Però es que encara que fos possible trobar una evidència dels sinistres i sofisticats plans dels vencedors, de cap manera això obligaria, quatre o cinc generacions després, a un retorn reparador. Tanmateix, la idea del retorn forma part, en totes les versions, de l´imaginari nacionalista més convencional i primari. En algun racó hi ha un intacte l´ordre natural de les coses. El nacionalisme es sempre un retorn, Ahistòric. A cap altre lloc d´Espanya la retirada de qualsevol simbologia associada al franquisme ha estat tan radical i eficaç com a Catalunya. No sóc partidari d´aquesta retirada sistemàtica. Em sembla moltíssim més inteligent, pedagògic, respectuós amb la veritat i amb la història l´exemple d´algunes ciutats italianes on els símbols del feixisme s´han mantingut o només han estat depurats per l´acció del temps. El feixisme a Itàlia, igual que el franquisme a Espanya, Catalunya inclosa, forma part del que ha estat la vida dels italians, els catalans i els espanyols. Contrariament al que pensen els nacionalistes, el franquisme és un episodi particular i detallable de la nació catalana. Però el nacionalisme, en la seva perfecta i temible ingenuitat aspira a compondre passats sense màcula, brillants, presents modèlics i unànimes, futurs indiscutibles. Les petjades de la Catalunya franquista, un túnel, una negra nit i totes les altres metàfores que delaten la il-lusió dels seus autors pel que fa a la possibilitat que aquest passat no hagués existit, han quedat pràcticament esborrades del mapa de les ciutats i pobles d´aquí. De tant en tant la premsa nacionalista recorda ufana que això ha estat posible en més gran mesura que a la resta d´Espanya, on encara hi haurien molts carques, és a dir, apòcope, molts carcamals. És possible que a la resta d´Espanya hi quedin molts carcamals. Deuen ser els que s´abstenen en tota consulta electoral, perquè la proporció dels que voten no n´indica pas una presència superior.
No hay comentarios:
Publicar un comentario