El més greu no és el que se´n va anar amb Barral, sinó el que va quedar. El més greu era i és el projecte. Un projecte que no havia ideat Barral, però que hi va posar sentida ploma. La inequívoca i sentida ploma, per exemple, d´aquests paràgrafs: "La missió del Museu Nacional d´Art de Catalunya és construir una història pròpia de l´art català i atorgar-li un pes específic dins l´art occidental. Les obres no catalanes estan situades en funció de l´evolució de l´art català, de manera que aquest darrer gaudeixi d´una personalitat distintiva i, alhora, estretament engranada amb algunes fites cronològiques universals. (...) L´eix vertebrador de tot el discurs museogràfic és l´obra catalana. Una de les finalitats del programa proposat és oferir una presentació material al públic i als especialistes que permeti evidenciar les diferències existents entre l´art català i l´art hispànic o l´estranger. L´originalitat del projecte museogràfic cosisteix a provocar un canvi radical en la manera de veure la història de l´art català i a aconseguir que les obres catalanes no siguin considerades com un mer reflex de les produccions de fora de Catalunya ni com un apèndix de l´art occidental. (...) El criteri museogràfic del Museu Nacional d´Art de Catalunya confereix al museu una personalitat característica dins el marc dels museus d´art europeus i al mateix temps el diferencia d´altres propostes més tradicionals i universalistes (Louvre, Prado). En oferir una gran harmonia entre el contingut i el nom de la institució la línia museogràfica del museu atorga un gran protagonisme a l´art català i alhora evita qualsevol subordinació d´aquesta a l´art forà."
Poques vegades, i d´una manera tan naïf, ningú haurà descrit tan bé les primeres necessitats de l´ètica i l´estètica nacionalistes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario