Contra Catalunya. (30)

Tanmateix, TV3, igual que les altres televisions autonòmiques que han seguit en general el seu model, ha arribat a l´éxit a través també de la jivarització. En el seu cas, d´una jivarització impecable de Catalunya. TV3, avui, és massa grossa, massa potent, té massa influència sobre el país on es projecta. De fet, TV3 podia haver engrandit les fronteres de Catalunya. Ha fet tot el contari. A Catalunya passen poques coses d´interès.Es lògic. Es tracta d´un país molt petit, demogràficament i territorialment. És cert. Hi ha concursos de buscadors de bolets, hi ha castellers, de tant en tant algú es torna boig als afores de Vic i esquartera la dona, i se n´oblida a l´acte. Certament: a Catalunya hi ha vint tipus d´interès -que no depenen del Banc d´Espanya- per posar-los el micro a la boca. TV3 parla massa de Catalunya. Hi està obligada, naturalment. Però es tracta d´una obligació agònica, que es compleix sempre al límit de l´extinció dels programadors. Jo era un nen i veia el tancament dels telediaris espanyols: sempre hi havia una galerna terrible al Cantàbric, la retirada d´un matador llegendari a la Maestranza, o la biografia breu de l´hospicià de San Ildefonso. Allò dilatava horitzons. Quines galernes! la infromació meteorològica ho explica millor que res. Don Mariano Medina col-locava les temperatures al mapa: quin frenesí. Sols, núvols, llampecs, neus, deserts, grans cims, temporals a l´Estret. El mapa era un teixit molt divers. Al qual, no cal dir, et senties vinculat. Un sempre tenia un cosí a Sòria, més fred que la mantega freda, o un germà que viatjava per Andalusia i devia estar a punt de coure a la paella d´Écija. No ens hauria servit de res una ampliació artifical del mapa, sense vincles: fora del cicló Evita, que ja era una tradició anual, la notícia d´una temperatura insòlita a les platges de l´Índic no ens hauria importat gens. A TV3 ja no hi ha manera d´evocar el cosí de Sòria. Els esforços del pobre Picó per trobar diversitat al seu mapa són tan admirables com patètics. La majoria de nits, aquest home podria posar un número i un signe al bell mig del triangle català i passar a una altra cosa. El sol de Manresa brilla a la Segarra. El vent del Pirineu arriba a Montmeló. Què volien. El que hi ha és això. Durant molts anys, molts a TV3 no hi va haver manera de saber amb antelació el temps que feia a Madrid. Milers de catalans addictes a la seva televisió viatjaven cada dia a Madrid. No els era possible de saber-ho. En ocasions com aquesta, justament a aquest punt, m´he de parar i mossegar el puro: ¿s´ho creurà algú, quan hagin passat molts anys? ¿Algú s´expliacarà que això va poder passar en un fragment de la història de Catalunya? ¿Va ser possible un incident tan grotesc? Fa poc han millorat. Han incorporat la península ibèrica al mateix rang de la península italiana. Madrid i Moscú, dues capitals. Sevilla i Bergen, dues meravelles. Me n´alegro per qui tingui cosins a Bergen. El mapa del temps és una metàfora que dóna un bon resultat per sbaer quina imatge de Catalunya reprodueix el mirall. N´hi ha prou. Massa televisió, massa faramalla per tan poc país. Un dinosauri: cos enorme i cap petit.