L´última vegada que vaig sortir per TV3 era un dilluns, molt d´hora. Un senyor anomenat Joan Oliver dirigia una tertúlia en la qual Jaume Boix tenia plaça regular. Aquell dia en Jaume hi era, amb dos col-legues més. Jo era un convidat: s´acabava de publicar el llibre de l´any d´Ediciones 62, que vaig redactar algunes temporades. El senyor Joan Oliver va presentar breument el llibre, em va fer un parell de preguntes amables sobre el contingut i tot seguit em va convidar a sumar-me a la tertúlia. Era dilluns i a Espanya, de manera que la tertúlia va anar a parar cap al futbol. El Barça havia perdut i semblava força clar que la Lliga se li escapava. Aquella circumstància em va omplir de satisfacció. Sempre desitjo el pitjor pel Barça. Els seus avatars els segueixo -o els seguia, quan el futbol encara no s´havia tornat l´únic tema de conversa entre la gent culta- amb la indòmita passió d´un aficionat. Del més culé de tots, no me´n separaven ni la perseverància, ni l´atenció, ni els daltabaixos emocionals. Passava, peró, que la meva forma de ser del Barça era diferent a la de la majoria. Jo volia, amb una força indeclinable, amb una resolució, sense disputes, que perdés allà on fos. Quan en Jaume, un culé acèrrim del sector majoritari, estava lamentant davant les càmeres el presagi de catàstrofe que la derrota del diumenge suggeria, jo el vaig interrompre i em vaig manifestar amb vivesa.
-Ha estat fantàstic. Quina alegria.
Amb moviments molt lents, el senyor Joan Oliver es va redreçar i va acostar l´orella incrèdula al ressò d´aquestes paraules. Encara somreia.
-Què has dit?
Buscava, sens dubte, un aclariment inmediat i tranquil-litzador. Esperava una voluta de virtuosisme que deixés el que havia dit en una ironia inofensiva. Avaluava les amargues conseqüències que la deseperació provoca al cervell del culé: potser el seu convidat s´havia tornat boig, especulava.
Després va tenir una explicació òbvia i seriosa sobre la inevitabilitat que a Catalunya hi hagués gent que no fos del Barça a la manera convencional. La sorpesa del senyor Joan Oliver és va transmudar en ganyota i, després d´un breu i pesat silenci, tots van anar a tirar cap a un altre tema. Jo em vaig quedar mut i seriòs, meditant, i no he tornat mai més a TV3. Per descomptat, això no té la més mínima importància. Ni tan sols és significatiu o singular. Ni tan sols es tracta d´una punció especial. És veritat: ¿què hi faria, jo i el que jo pensi poc o molt, a TV3? Fan bé de buscar altres guarniments. Un parell d´anys després d´aquest incident, l´hivern del 94, Guillermina Mota, un ser adorable, em va convidar a un dels seus programes radiofònics a Catalunya Ràdio. Es tractava d´una entrevista llarga amb cançons: em sembla que finalment vaig triar Les Vieux Amants i un tango de Discépolo. La gravació va ser estupenda i quan es va acavar, allà mateix algú de la casa em va parar i em va dir:
-Has gravat per la Guillermina?
-Sí, ara mateix.
-Prou que l´hi ha costat, pobrissona.
-L´hi ha costat?
-Ha hagut de canviar de productor. No sé quan temps feia que et volia portar al programa, però l´individu que tenia s´hi negava sitemàticament: "Es un anticatalà aquest."
No hay comentarios:
Publicar un comentario