Abans de pronunciar "l´Ara no toca", el president Pujol solia entrar amb tres quarts de retard a la sala on els periodistes l´esperaven. No sé com va començar, això, però la veritat és que a l´entrar el president els periodistes s´aixecaven de les cadires. Un dia un no ho va fer. Per pura distracció, no es va aixecar. La primera cosa que Pujol va fer quan va començar a parlar va ser engegar una esbroncada monumental al distret. Va acabar així, me´n recordo prou bé:
-Vostès s´han d´aixecar. Perquè si entrés el president del Govern espanyol s´aixecarien i perquè jo sóc el president de la Generalitat i la institucionalització de Catalunya necessita gestos com aquest. Necessita que vostès s´aixequin.
Va esbufegar i va continuar amb la seva.
No em semblava malament, aquesta actitud. Una nació en el tràngol de fer-se necessita gestos d´aquests. En una nació feta, i en un cas similar, es poden donar dos supòsits: que la tradició hagi deixat una molla al cul dels periodistes, una molla tensa i general que salvi de tota distracció, o que la indiferència glacial del poder ni tan sols arribi a preguntar-se des de la seva llunyania si els periodistes seuen o estan drets, que és justament el que passa a les rodes de premsa del president del Govern espanyol. A mi em feia entendrir aquesta insistència de Pujol a exigir que la gent s´aixequés quan ell passava, per acabar proclamant tot seguit que érem una nació. Però no pas fins al punt de sancionar-la amb la meva participació: m´esperava a fora i entrava a la sala una mica més tard. Jo també puc ser pragmàtic. Era incapaç de perdonar que Pujol no saludés mai l´enemic; que arribés sempre amb molt retard a les rodes de premsa i mai, mai de la vida i mai, mai, mai presentés una mínima disculpa; que tractés amb una desconsideració naturalíssima els periodistes, especialment els joves; o que s´interessés amb força mala pata i fregant la incorrecció per les cames d´alguna periodista que havia arribat al Parlament amb la faldilla curta, al seu gust. Un home que només exigia les formes als altres no es mereixia la meva gimnàstica vertebral, ni que hi anès la construcció de Catalunya. Però alhora m´horroritzava la idea de tenir un enfrontament en veu alta amb ell -era el president i jo hauria callat algunes d´aquestes coses que ara escric- si mai m´increpava directament perquè no m´havia aixecat. De manera que jo veia des del passadís l´aixecament de la nació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario