningú el va tracatr com un banquer pèssim: el gran forat era del franquisme, es defugia. Al cap dels anys, aquest estiu en què escric, els comptes públics de la Generalitat presenten un dèficit notabilíssim. El missatge subliminal, o explícit -el temps ha anat passant a favor seu i ja no cal ni dissimular- és que si els comptes s´han fet malament, al cap i a la fi ha estat en benefici de Catalunya, del benestar diferencial de Catalunya. Ningú l´ha tractat com un polític frívol, com un polític incapaç de quadrar un presupost. Ell diu que el gran forat és el de Madrid que no paga. I així en fuig. Els altres assenteixen: es tracta d´un gran estadista de debò. Els accionistes de Banca Catalana només es van empobrir en aparença: una escalforeta de patriotes els va enriquir espiritualment. No és poc corrent portar el cor i la cartera al mateix costat. Una nit d´aquesta època vaig haver de parlar per telèfon amb Antoni Comas. Aleshores no era conseller, sinó un home amb problemes. Algú li reclamava alguna cosa als jutjats, no recordo què. Jo havia de tenir la seva versió i me la va donar. Després li vaig preguntar què passava.
-Pujol amb la Banca Catalana, Molins i Trias de Bes amb Renta Catalana, ara vostè amb això... Quina explicació hi ha?
-Una: que nosaltres som gent que fa coses. I només els qui fan coses poden fer-les malament.
Fer, empendre, vet aquí els verbs de l´homus Cataloniae. Defenses corals pels desperfectes individuals. Això també és el nacionalisme. Això -la dissolució de la responsabilitat individual- és el principal objectiu social de Nosaltres SA.

Contra Catalunya. (13)

A ningú el paguen prou per torturar i matar un home. La pàtria és un altre motiu greu, fort, útil per robar. El patriota s´arriba a creure sense dificultat que ha sacrificat alguna cosa substancial per servir el país: la llibertat de l´anonimat, un sou superior, les hores d´oci... Ha d´agunatar a més, els insults dels adversaris, el setge a la seva vida privada. El patriota se sol veure com un home ple de servituds. La feina, a més, el posa sovint en contacte amb les elits: homes que han guanyat diners, molts de diners; que estan en condicions de deixar garantuda la vida de diverses generacions de descendents. Haven sopat, el patriota es dóna un cop d´ull: té un alt sentit d´ell mateix, de la seva missió al món, de la feina, però comprova que el rèdit econòmic de tot plegat és més aviat escàs. I es dedica a robar. Roba? Més aviat es cobra el que li deuen. La redempció, com la caritat, sol començar per un mateix.

Contra Catalunya. (12)

La tarda de Banca catalana va ser la primera vegada que els van dir traïdors, un cop i un altre. Tota la tada i moltes tardes més van estar dient-los traïdors. Sabien on picaven, els qui els deien traïdors: els colpejaven a la memòria antifranquista, en aquest lloc sentimental on es fonien les imatges de la República, l´afusellament de Companys -Cambó s´havia mort de vell i en un exili ben mantingut-, la represa democràtica cosida a la represa de l´autonomia. La veritat és que aquesta generació de lluitadors havia fracassat d´una manera completa. No havien tret Franco. No havien guanyat les eleccions. Provenien d´un món intel-lectual i ideològic que estava entrant a la ruïna definitiva, tot i que encara faltaven cinc anys pel 1989.
Ara estaven a punt de perdre la codició patriòtica, el seu lloc al món. Es van deixar impressioanr amb moltíssima facilitat. Traïdors, els ho deien quatre, poderosos si es vol, governants si es vol. Però quatre.
Els primers que van confondre Pujol amb Catalunya van ser els socialistes de Catalunya. Va ser una gran desgràcia per tothom. El PSC es va sotmetre al dictat de les cent mil persones -no eren més- que vorejaven el camí de Jordi Pujol des del Parlament fins a la plaça de Sant Jaume: hi havia molt més poble, a fora. Haurien pogut buscar-hi una certa aliança amb la raó, si és que no tenen raons sentimentals per aliar-s´hi, si és que la classe obrera ja no els era cap referent sentimental, perquè ningú estava ja enamorat dels obrers, ni de la sort dels obrers, ni de la poètica obrera, ni del seu futur. No es van dirigir mai a aquest poble, ni a molts altres pobles van considerar just no dirigir-se tampoc al PSC. Aquella tarda els socialistes van inaugurar a Catalunya una nítida manera de fer les coses a la política: mirar de posar-se al capdavant de les masses, diguessin les masses el que diguessin, i encara que el que diguessin anés contra l´estil i contra les conviccions pròpies. A més: ni eren masses ni de cap manera ells van aconseguir posar-s´hi al capdavant. Pel que fa a mi, jo estava a punt de perdre. Havia passat uns dies dolents. Unes setamnes abans havia hagut de fer la crònica de la victòria electoral de Convergència, a la mateixa seu de Convergència, una nit tremenda.

Contra Catalunya. (11)

Quan Raimon Obiols, aleshores cap de l´oposició socialista, va sortir per la porta del Parlament i es dispossava a pujar al seu cotxe, tot s´havia acabat per ell. Li estaven dient botifler, cridaven, l´insultaven obertament i algú al meu costat li va tirar alguna cosa, una pedreta o un plàstic o una bola de paper. Era evident que volien deixar-lo fora de joc. Però el que el va deixar fora de joc va ser la cara que feia. Abans de pujar al cotxe es va girar cap als grups que l´increpaven i en una mínima fracció va provar de somriure amb ironia. El que li va sortir va ser un somriure descompost, fora de lloc: li va sortir un d´aquests moments en què un home no sap què fer i riu volent ser irònic. I quan el riure s´esgota i la ironia fracassa, llavors abaixa el cap. Aquella cara i aquest gest encloïen i sancionaven la sort política d´Obiols i la del seu partit.
La patacada va ser tremenda i encara no se n´han recuperat, i trigaran a fer-ho. No havien pensat que la dreta podria governar l´autonomia catalana. Mai, ni en el pitjor malson antifranquista. En el seu imaginari, l´autonomia de Catalunya era un assumpte exclusiu de l´esquerra. Així ho dictava la història: la dreta catalanista, la dreta de Cambó, havia entregat la llibertat de Catalunya i la llibertat dels catalans -no és ben bé el mateix- a les tropes de Franco. La dreta s´havia compromès amb el feixisme i després s´havia compromès amb la còmoda nyonya de quaranta anys de dictadura. L´esquerra, o els demòcrates, no havien estat capaços de treure Franco del seu lloc i, com que l´esquerra opina que el poble sempre té raó, no hi ha cap dubte que des d´aquest punt de vista l´antifranquisme va ser un fracàs. El poble català i el poble espanyol no van veure mai gaire clara la necessitat del sacrifici que havia de permetre acabar amb la dictadura. En aquest sentit, els espanyols van demostrar que estaven plenament incorporats a l´esperit del seu temps: avui, a l´Occident, ningú considera que hi pugui haver cap valor per sobre de la vida, que la defensa de cap valor justifiqui posar en perill la seguretat i la vida. A mi això em sembla un gran avenç. Però convé que aquest estat de les coses s´identifiqui i es reconegui. El cinisme, si no, queda lluny de ser un acte creatiu.

Contra Catalunya. (10)

Jo estava allà, esperant que sortís. A la porta del Parlament de Catalunya. Sempre al lloc dels fets. Els dies anteriors havien sigut ridículs. El fiscal general de l´Estat, Luís Burón Barba, havia presentat una querella criminal contra Jordi Pujol, el qual acabava de guanyar les eleccions amb la seva primera majoria absoluta. El dia dels fets l´investien com a president. Al meu costat, a la porta del Parlament, s´hi havia congregat molta gent. No hi eren per treballar: formaven part del desgreuge. Qui els havia convocat? Això era el més ridícul. Cada dia m´arribaven a la taula, a la redacció, dotzenes de pasuiqns. L´un el firmava l´Associació Colombòfilia de Catalunya, l´altre, la Jove Cambra de Barcelona, un altre i un altre i un altre, qualsevol els firmava. Molts pasquins que convocaven espontàniament el poble de Catalunya a manifestar-se en defensa de Jordi Pujol.
L´estratègia del partit nacionalista havia consistit a eludir tot tipus de responsabilitat explísita en la convocatòria. Volien fer entendre que era el poble sobirà qui s´alçava francament i volien quedar al marge de tota resonsabilitat en els incidents que hi pogués haver. Es tractava d´un descontrol controlat: una estratègia que el nacionalisme català practicava amb desimboltura i que uns anys després estaria als fonaments de la campanya "Freedom for Catalonia", la que va servir per proclamar arreu del món, en plena felicitat olímpica, que Catalunya era un poble infeliç. Es tractava, es tracta i es podrà tractar, quan l´ocasió ho torni a demanar, d´un mètode perfectament inserit en la conceptualització nacionalista. L´elemental confusió entre els interessos d´un home i d´un poble, entre un partit i un poble -confusió que amb tanta sagacitat molts polítics i intel-lectuals espanyols han contribuit a fer indeleble- s´espaliava aquí sense manies. El pujolisme apostava decididament per la pornografia nacionalista. La pornografia és sobretot una obvietat i aquella tarda jo ja estava fastiguejat abans que no comencés res.

Contra Catalunya. (9)

A la Catalunya que habito, avui, a finals del segle es considera legítim i fins i tot sensat, mentre no es cridi gaire, reivindicar la independència. Alguns dels portaveus d´aquesta reivindicació disfruten , a més, d´una facilitat extraordinària per difondre les idees, també en mitjans aparentment molt refractaris. Tanmmateix, està del tot fora de lloc, fora del cànon -fora del cànon de la dissidència, també- aclarir que Catalunya encara no és una nació i que és dicutible el propòsit de ser-ho; que la felicitat dels catalans en quest món -el fi de la política i de la cultura és la felicitat, la felicitat que ens defensa de la mort, que retarda la mort, que ignora la mort, que evita la paralització de pensar en la mort-, la felicitat dels catalans no passa obligatòriament pel seu destí nacional. Està fora de lloc tota possibilitat de dir, amb ironia mitjana, que construir una nació es tradueix en un present molt cansat i que avui ja no hi ha ningú que treballi pel futur dels seus fills; és una traició a un remot, però molt visible mandat, considerar que ja és suficient el nivell de descentralització política i administrativa de l´Estat espanyol i que ja és possible tenir un Estat útil, un instrument àgil, en aquest moment, en el nivell de descentralització aconseguit ara. Està pensat, en fi, amb el menyspreu i la marginació el delicte d´ironitzar sobre els rumbs intelectuals del nacionalisme, sobre les seves pràctiques higièniques, sobre la falsificació grollera i constant de la història i d´una bona part del present que el nacionalisme exerceix. Defensar el projecte d´Espanya des del punt de vista de la utilitat, de l´interès econòmic, fins i tot de la comoditat és ociós, defensar-lo des del punt de vista de la diversitat raonable que comporta, ja és decididament perillós: els nacionalistes només accepten la diversitat en els altres. Assegurar, en fi, que instalalr-se en la idea d´Espanya, en la suma centrífuga de les Espanyes, suposa viure en un dels indrets menys nacionalistes del globus i provocar-los tot seguit explicant que un és espanyol perquè no és nacionalsita, obliga a presentar aquestes anàlisis juntament amb una certficació de la pròpia salut mental.