No podem oblidar que el rebuig dels immigrants espanyols ha estat una constant del catalanisme racista. El trobem a la Renaixença, de la mà de la denúncia del "flamenquisme", distorsió de les expressions culturals d´aquells "malfactors als quals la misèria de Castella, Aragó i València, Andalusia... abocara sobre Barcelona". Prat de la Riba no era menys eloqüent: "D´un costat estan els homes desviats pels ferments de l´odi, els acabats d´arribar no assimilitats encara a la nostra vida ciutadana, els immigrants analfabets (...) els fracassats, els despitats, tot el detritus". El mateix president Pujol va compartir aquestes idees en un moment donat, cal creure que superat, de la seva evolució ideològica, com va demostrar en aquell vell text que tants cops li ha estat demagògicament retret i en el qual parlava de l´immigrant com d´"un home que viu en un estat d´ignorància i misèria cultural, mental i espiritual". Poques vegades s´explicita, però per molts la paraula xarnego manté les seves qualitats estigmatitzadores.
L´onze de setembre de 1997, en els gairebé tradicionals aldarulls del capvespre, algú va trencar a pedrades els vidres del Centro castellano-Manchego de Barcelona. Els meus pares no van tenir ocasió de conèixer aquest lloc en vida, però de segur que hauria estat un factor més entre tots els altres que feien que casa nostra fos casa seva, si és que, com deia la cançó d´en Sisa, hi ha cases d´algú.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario