Diversitat i integració. (15)

Permeti-se´m iniciar el que serà una consideració a propòsit de les manifestacions de religiositat popular andalusa a Catalunya, en el marc de la dinàmica de les construccions identitàries en aquest país, amb una breu evocació personal d´un fill d´immigrants. El meu pare va passar-se tota la vida rememorant aquell poble manxec -Almadén- del qual hagué de partir amb tota la seva família, a la recerca, com tants altres, d´una feina. Parlava sempre del seu país amb una infinita nostàlgia i usava per referir-s´hi expressions -la tierra, el pueblo- carregades d´un extraordinari afecte. El seu somni era tornar un dia als paisatges de la seva adolescència, amb els vells parents i veïns que s´havien quedat i la vida dels quals el pas del temps havia respectat. No existien en aquella època associacions que reunissin la nombrosa colònia almadenenca a Barcelona i la seva comarca -una funció que acomplia el Centro Extremeño-, però la parentela i los paisanos teixien entre ells una sòlida xarxa de sociabilitats. El meu ambient domèstic estava saturat d´aquesta mena de sentiments, perquè la meva mare tenia cura d´escenificar el record dels orígens, sobretot pel que fa al menjar i mitjançant plans carregats de memòria: migas, gachas i, en especial -és fàcil que el record de la infantesa s´aturi aquí- unes exquisides postres, consistents en una espècie de bunyols amarats de llet i amb un nom curiosamnet anticlerical: orejas de fraile.
Arribada la seva jubilació el meu pare va veure l´oportunitat de dur a terme el seu somni de retorn -que per motius econòmics tan sols havia pogut paladejar uns quants dies en un únic viatge, feia ja més de vint anys-, i decidí marxar per passar els seus darrers anys en aquell escenari que tant estimava... La veritat és que va trigar a penes dues setmanes a tornar, poc menys que esparverat. Tot allò amb què es va trobar no tenia res a veure amb les seves evocacions d´immigrant i havia descobert que casa seva era, ja per sempre. Barcelona, amb els seus fills i néts catalinos, com ell els deia. L´objecte dels seus ensonyamnets ja no existia i començava a sospitar que mai no havia existit en realitat, i que el que havia anat embastant al llarg dels anys no era sinó una il-lusió forçada per les desoladores condicions que el desarrelament imposa a un desplaçat. Pel que a mi respecta vaig visitar no fa gaire Almadén i enlloc vaig aconseguir que em servissin aquelles orejas de fraile, la recepta de les quals la meva mare havia conservat amb tant afecte, per tal de no oblidar.