Som gent marcada per una revolució: la transformació de Barcelona. Una revolució sense sang, fruit d´un atzar històric, d´un atzar molt ben gestionat, després: és la revolució impura, concreta, limitada i visible que suposo que ens correspon. La ciutat és l´únic relat d´un temps sense relats. A Catalunya, a més, ha tingut un paper polític que no es sospitava: la ciutat com a tema i la ciutat de Barcelona com a expressió del poder -d´un cert poder- ha estat l´únic camí per escapar-se de la pressió totalitzant del pujolisme. D´una manera paradoxal, aquesta via d´escapament també ha permès que el mateix pujolisme sobrevisqués durant tants anys: sense Barcelona, sense el feu, sense l´asil polític i ètic, sense l´asil fins i tot econòmic de Barcelona -tanta gent i tants projectes refractaris a allò nacionalment correcte han pogut desenvolupar-se gràcies a la capacitat subvencionadora, directa o indirecta, de l´Ajuntament-, sense aquests contrapesos la pressió del pujolisme hauria facilitat una sublevació moral i potser electoralment eficaç. Però la ciutat ha encarnat també le millor discurs i el més radical contra el pujolisme: el discurs de la ciutadania oposat al del patriotisme. Es a dir, el discurs de la raó enfront de la sentimentalitat; el de la pluralitat enfront de la unitat; el de la lliure opció de ser enfront de la inexorabilitat de ser; el discurs de la convivència enfront del discurs de la tolerància; el discurs de l´individu enfront del discurs de la geologia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario