Contra Catalunya. (48)

A Catalunya es parlen i s´escriuen el català i el castellà. És el que està passsant ara i es l´única cosa que m´interessa. Tres milions tenen una llengua com a primera i tres més hi tenen l´altra. Ningú renunciarà a les seves herències. Els tres milions de castellanoparlants no exerceixen -per simplificar- el poder econòmic ni el polític ni el cultural. Però la seva llengua és molt més poderosa -en termes de mercat global- que l´altra. Els catalanoparlants no ho ignoren, però volen fer compatible la disposició del mercat amb la disposició dels sentiments. No és senzill. Sobretot perquè els catalanoparlants no podràn fer amb la llengua el que no han pogut fer amb l´economia o amb la política. És a dir, no podran exercir el poder amb tota plenitud: l´hauran de compartir. Aquesta és la creu, i potser també la delícia, del plet espanyol. Durant aquests últims quinze anys de domini nacionalista, Catalunya ha viscut en una situació culturalment anòmala. La cultura d´expressió castellana no ha comptat amb el suport públic. Ni els llibres, ni el teatre, ni el cinema, ni les revistes, ni els mitjans de comunicació. És clar que això no ha posat en perill ni remotament la llengua castellana a Catalunya. Amb les disposicions del mercat en té prou per viure sanament. Qui se n´ha ressentit, de tot això, ha estat el conjunt de la cultura catalana. La llengua castellana no perilla pel fet que un teatre públic català no hagi programat mai de la vida ni un clàssic castellà: no estaria en perill la llengua anglesa si no es programés Shakespeare. Tampoc és un perill per la castellana que molts estudiants estrangers evitin venir a les universitats catalanes per causa de les dificulatts lingüístiques suplementàries, reals o imaginades però d´efectes concloents. No fan perillar tampoc la llengua castellana els plans d´estudi que practiquen la discriminació positiva amb els escriptors catalans de manera que Narcís Oller pot esdevenir més important que Baroja a l´imagianri d´un escolar català. No perilla la llengua castellana perquè Barcelona hagi deixat de ser algú al mapa de la producció audiovisual espanyola. Els qui perillem som nosaltres, els catalans. I els qui més perillen, segons la sentència del temps, són els més febles. Aquest Nadal passat vaig anar a veure un espectacle per no oblidar: una representació de "La extraña pareja", la comèdia de Neil Simon que fa quasi tres anys que representen a Barcelona. L´inoblidable no va ser, per descomptat, l´exhibició basta i vulgaríssima que es produïa a l´escenari, sinó el que passava a la platea atapeída. Quan els actors introduïen als diàlegs en castellà alguna expressió catalana, el públic es feia un tip de riure. No es tracta d´una gran novetat. A la dictadura també passava. Aleshores la gent se´n reia, del català, perquè els semblava pagès. Avui riuen del que mana. Els sembla que es vengen en privat de qui mana. Però al que mana li rellisca per l´esquena de gel, aquest riure d´ingènua subversió. El que mana sap que aquest públic, en la seva llengua, només consumeix teatralment això: "La extraña pareja", aquesta degradació. Que vagin fent.
Jo crec, de tota manera, que aquest paissatge està a punt de canviar. Els símptomes de fatiga són múltiples i els perceben fins i tot alguns dirigents del nacionalisme. La llengua catalana no pot tenir una força manera natural. El fracàs polític de Catalunya -tal com l´entenen els nacionalistes- no es pot escamotejar amb una pírrica victòria lingüística. Valdria més que anéssim mirant on estem i quines forces reals tenim. Que comencéssim a pensar el que diem, després de tants anys pensant en quina llengua ho diem. Convindria que s´acabés aquest consens patriòtic que ha estirilitzat el pensament crític -el pensament- a Catalunya i que ha fet possible l´hegemonia d´una política absolutament desproveïda del principi de la realitat, reaccionària i vulgar. Convindria esquinçar d´un cop el vel de Maia estès pel brahamanisme catalanòfol. Convindria que alguns mots desapareguessin. Contra Catalunya, per exemple.

Contra Catalunya. (47)

I, en contra dels espirituals que senten a cada paraula l´alè diví, són també pura matèria: no es destrueixen, només es transformen. És una altra de les obvietats que convé anotar aquí. No n´hi ha prou amb la vida d´un home per fer-se càrrec de les grans mutacions lingüístiques, però sí per veure´n molts dels graons. Un home -l´home modern, com a mínim- no neix i es mor en la mateixa llengua. Aquesta és una dada que tampoc volen observar els apocalíptics sentimentals, els desesperats que anuncien pels fills dels seus fills un futur en què ja no és parlarà català o espanyol. La característica destacada de l´última novel-la d´Eduardo Mendoza és la reconstrucció lingüística de la postguerra barcelonesa, sobretot del seu fragment burgès. Jo encara he sentit parlar com alguns dels seus personatges a porters d´hotel, a tatas i a pijos. Però estic segur que una part d´aquest lèxic, d´aquesta formaltzació lingüística, ja no la puc reconèixer. De determinats girs, o bé no en puc distinguir completament les raons de la pertinència o bé només hi puc constatar la meva estranyesa. Potser el diccionari em pot resoldre dubtes semàntics, però difícilment em portarà l´eco del seu sentit profund, la complexa xarxa d´associacions que l´autor ha teixit, deliberadadment o no. És veritat que les meves dues àvies parlaven, aparentment, la mateixa llengua materna que jo, i que quan sento "aljofifa" o "pringuezorra" em recordo d´elles i em commoc. Però la meva llengua ja no és enterament la seva i no deixa de ser significatiu que les pugui recordar gràcies a aquest inexorable procés de destrucció lingüística. És cert: l´activació del record es produeix, justament gràcies a la destrucció i a l´oblit. Pel fet que jo en dic "bayeta", de "l´aljofifa", puc recordar l´àvia. Si algun dia els meus fills troben "aljofifa" i van al diccionari, amb el llibre no podran recuperar sinó el sentit inmediat de la paraula. No les farà reviure les besàvies. En canvi, és probable que amb "bayeta" -imaginem que ells ja en diuen "vileda"- sí que els aparegui en un extrem remot del temps l´ombra entranyable de les àvies. Com sempre, la destrucció funda: per un previ imperatiu ontològic els records només s´alimenten amb materials d´enderroc. La capacitat evocadora d´una llengua depèn de la seva capacitat per morir i nèixer constantment.
Una llengua, al capdavall, no és més que qui la parla. ¿Desapareixerà el català, despareixerà l´espanyol? Aquestes preguntes tenen la mateixa pertinència i la mateixa inutilitat que preguntar-se si les catalans i els espanyols desapareixeran. En un cas o en l áltre tot dependrà del mercat. Quan surti a compte deixar de parlar i escriure en català o en espanyol, així es farà. I pot arribar un moment en què potser ja no sortirà a compte dir-se català o espanyol. Així es farà també. Les llengues -o el nom actual que els hi donem- poden desaparèixer. Sembla més difícil, però, que desaparegui la cultura que han estat capaces d´expressar. Avui llegim Homer o Tàcit com si fossin contemporanis nostres. I les previsibles dificultats que tenim per comprendre´ls no vénen especialment de les llengues en què escrivien sinó de la nostra personal ignorància de la cosmovisió en què les seves obres es van generar. En tot cas, aquesta mena de preguntes -¿quant li queda al català per caure, quant durarà al castellà?- són merament recreatives si no s´analitzen amb una perspectiva històrica suficient. Si formen part del nostre present, si surten cada dia als diaris, només és per pures raons polítiques. La verificació constant de l´estat d´ànim de les llengues espanyoles no és sinó una de les maneres principals amb què s´expressa el conflicte polític d´Espanya, la seva ambició i el seu fracàs.

Contra Catalunya. (46)

¿Com es pot explicar, en efecte, a un home que fa trenta o quaranta o cinquanta o seixanta anys que viu a Catalunya, que ha parlat sempre en castellà a casa seva, al carrer, als despatxos, que ha parlat als fills en castellà i els fills l´han respost, que se sent, a més amparat per la llei en els usos lingüístics, fins i tot en la reivindicació moral que el tros de terra on viu també és Espanya i forma part d´Espanya i per tant de la tradició, l´herència i els usos d´Espanya, com es pot dir a aquest home que aquesta llengua, que és a més la llengua de milers com ell, no és també la llengua pròpia de Catalunya? Què és Catalunya sinó ell i molts altres com ell? Fa poc, un parell d´anys, em van enviar a passar el vespre electoral a un casino andalús de Santa Coloma, un d´aquests locals on els veïns es troben els diumenges per fer-hi quatre balls, mirar la televisió i beure una mica de vi. Un lloc horrible, no ens hem d´enganyar, on ningú feia gens de cas al que pogués passar -políticament- aquella nit i on el soroll dels enginys musicals era completament eixordaor. Amb grans dificultats vaig poder agafar un home al fons de la barra i obtenir-ne un paràgraf crucial: "¿Amb la llengua, diu? No, no tenim cap problema amb la llengua. Aquí tot ho fem en castellà." És aquesta, la clau. No han tingut, òbviament, ni la força social, ni política, ni cultural per oposar-se a la ficció nacionalista en allò que els tocava més de prop. No hi ha hagut cap insurrecció visible. Han observat amb summa desconfiança -la desconfiança del pobre i el fotut que, donat el cas en què es troba no vol insistir més- els moviments d´aquells d´entre ells que volien fer de la llengua un poltre de tortura -pels altres, però també per ells mateixos- i no s´han adherit públicament a les seves intencions: però també han respost amb una indiferència esquerpa al projecte nacional català. No és el seu, no pot ser-ho. Estan disposats a pagar els petages; els seus fills parlaran en català quan toqui. Amb la professora, quan vagin a demanar feina o quan vulguin lligar, fins i tot. Per ells, l´aprenentatge de la llengua catalana és com ara el servei militar. Una cosa que cal passar, i de pressa, i procurant sortir-ne indemne. És clar que n´hi ha que planten cara: que deserten o es fan insubmissos. Sempre hi ha avantguardes revolucionàries. Però el cos de la tropa en té prou amb anar tirant. Ara: que a ningú se li acudeixi demanar-li esperit militar, perquè la tropa se´n riurà francament. ¿Com volen incorporar-los a aquest esperit, si una de les premises primeres de l´esperit, una de les seves encarnacions vertebrals, manté que ells no existeixen, o com a mínim que no existeixen a Catalunya? En efecte: no consideren que la identitat és a la llengua, els nacionalistes catalans? ¿I no és, per tant, coherent pensar en conseqüència que el que ha de servir per una llengua i per un home ha de servir també per una altra llengua i un altre home? Fa uns mesos, l´escriptor Emili Teixidor va parlar dels "nostres bastards" en un article publicat a el País. Uns dies abans me´l comentaba per telèfon i va ser més precís: "No es pot construir una nació sense els seus fills de puta." Això.

Contra Catalunya. (45)

Tanmateix,el president Pujol opina el contari: la tardor de 1998, quan començaven a sortir les primeres esquerdes en el front lingüístic, no va tenir cap inconvenient a declarar que la presència del castellà a Catalunya es devia a "un acte d´antiga violència". Es referia, segurament, al Decret de Nova Planta de Felip V o potser a la victòria franquista. Qualsevol d´aquestes hipòtesis estigmatitza la llengua castellana, al convertir-la en filla d´un acte de guerra i donar-li un caràcter unívoc d´expressió del mal, del qual, per descomptat, no es pot formar part, per exemple, la contribució dels inmigrants al progrés material i espiritual de Catalunya. Les paraules de Pujol, com tantes paraules seves, no es mereixen cap més comentari analític. Revelen un dels pecats originals del nacionalisme, el d´antropomorfisme lingüístic pel qual es confereix a la llengua caràcter, sentiments o intencions.

Contra Catalunya. (44)

Per desgràcia, m´h a tocat viure entre una gent que no pensa d´aquesta manera. Una gent que ha definit la llengua com a identitat -i que aquesta definició en treu alè polític, ideològic i vital. Com a identitat, No pas, ni tan sols, com la manera d´expressar la identitat, sinó com la identitat mateixa. L´any 1979, aquesta gent, la majoria i jo amb la majoria, va votar una constitució regional, l´Estatut de Catalunya, que deia en un dels primers articles: "El català és la llengua pròpia de Catalunya." Que ho recordi, ningú va dir res de significatiu en contra d´aquesta irrealitat semàntica, cultural, sociològica i política. L´any 1979, la majoria dels catalans tenia com a llengua d´ús habitual, prioritari, el castellà. No sé què li passava a Catalunya, però això era el que passava als catalans. Aquesta situació era el producte d´una necessitat i d´una ignonímia. La necessitat -la doble i recíproca necessitat: dels inmigrants i dels catalans- era la inmigració. La ignonímia era el franquisme. Cap d´aquests dos fenòmens va passar endebades. Al contrari: van marcar el present de manera profunda i inexorable. A pesar d´això, les elits que van redactar l´Estatut i que han modelat el discurs polític de Catalunya aquests vins anys es van limitar a prosseguir en la irrealitat de l´antifranquisme, al seu món de ficció. Un món que tant podia assegurar, -va començar a fer-ho el 1939-, que la caiguda del règim de Franco era imminent com que les classes populars catalanes no tenien cap mena de fissura ni ideològica ni lingüística i que tots els seus membres, sense excepció, s´havien incorporat a la defensa del que en deien el projecte nacional de Catalunya. Aquesta havia estat, sembla, el gran mèrit del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que tant es repetia a valls i comtats: el d´evitar la ruptura ligÜística de la classe obrera catalana, vetant tota proposta lerrouxista i convertint en carn i ungla la defensa de les llibertats democràtiques i la defensa de les llibertats nacionals.

Contra Catalunya. (43)

Salvador Espriu va ser el primer que em va aclarir, per sempre, algunes qüestions fonamentals sobre el lloc on s´amagava el tresor de la llengua catalana i el mateix tresor -genèric- de la llengua. L´havíem anat a veure -el 1980 o el 81- amb Ramon Santiago, un company de l´època. Bracejàvem pel fangar de l´atur i se´ns va acudir fer una sèrie d´entrevistes a diversos escriptors sobre el procés de creació literària. Des de les coses més nímies -què tenien a la taula quan escrivien- fins el pur aguait de l´inefable. No en vam vendre ni una, d´aquestes entrevistes, però vam passar quatre estones formidables. Dues amb Jaime Gil de Biedma i dues més amb Espriu. A la vista de l´èxit comercial dels primers intents, la resta va quedar per fer. Espriu, al despatx del Passeig de Gràcia, al mig d´una taula buida, glacial, anava contestant les preguntes amb extrema pulcritud. Quan ja estava revissant la primera versió de l´entrevista, ens va preguntar això:
-Vostès saben com es diu "cerillas" en un català correcte?
Davant del poeta nacional de Catalunya, un parell d´analfabets llestos no tenien més que una resposta.
-LLumins.
-Ni parlar-ne. Això nomès ho diuen quatre mestres. En un català correcte diríem mixtos. I en un català exemplar, què diríem?
-...?
-"Cerilles". Sí diríem "cerilles", què hi farem. Les cerilles es feien de cera, què hi vol fer.
-Al poeta se´l veia animat. Va continuar.
-I "algo", com ho dirien?
Alguna cosa havíem de dir, però era evident que no podíem dir "quelcom". El poeta va aprofitar aquest moment de dubte.
-"Quelcom", és clar, vostès diuen "quelcom". Tothom ho diu.
-"Alguna cosa", potser -vam provar.
-Masses paraules, comptant que tenim l´arrel "alg" a la nostra legítima disposició. Diguin "algo". Clarament. "Algo". No diu "algo", la gent? Oi que ho diu perquè resulta més còmode, més senzill, perquè els importa poc que el català acadèmic sigui reaci a aquestes finals en "o"? Doncs perquè no ho han d´escriure, vostès, "algo"? el problema del català és l´ortopèdia. I ara, aquesta mania estúpida de no voler assemblar-se a l´espanyol a costa del que sigui.

Contra Catalunya. (42)

Con este post acabamos el capítulo que Arcadi Espada dedicó a Andalucía en Catalunya.





Tothom que conegui el món de la inmigració catalana més endins de la superfície folklòrica sap, per exemple, de quina manera han estat permanentment recompensats tots els augments del vot nacionalista en aquestes àrees. De fet, els qui ho saben són molts, però estan ficats fins al coll en aquest saber. Ha de passar una mica més de temps perquè puguem lligar amb dades els caps d´aquest acord entre alguns dels representants de la inmigració i les autoritats polítiques catalanes. Totes dues parts es van veure a si mateixes fortes quan van començar a negociar. Els uns tenien, potser, la clau de la convivència i els altres la de la caixa forta. Els uns podien amenaçar amb la insurrecció lingüística i els altres amb el desviament de les subvencions. Fins ara l´acord ha funcionat. Que hagi significat l´emulsió i la florida d´individus com el president de la FECAC, Francisco García Prieto, del radiofonista Justo Molinero -ahir taxista, avui responsable de Radio Taxi- o del mateix conseller de Benestar Social, Antoni Comas -la força política del qual prové només dels fraternals llaços d´amistat que ha trenat amb aquest món-, tot això té una importància menor. Les circumstàncies sempre produeixen indivius disposats a tot. La qüestió és que aquest acord -renovable dia a dia, com ho són tots els acords inconfesables-, que té com a protagonistes algunes entitats de la inmigració i el Govern de la Generalitat però que dels redactats menors en participen tots els partits catalans, ha embridat la cultura inmigrant a Catalunya i ha estat l´excrecència tàcita, quotidiana, de l´aplicació estricta de la doctrina Capmany. Una doctrina, de fet, molt anterior a la formulació que en va fer Maria Aurèlia i que té arrels complexes, entre les quals la incapacitat -la impossibilitat- del nacionallisme català d´entendre què ha passat a Catalunya els últims cinquanta anys i la consegüent representació del franquisme com un túnel: quan, al contrari, només va ser una llarga avinguda més en la vida dels catalans. Més enllà de la capacitat de negociació que comporta el fet de tenir Benestar Social com a repartidora, el mètode escollit permet anotar una altra evidència: saber què és, pel nacionalisme, i què no és, la cultura catalana i establir, més enllà de declamacions il-lusòries i cíniques, l´estricte realitat de les coses. La realitat de saber quin moneder cobra un casteller de Valls i de quin altre ho fa una bailaora de Santa Coloma de Gramanet. Ben mirat, ens equivoquem. Més que una opacitat, Benestar Social és una transparència.
Pujant per la carrtera que s´acaba al barri de Singuerlin s´obté una vista completa del sot de Can Zam. Vaig pujar-la l´últim dia, un matí plujós, brut, que afavoria els meus propòsits disgregadors, amb la idea de buscar un paràgraf panoràmic sobre l´estat del dream català. Feia poques setmanes que Gabriel Pernau, un periodista amb qui vaig treballar al Brusi, un bon periodista, havia publicat un llibre d´entrevistes que va anomenar El somni català. S´hi anotaven diverses històries edificants, de gent que havia vingut a Catalunya en alguna de les batzegades migratòries, que havien trionfat i que, amb consciència o emoció desiguals, cantaven les virtuts de la terra d´acolloda. El llibre, forçant-ne fins i tot alguns fragments del text, va ser afiliat ràpidament pel nacionalisme. El mateix Pujol el va regalar a José María Aznar en una de les primeres trobades i Aznar el continua llegint en al intimitat. Es tractava d´un llibre de trionfadors. Res a dir-hi. Amb trionfadors se solen fer la majoria de llibres d´entrevistes. Però al sot de Can Zam, en aquell paratge esgavellat hi havia una altra versió d´aquest somni: amb aquella anonímia escampada s´hagués pogut escriure una altra sèrie d´històries. Acceptant la ficció que existeixi un somni col-lectiu, el dream català no presenta més novetats: eren els més pobres del seu poble i aquí continuen sent-ho. Quasi ningú n´està penedit. És molt difícil penedir-se de la vida pròpia. El somni dels qui regalen llibres sobre el somni és que les condicions necessàries per escriure´l no hi siguin. En això coincideixen amb la majoria d´homes i dones que a aquella hora s´aixoplugaven sota els tendals, al mig de l´erm. El drama elemental i mil-lenari de l´emigració és aquest: no tria ningú. Els uns no voldrien conviure sinó amb els seus fills: però de fills n´hi ha pocs. No hi ha prou braços per aixecar els dies. Allà als marges, mentrestant, no hi ha prou terra per alimentar tants fills. Han de marxar, cap on n´hi hagi. Hi ha una evidència despietada: ningú voldria adoptar fills d´altres; ningú triaria ser un fill adoptat. Elementalíssim. Amb coses que neixen de la part més fosca de la vida convé limitar la demagògia. tota demagògia: tant a la vetlla com somniant.
El somni, en tot cas, sempre és allà mateix després de les hores de treball, quan ve la son. Somniar és igual a tot arreu. És un assumpte privat: cada home té el seu somni, el gasta com vol, el nodreix com vol. Són els homes, els qui somnien; no pas els territoris. Així mateix, també la llengua és dels homes; no pas de les pedres.

