lunes, 12 de abril de 2010

Diversitat i integració. (8)


Les premisses fonamentals d´aquest nacionalisme d´esquerres, integrador i no excloent són, d´antuvi, que a Catalunya la classe obrera és una sola classe. En segon lloc, que a Catalunya hi ha un sol poble. I, per últim, que la vertebració cultural de la societat catalana no es basa en continguts específics, sinó més aviat en una consciència compartida de formar part d´una mateixa comunitat. Des d´aquesta perspectiva, "cultura catalana" voldria dir, no una dada anterior a tota experiència o pràctica societària, sinó el resultat d´una construcció sempre inacabada, un constant joc d´interrelacions o, si es prefereix, un cos inestable i porós, que es deixa travessar per tota mena de fluxos. Aquesta forma d´interpretar la catalanitat com un receptable buit, transitable i obert, en disposició de digerir qualsevol contingut, és la que va donar peu a la consensuada definició de català que oferí, a la transició, el Consell de Forces Polítiques: "tot aquell que viu i treballa a Catalunya". Ha estat també aquesta visió la que ha acaat orientant la Llei 2/93 del Parlament, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional catalana, en la qual s´establia institucionalment que aquesta era "el conjunt de les manifestacions de la memòria i la vida col-lectives de Catalunya, tan passades com presents".

domingo, 11 de abril de 2010

Diversitat i integració. (7)


El nacionalisme progressista es tradueix en una concepció integradora i pluralista de la construcció nacional. Des dels seus pressupòsits, per ser acceptat com "un dels nostres" és suficient que el candidat es consideri a si mateix com a tal, puix que la identitat no és altra cosa que un sentiment d´adscricpció al qual no ha de correspondre pas per força cap contingut específic. Es tracta, a la fi, d´aquell element de consciència i de voluntat en els seus membres del qual Rovira i Virgili, seguint Mancini, feia dependre l´existència de la nació. En aquest ordre de coses, no es pot presumir d´una impossible "puresa de sang" cultural, ja que totes les realitats culturals copresents a la societat serien igualment autèntiques o, si es vol, igualment bastardes. Això implica que no seria possible trobar un estat inicial de la cultura, perquè no és res més que una totalitat integrada, però crònicament intranquil-la, de préstecs i aportacions, a la manera d´un delta que recull i barreja el que van deixant successives arribades humanes. En la mesura que no ha pogut experimentar mai una sitaució de partida, la catalanitat tan sols estaria en condicions de conèixer versions. Hom podria excloure´s, però mai, de cap de les maneres, ser exclòs de la condició de català.

viernes, 9 de abril de 2010

Diversitat i integració. (6)


El raonament que justifica la desqualificació de determinades pràctiques culturals per ser incompatibles amb una suposada catalanitat immanent es basa en un inquietant axioma: es reconeix que, com ja sabíem, "som catalns tots els que viuen i treballen a Catalunya", però no ho és allò que fan. És a dir, un inmigrant pot obtenir la seva homologació com a català mentre pagui impostos i hagi demostrat la seva capacitat productiva, però perd aquest privilegi quan es posa a ballar, a celebrar festes, a cuinar o, senzillament, a parlar. La seva manca d´adhesió a la "genuïna" cultura amfitriona delata en ell una mena de condició anòmala, una catalanitat incompleta o de baixa intensitat. Són a dins, però alguna cosa d´ells pertany a fora, com si incorporessin un grau variable d´intrusisme que fa d´ells catalans insuficients o incomplets.

jueves, 8 de abril de 2010

Diversitat i integració. (5)


Les circumstàncies històriques que va determinar el període franquista van fer que, davant d´altres prioritats, aquestes tendències romanguessin ensopides. Malgrat això, periòdicament sorgeixen polèmiques públiques en les quals l´etnicisme essencialista explicita el seu rebuig a l´heterogeneitat cultural i exigeix que les presències culturalment amenaçadores siguin mantingudes a ratlla. L´hostilitat exhibida per certs exponents de la presumpta autenticitat catalana contra manifestacions folklòriques "alienes" -sevillanes, jotes aragoneses...- a la Festa Major de Lleida del 1996 no va ser un fet aïllat. Ja abans s´havien desqualificat expressions culturals dels inmigrants per indignes de ser homologades com a catalanes. Va ser el cas de la negativa eclesial a beneir les imatges tretes en processó per les comunitats andaluses per Setmana Santa, amb l´argument que les senyalava com a expressions pietoses completament incompatibles amb l´"espiritualitat" dels catalans. Va ser també el cas de la polèmica entorn de la prohibició, el 1998, de molts correbous, dels quals es va repetir que eren la conseqüència bé del veïnatge de valencians o aragonesos o, pel cas de les festes amb toros a l´interior del país, de l´assentament de forasters entre nosaltres.

Diversitat i integració. (4)


Quan es planteja quin és el nivell de racisme que afecta la nostra societat, el més comú és que el balanç remeti a les imatges més tòpiques de l´antic racisme biològic: agressions contra negres o magrebins a càrrec de skins, discriminacions en l´accés a locals públics de persones de pell fosca, actuacions polítiques que segreguen membres de "minories ètniques", abusos policials contra inmigrants il-legals, etc. Tot i ser preocupants, aquestes expressions de racisme contra persones d´altres "races" són ben lluny d´amenaçar la conviència civil a Catalunya. Tanmateix, resulten ideals perquè alguns alguns conreien un antiracisme molt sovint purament estètic.
En canvi, quan es fan valoracions sobre l´estat de la problemàtica racista al nostre país, pràcticament mai es computen les modalitats de racisme que designem com a culturals, les conseqüències de les quals sí que podrien afectar les relacions entre segments molt importants de la societat catalana. Aquest racisme no té com a objecte els subsaharians o els nord-africans, que poden ser culpats de l´augment de la delinqüència, però que mai han estta contemplats com una font de risc per a la supervive`ncia de la cultura nacional catalana. Els destinataris d´aquest racisme cultural són, més aviat, centenars de milers d´inmigrants provinents d´altres comunitats de l´Estat espanyol, que reben amb una certa freqüència el retret d´haver-se constituït en una mena d´exèrcit d´ocupació, disposat a dissoldre la identitat nacional de Catalunya.

miércoles, 7 de abril de 2010

Diversitat i integració. (3)


És freqüent que el racisme cultural o ètnic aparegui a la base del nacionalisme primordialista, és a dir, d´aquell nacionalisme que es considera fonamentat en essències inmutables i que presumeix l´existència d´un tarannà particular i inconfusible en aquells que son considerats com inclosos en la nació. El nacionalisme essencialista es considera legitimat per establir qui i què es mereix ser homologat com a "nacional" i, per contar, qui i què ha de ser considerat estrany, contaminat, perillós i, en conseqüència, excloïble.

sábado, 3 de abril de 2010

Diversitat i integració. (2)


Aquest racisme de nou encuny inferioritza certs grups revestint la seva ètnia de qualitats negatives, al mateix temps que exalça les virtuts del propi temperament nacional o ètnic. En defensar el dret a preservar la seva imaginària puresa cultural, el grup es protegeix de tota suposada contaminació marginant, excloent, expulsant o impedint l´accés als agents considerats portadors d´impuresa. Els factors de risc per a l´homogeneïtat cultural de la comunitat poden provenir d´instàncies polítiques superiors -un Estat opressor, o un govern massa decurós amb les "essències pàtries". També de vies per les quals subtilment penetren influències "estrangeritzants", com els mass media, la publicitat o el cinema. Però, sobretot, s´interpreta que el perill principal prové dels inmigrants, és a dir, d´aquells que han vingut de fora a viure dins del territori que el grup considera propi, i als quals es pot acusar eventual perill amb els seus costums aliens. Aquest racisme diferencialista desenvolupa una actitud envers els estranys que ja només en aparença hauria de resultar contradictòria. Per un costat, els rebutja, ja que desconfia d´ells perquè els percep com una font de brutícia que altera la integritat cultural de la nació. Però, al mateix temps, els necessita, ja que la seva presència li permet construir i endurir el que troba d´incomparable en la seva mateixa singularitat.

Diversitat i integració

A partir de hoy os iré colgando retazos de "Diversitat i integració", el libro que publicó en 1998 el antropólogo Manuel Delgado.




El vell racisme biològic no és avui, la ideologia responsable del gros de les situacions de discriminació i intolerància que es produeixen a les societats occidentals. Ara per ara, els quadres de desigualtat més importants que afecten comunitats diferenciades no es justifiquen amb raons genètiques, sinó amb la presumpció que certs trets culturals, valorats com a negatius, permeten col-locar el grup que els posseeix en la banda baixa d´una determinada jerarquia moral. Parlem del que s´anomena racisme diferencialista, racisme identitari, fonamentalisme cultural, etnicisme o, més freqüentment, racisme cultura

viernes, 2 de abril de 2010

Progresa adecuadamente. (y 37)

Con este post acabo la serie dedicada a "Progresa adecuadamente", el libro de Xavier Pericay.



El resultado de este proceso es una sociedad, la catalana, donde, en lo tocante al cultivo del idioma, no existe correspondecia ninguna entre la esfera pública y la privada; donde los fracasos en el uso social del catalán se cubren con políticas cada vez más impositivas en aquellos dominios en que el uso lingüístico depende de la Administración; donde el dinero de todos sirve para pagar las legítimas aspiraciones de unos cuantos, y donde lo individual, en fin, tiende a confundirse casi siempre con lo colectivo. Sirva de ejemplo el caso de "El Observador", el único proyecto periodístico de envergadura auspiciado por el empresariado catalán durante estos años autonómicos. Los promotores eran gente próxima a Convergéncia i Unió, militantes incluso. Los cuadros directivos, también. El capital, también. ¿Saben en qué lengua estaba escrito el diario? En castellano, por supuesto.

jueves, 1 de abril de 2010

Progresa adecuadamente. (36)


Si acudo al dicicionario -que es donde conviene acudir antes que nada en estos casos-, encuentro que un inmigrante es alguien que inmigra, o sea, alguien que siendo natural de un país llega a otro "para establecerse en él, especialmente con idea de formar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas". Es decir, que en la definición tanto caben los que cruzan fronteras imaginarias como los que cruzan fronteras reales. Y si acudo a la memoria más cercana, encuentro que en esta tierra de inmigraciones llamada Cataluña el término ha revestido por lo general un carácter aséptico, políticamente correcto, frente a los despectivos "murciano" y "charnego", por un lado, y los no menos hirientes "negro", "moro" o "sudaca", por otro. Y dudo mucho que en el País Vasco, donde disponen también de formas genuinas como "maqueto" para referirse a los que conforman el primer grupo, haya ocurrido algo muy distinto.

Progresa adecuadamente. (35)


Imagínense que están ustedes sentados en la terraza de un bar, tomando el fresco. Mejor dicho: imagínense que, en vez de un bar, se encuentran en un bar restaurante, y que además de tomar el fresco están tomando ustedes un aperitivo, pues son las dos y el hambre aprieta. Imagínense que en vez de enfilar el camino de casa, donde les aguarda la muy desagradable tarea de ponerse a cocinar, deciden ustedes quedarse a comer allí mismo, que un día es un día. Imagínense que llaman al camarero y que este acude, solícito. Imagínense que se conforman con un solo plato y piden un "pollastre rostit". Sí, "pollastre rostit", porque ustedes son de por aquí y se expresan en catalán, o se expresan en catalán y en castellano, indistintamente. Imagínense que al camarero aquello le suena a ruso y musita con voz latina: "Perdón, pero no entiendo". ¿Qué harán ustedes? ¿levantarse indignados, tratar de expresarse por signos o pedir un pollo frito? Yo no sé ustedes qué harán, pero sí sé que hará Jordi Pujol: zamparse el pollo y aprovechar la primera rueda de prensa que se le ofrezca para comunicar a sus administrados que esto no funciona.

Progresa adecuadamente. (34)


Ante este panorama, qué quieren, yo no veo más que una solución: que le encierren. Por demente. Sí, que encierren a Cataluña. Que no encierren a todos. Y si queda por allí algún cuerdo, que se apresure a huir antes de que sea demasiado tarde.