Contra Catalunya. (10)

Jo estava allà, esperant que sortís. A la porta del Parlament de Catalunya. Sempre al lloc dels fets. Els dies anteriors havien sigut ridículs. El fiscal general de l´Estat, Luís Burón Barba, havia presentat una querella criminal contra Jordi Pujol, el qual acabava de guanyar les eleccions amb la seva primera majoria absoluta. El dia dels fets l´investien com a president. Al meu costat, a la porta del Parlament, s´hi havia congregat molta gent. No hi eren per treballar: formaven part del desgreuge. Qui els havia convocat? Això era el més ridícul. Cada dia m´arribaven a la taula, a la redacció, dotzenes de pasuiqns. L´un el firmava l´Associació Colombòfilia de Catalunya, l´altre, la Jove Cambra de Barcelona, un altre i un altre i un altre, qualsevol els firmava. Molts pasquins que convocaven espontàniament el poble de Catalunya a manifestar-se en defensa de Jordi Pujol.
L´estratègia del partit nacionalista havia consistit a eludir tot tipus de responsabilitat explísita en la convocatòria. Volien fer entendre que era el poble sobirà qui s´alçava francament i volien quedar al marge de tota resonsabilitat en els incidents que hi pogués haver. Es tractava d´un descontrol controlat: una estratègia que el nacionalisme català practicava amb desimboltura i que uns anys després estaria als fonaments de la campanya "Freedom for Catalonia", la que va servir per proclamar arreu del món, en plena felicitat olímpica, que Catalunya era un poble infeliç. Es tractava, es tracta i es podrà tractar, quan l´ocasió ho torni a demanar, d´un mètode perfectament inserit en la conceptualització nacionalista. L´elemental confusió entre els interessos d´un home i d´un poble, entre un partit i un poble -confusió que amb tanta sagacitat molts polítics i intel-lectuals espanyols han contribuit a fer indeleble- s´espaliava aquí sense manies. El pujolisme apostava decididament per la pornografia nacionalista. La pornografia és sobretot una obvietat i aquella tarda jo ja estava fastiguejat abans que no comencés res.