Contra Catalunya. (41)

Tot això no tindria imprtància enlloc que no fos Catalunya. Ni a cap altra fira. Per començar, ni hi hagués anat ni n´hauria escrit res. Però la Feria, aquí, és la coartada anyal que permet que tanta gent digui que la inmigració a Catalunya és un fet viu i fascinant, que les seves manifestacions culturals (sic) són multitudinàries i que reben, a més, el suport sincer i matéric del govern de la nació catalana. L´obscenitat d´aquest plantejament és repulsiva. Però és que és aquesta feria, que és obscena. Obscena pel comportament dels polítics, de tota classe i condició, que hi passen cada any per posar-se el barret cordovès, sense que els importi gens ni mica -ja no els importa ni gens ni mica que el seu comportament sigui interpretat a l´acte en termes de pur oportunisme: és una nuesa zoològica, la seva. Obscenitat de la vulgaritat postindustrial: aquest és l´oci que a milions de persones els ve de gust. Obscenitat dels sons, de les olors, de l´alegria. I l´obscenitat suprema: aquesta és la política cultural que la Generalitat de Catalunya preveu pels inmigrants. Jeu aquí, en aquest fossar de pols. No hi ha diner públic perquè els inmigrants facin teatre, o música, o cinema o llibres en la llengua materna, aquest assumpte bucal que el nacionalisme català aprecia tant, no hi ha suport públic perquè puguin elaborar les tradicions culturals veritables: culturalemnt parlant, l´inmigrant està, com ningú més a Catalunya, a la pura deriva del mercat, a mans de la seva violència. L´emissora hegemònica de Catalunya -d´una Catalunya establerta- es diu Catalunya Ràdio: la fan amb diners públics, per descomptat. L´emissora hegemònica de la gent de Can Zam és Radio Taxi. N´hi ha prou amb això, per exemplificar el desert cultural dels pobres i algunes de les raons que expliquen per què ja no enamoren, els pobres, per què la seva abúlia i submissió sembla que no porten ja cap llavor de futur, per què els fills dels pobres porten tants mestres de la perifèria al deseper i a l´abandó. Per descomptat que això és així a tot L´Occident. Però a Catalunya, com passa a qualsevol altra societat amb un percentatge alt d´inmigració, els pobres no solament han de franquejar la barrera de la desigualtat de renda, sinó també de l´origen. No és pas que el nacionalisme s´hagi descuidat d´aquesta condició de la societat catalana. És que, per ser, no pot fer res més que ignorar-la. Ignorar-la és una fèrria condició ontològica. I aquest ser es manifesta fins i tot a vegades a pesar d´ell mateix. Per més que els dirigents nacionalistes -els de Convergència i els dels altres partits- s´omplin la boca a Can Zam parlant de la "manifestació cultural", per més que aplaudeixin la "diversitat cultural" catalana enmig d´aquesta imagineria, tots els diners públics que rep la Federación de Entidades Culturales (per descomptat!) Andaluzas en Cataluña (FECAC), l´organitzadora de la Feria de Abril, els rep, no pas dels pressupostos corresponents del Departament de Cultura, sinó dels de Benestar Social. Està bé que així sigui. Es veu més clar. Per això he escrit que l´obscenitat és suprema. La Feria, el Rocio, qualsevol altre pasdoble d´aquests no són "bens culturals", pels diners públics. Quan s´arriba al pressupost, repassades totes les barbes del discurs "cultural", la farsa es demostra i es comenta tota sola. Tot això, la feria, el Rocio, és pur alcohol de cremar. Metadona. Pura metadona. Per això figura al mateix capítol inversor d´on s´extreuen diners pels yonkies, les putes, les mares solteres, els vells solitaris o els malalts de sida: emigrar per pobre és una malaltia i no seré pas jo el qui alçaré el pal per dir-ne el contrari. D´altra banda, el fet que els diners els reparteixi un departament com el de Benestar Social, amb una xarxa espessa de complicitats, amb opacitat de mètodes i objectius, permet negociar eficaçemt amb aquests diners i obtenir-ne a canvi suports polítics, potser fingits però molt sòlids. Encara cal que passi una mica de temps i que -potser per l´acció del temps mateix, potser a causa d´un profund i improvable canvi polític- s´erosioni el pacte de silenci que cus la boca als uns i als altres i permeti que finalment algú parli amb claredat i lliurement i faci veure les insòlites formes de caciquisme que s´han practicat i es practiquen a la Catalunya metropolitana. Caciquisme en la versió més diàfana i plebea: diners a canvi de vots.

Contra Catalunya. (40)

Però les descripcions interiors encara eren molt més compromeses. De fet, només dos trets -a més del tamany- diferenciaven la Feria de Abril catalana dels referents andalusos. El primer era l´interclassisme. A Sevilla, pobres i rics, -junts, mai barrejats- s´acostaven al real. A Can Zam només hi anaven els pobres. Dir això pot semblar indecorós, però la veritat no és el mateix que el decòrum. Per tal de disfressar aquest fet indicutible, naturalíssim, aquell any, com cada any, es destacava a les publicacions i a la propaganda que la Feria de Abril catalana era un exemple de democràcia, que totes les casetes eren obertes per tothom. O es tractava de fer virtut de la necessitat o es tractava de cinisme pur. La discriminació exigeix unes condicions i quan un és al soterrani no les pot imposar fàcilment. A les ferias andaluses hi ha casetes privades perquè tot el poble en participa d´una manera generalitzada. I de moment, quan el poble sobirà es reuneix, és veritat que el primer que fa és guardar distàncies segons la renda, l´herència, l´interès o el gust: és tan dolorós com cert. El món sap que la Feria de Abril sevillana, amb tota la pesca, no hauria durat gens ni mica si els rics hi haguessim hagut de compartir la taula. M´inspira una admiració autèntica el fet de descobrir que, a falta de rics, els organitzadors de la versió catalana i el seu diligent corifeu es treien de la màniga virtuoses explicacions democràtiques.
Hi havia una altra diferència: menys aparatosa però molt més important. A Andalusia, la gent va a les fires a divertir-s´hi amb tota simplicitat. La gent hi busca el riure i la gresca, si un és jove hi busca cuixa i si és vell, consol. No hi ha cap m´es obligació de cap altra mena. A Catalunya, país de plusvàlues, una feria no podia ser només això. La feria, segons els propagandistes, és més que una fira: es tracta de la representació culminant de la identitat cultural andalusa. Això donava a la gent de Can Zam un punt de seriositat i d´orgull silenciós: treien pit i passaven pel carrer gran del Real com si anessin dient que la cultura andalusa existia. La primera tarda que m´hi vaig estar vaig voler comprovar de seguida en què consistia aquella manifestació eminentment cultural. Vaig veure, en efecte, algunes mostres de la noble i mil-lenària capacitat meridional per convertir el frito en una lleugeresa; vaig menjar bon pernill bé de preu i podia haver comprat meloja i carn de codonyat si m´hagués plagut. Però això va ser tot. Qualsevol altra necessitat hauria estat desatesa: la de saber, per exemple, per què els andalusos fan el millor potatge del món a base de bleda i bacallà; o la d´endinsar-se a les explotacions, tan diverses, tan memorables, del raïm palomino; la curiositat de saber per què és tan difícil menjar jabugo autèntic, o per què l´oli andalús es tracta, de fet, de mil olis. Eren unes qüestions -culturals- molt elemntals. De totes elles, en quedava a Can Zam un núvol d´oli refregit -passi pel xurro o pel peixet-, una insolència gairebé continua de paellas matagegants, servides en plats de plàstic, uns forcs humiliants de butifarra amb seques -seques- i un saló comercial on tresillos elefantíacs de pell de plàstic alternaven amb un cartell i quatre ampolles dels rars i interessants tintos del Condado, que tanmateix -com un simple fòtil al living- no es poden comprar. Quant a la música, en cap moment vaig poder escoltar res que no fos una sevillana. Res. Vaig ser-hi matins, tardes i nits. Res de res. Una sevillana grapejada: a això es limitava l´explotació de la veta cultural més gran d´Andalusia. Em va interessar també la possibilitat que hi haguessin muntat alguna expsoició, ni que fos sobre Garcia Lorca. I seguint un cartellet molt artesanal, em vaig introduir a la feria profunda. Aquest cartell duia una paraula de sonoritat molt fascinant: Crótalos. Exposición de crótalos y reptiles terribles, deia el missatge complet. Vaig voltar molt, massa, abans d´arribar a la zona més canalla i sorollosa de totes, a la vora de les sitges de cervesa, negada pel rebombori inmisericorde de les atraccions, sínies i altres màquines de fira. Per allà devia haver-hi els cròtals, però jo no els vaig saber trobar. Sí que vaig saber, en canvi, que era l´única exposició de tot el firal.

Contra Catalunya. (39)

