Les premisses fonamentals d´aquest nacionalisme d´esquerres, integrador i no excloent són, d´antuvi, que a Catalunya la classe obrera és una sola classe. En segon lloc, que a Catalunya hi ha un sol poble. I, per últim, que la vertebració cultural de la societat catalana no es basa en continguts específics, sinó més aviat en una consciència compartida de formar part d´una mateixa comunitat. Des d´aquesta perspectiva, "cultura catalana" voldria dir, no una dada anterior a tota experiència o pràctica societària, sinó el resultat d´una construcció sempre inacabada, un constant joc d´interrelacions o, si es prefereix, un cos inestable i porós, que es deixa travessar per tota mena de fluxos. Aquesta forma d´interpretar la catalanitat com un receptable buit, transitable i obert, en disposició de digerir qualsevol contingut, és la que va donar peu a la consensuada definició de català que oferí, a la transició, el Consell de Forces Polítiques: "tot aquell que viu i treballa a Catalunya". Ha estat també aquesta visió la que ha acaat orientant la Llei 2/93 del Parlament, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional catalana, en la qual s´establia institucionalment que aquesta era "el conjunt de les manifestacions de la memòria i la vida col-lectives de Catalunya, tan passades com presents".
No hay comentarios:
Publicar un comentario