Vaig arribar a Can Zam la tarda del primer dissabte de feria, que era un dia grande. A l´avinguda de pols em van rebre amb tot l´esplendor les nenes adobades de coloret, amb faldilla molt curta i els dits carregats d´anells i un estil recte i dret de caminar; els homes que havien estat, ancians ara amb els ulls atemorits davant la multitud, que buscaven el rastre del fill inquiets només perquè aquest s´havia avançat uns metres, vells amb els nervis desbocats enmig de la gentada; els pinxos, amb les sivelles brillants i estel-lades sobre el cuiro, generalment molt guapos i molt joves, tot i que més d´un ensenyava una bellesa grassa, una bellesa deforme, anticipava ja que la vida li faria a la cintura, a les bosses dels ulls, amb la grassa al voltant del coll que degotava amb expressió líquida; passaven també les dones fetes, alguna vestida d´andalusa, parlant entre elles i escrutant-se tota l´estona, penetrants, dures, llobes; pasava la gitana amb el nadó al cabàs: posava al terra polsós una caixa de fusta, s´hi asseia i es treia una teta madura per donar-la al caganer, trotaven dos cavalls i deixaven anar molta bava; un home arossegava un sac de camarons i sal que després vendria en paperines de paper d´estrassa. Al voltant de tot això, hi circulava una olor penetrant d´oli fregit i un terrabastall format per dos sons dominants: la sevillana inacabable que ballaven a totes les casetes i el furor comú de la tòmbola, el Pasaje del Terror i la Noria desbocada. També hi havia els lavabos, ambulants i pudents.
Hi vaig tornar -vaig haver de tornar-hi- molts altres dies. En hores diferents. Anava escrivint i arribant a algunes conclusions parcials. No eren conclusions senzilles. Ni tan sols era fàcil de sotmetre l´escriptura a una descripció austera. Per començar, no era fàcil tècnicament: el cinema, la televisió, la propagació de la imatge han produït un tipus de periodista -el meu tipus- inhabilitat per la descripció impressionista. Així com molt sovint un escriu les notícies tenint en compte que el lector ja en coneix la part substabcial, així mateix un descriu pensant que el lector ja ha vist les imatges i que per tant a la prosa sobren les descripcions més superficials. D´aquesta manera un s´acaba especialitzant en retrats d´interior, una zona que encara no està sobrecarregada per les càmeres i on potser s´hi pot trobar més fàcilment la veritat inèdita o simbòlica. Però la crònica honrada de Can Zam ho havia de descriure tot com si ningú hi hagués arribat mai, allà. Amb una estona, amb un passeig molt curt, n´hi havia prou per descobrir l´enorme càrrega de falsedat icònica que la Feria de Abril havia acumulat. Durant la major part del dia, allò era un espai brut, pudent i d´una vulgaritat desgraciada. Només unes poques hores petites i buides, generalment als matins, podien posar en relleu de sobte un apartat de bellesa i calma. La succesió televisiva i fotogràfica que s´havia elaborat durant molts anys -sense innocència de cap mena, sense gens de veritat- havia presentat, per exemple, una abundància notabilíssima de primers plans -generalment, primers plans de nenes flamenques-, escollits pel valor simbòlic, amb preferència especial per aquelles imatges que denotaven una entesa i una col-laboració entre cultures. Fabricar un enxaneta amb barret cordovès, era l´objectiu. Aquesta abundància de primers plans arrivaba fins a tal punt que cap imatge, fixa o en moviment, permetria fer-se una idea de l´espai físic on se celebrava la feria: un sot de pols, característic de les golfes metropolitanes. Ni permetia conèixer, tampoc, cap detall dels voltants: aquelles fileres pobríssimes de barraques que es trobaven pel camí d´una de les entrades principals del recinte i que els operadors obviaven acuradament.


(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (38)

Arcadi Espada sigue discurriendo sobre los andaluces en Catalunya.




Vint anys enrera, i també unes pàgines enrera, la pluja al teulat de la caseta duia el compàs i podriem dir, si és que va ser així, que ens havíem begut totes les existències. Un home sortia de tant en tant a donar un cop d´ull, un cop d´ull que a vegades surava més i a vegades menys, i ens anava anunciant els incidents. Més endavant, recordant-lo, vaig saber que les paraules seques, desanimades, que anava pronunciant cada cop que tornava a entrar "Ahora, la Rociera", "de Los Cabales ya no queda ni el muñón" es referien a una nova baixa en el combat amb el vent i la pluja. Però la veritat és que aquella nit, tan curta, finalment ens vam acostumar a la seva lletania amb la indiferència més gran. I, per descomptat, en cap moment li vam fer preguntes: un gest d´assentiment en la difusa desgràcia o suficent per acostar-li les restes de l´ampolla i que begués de gust. Fins que el guitarrista no se´n va cansar -el cantaor se n´havia anat nit enrera- i vam veure entrar un inesperat triangle de sol, fins que no em vaig llevar amb el cul adolorit no vaig entendre plenament el que havia volgut dir aquell home. Des del llindar de la caseta -era la més sòlida i l´única que havia resistit sense grans problemes la tremenda tempesta de la nit- el paissatge era aquest: una llarga avinguda d´aigua i fang se´ns presentava com l´única cosa comprensible entre el caos: lones i ferros i fustes caigudes, pendons estripats amb retalls de garlandes i nusos d´alegres serpentines, pissarres on una escriptura tenaç de guix, indemne a l´aigua, marcava el preu de chocos i cañaíllas. I una bombeta a dins d´un barret que navegava rierada avall com una filla sagrada del diluvi. To i que em van treure d´allà ràpidament i em van tornar en un instant a la ciutat, jo podia recordar que havia estat a la feria de Barberà del vallès, un mes d´abril.
No vaig tornar a la feria fins al cap de molt temps. Les notícies que s´anaven produint cada any sobre la convocatoria -la progressiva amplitud i detall de les quals em cridaven l´atenció- les introduia en el record d´aquell matí de desolació, d´aquell precari campament de l´alegria esmicolat, i en l´admiració que encara em produïa pensar que els devia haver costat molt, a aquella gent, netejar el paisatge i tornar a deixar-lo en condicions. Fins que un any el diari em va enviar a la Feria a treballar-me l´ambient. La Feria se n´havia anat de Brarberà del Vallès i s´havia instal-lat en el que en deien Can Zam, un erm a l´entrada de la ciutat de Santa Coloma, cenyit per llera buida del Besós, pel barri de Singuerlín -que havia estat una llegenda sense llei- i per tres grans sitges cerveseres. Fins aquell moment havia transhumat d´un poble a l´altre, però els espais sempre eren iguals, sempre erms, trossos de ciutat sense resoldre, calbes violentes.


(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (37)

El viratge cap a la nit havia estat espectacular i durant força temps aquest cel de paper em va fer rumiar força. A Catalunya, aleshores, hi havia un debat -un debat més o menys: no cal exagerar- sobre la cultura de l´emigració. Tenia l´origen en una pregunta pública de Maria Aurèlia Capmany sobre la possibilitat que els emigrants poguessin reproduir fora del seu medi natural els trets culturals que duien posats com el color dels ulls o la maleta de cordills. En realitat, la pregunta era mera retòrica perquè estava feta coneixent la resposta. No, no i no. Pregunta i resposta eren tot plegat una estupidesa. Primer, perquè més enllà de qualsevol mena d´autorització, promulgada per la senyora Capmany o per qui fos, els emigrants reproduïen aquestes formes de cultura a la seva vida quotidiana: quan parlaven, quan cantaven, quan cuinaven o quan es relacionaven. No se sap si podien fer-ho, però ho feien. Segon, perquè l´aplicació d´aquest plantejament comportava si més no una consequència forta: la impossibilitat conceptual que les cultures evolucionen i l´existència subsegüent d´un fons hermètic d´identitat cultural associat a un territori. Tanmateix, aquella nit de paper penjava allà, inquietant, sobreposada tal vegada per donar la raó a la senyora Capmany i demostrar que fora del seu suc originari la reproducció de les formes culturals només esdevé melancolia grotesca. Vaig trigar a descobrir que aquell cel de paper podia formar part perfectament de qualsevol penya a Sevilla. Vaig trigar un bon temps a comprovar que la majoria dels joves flamencs, andalusos i catalans, aprenien el cante d´una manera molt semblant: escoltant discos dels mestres i amb el moble del tocadiscos adossat a la paret, a sota d´una imponent escena de caça rediviva amb un cromatisme encegador; que a uns i altres els interrompia el germà petit -i els desterotava els nervis- fins que arribava a una edat en què això deixava de passar i una tarda qualsevol el germanet es posava a portar el compàs tot sol. Vaig trigar a entendre que el cel de paper era una melancolia més vasta i profunda i remota: nostàlgia del pati -també impossible a Sevilla- on el flamenc havia nascut; nostàlgia d´una tradició oral i de la sang que ja no es manifestava enlloc. Estava ficat de ple en aquesta cavil-lació, a punt de sortir-ne, quan Paco Hidalgo em va convidar a fer una xerrada a algun bar recòndit, amb rebotiga. Sempre em deia: "parla del que vulgis". Aquell cop els vaig fer esverar. Vaig dir -suament- que era molt més important el flamenc que la seva melangia, que estava pel damunt de la seva peripècia personal, que a Catalunya el flamenc havia de sortir com fos de la domesticitat, de l´ambient clos de les penyes, que havia de conquerir -la música militar sí que ha sabut fer-me llevar- la Barcelona mateixa, el centre. Els vaig dir que el flamenc havia de ser també una música de Barcelona i no pas només la música dels inmigrants andalusos de Barcelona. Era un plantejament molt respectuós: amb la seva música, amb el seu llegat cultural i fins i tot amb el seu dret a la melancolia. Però no ho va entendre així gairebé ningú: recordo que Paco tenia una feinada per moderar el col-loqui i perquè jo no em sentís agredit del tot. Només va faltar que sortís Antonio España del fons de la sala per dir una cosa terrible: "Ara també la nostra música, voleu robar-nos?" L´Antonio era i és un home intel-ligent, però aleshores ja era un home ofès. Pocs mesos més tard va aprofitar que obligaven la seva filla a estudiar català per tornar a Andalusia. Dubto que a Granada s´hagi sentit a la seva ciutat tant com s´hi va sentir a Barcelona. No hi ha res com la llengua per provocar exilis inútils. Però bé; era veritat: jo volia portar el flamenc a la ciutat, ficar-lo en el cansado corazón del viento; el volia veure a la programació dels festivals públics, a les sales de moda; era una música, més que un consol. Naturalment, no vaig fer res, però altres sí que ho van fer. Finalment ho van fer Mayte Martín, Cañizares, Ginesa Ortega, Duquende, Poveda... Aquests flamencs catalans, criats a perifèries idèntiques a les andaluses, nens avorrits, nens després estrelles, adolescents més endavant que feien imposar el silenci a les penyes: ara canto jo: temptats per tot, i per totes les músiques, com només ho pot ser l´home a la ciutat. Ja hi són, ara; a la ciutat. No hi ha a Catalunya cap altra música tan pròpia i tan viva com el flamenc.