Contra Catalunya. (36)

Era un món d´homes. I els homes de la ciutat central arribàvem, doncs, a les perifèries de la manera que podíem, ja dic que amb prou feines. Un cop arribats, allà tot anava molt lent i costava tant com el viatge. El que s´havia de veure estava anunciat a les deu, però aquella hora a la penya encara escombraven. El cante o el baile de veritat no començaven quasibé mai abans de mitjanit. Mentrestant, podíem assistir a espectacles diversos. Les mares pujaven les nenes a l´escenari, perfectament vestides de faralaes, i les animaven a ensenyar les gràcies al públic, que anava en augment. Alguna era graciosa. En aquests preliminars només es ballaven sevillanes, que la megafonia del local sempre brindava amb un volum eixordidor. De vegades l´espectacle era més confidencial: un expert recolzava el seu pes a la barra, al teu costat, i en 90 minuts seguits, interromputs un parell de cops per respirar i beure cervesa, desplegava tota una teoria privada sobre els orígens, l´evolució i l´estat actual del cante flamenc, davant qualsevol drecera de la qual era molt perillós replicar. Els preparatius podien consistir també en una conferència. Jo mateix alguna vegada en vaig ser protagonista: només me´n recordo de la suor. La lentitud i la laboriositat d´aquelles nits es convertia molt fàcilment en pura pesantor. Pesantor per mi: un estrany, al capdavall, en aquell món. La gent de les penyes, els prolegòmens els tenien com una part essencial de la festa. En canvi, jo els veia com un peatge per arribar al que m´interessava: el moment en què un desconegut pujava al cadafal i hi deixava tres veus admirables enmig del bullici i la llum de neó barat, procurant que la mainada que s´havia assegut al voltant del minúscul escenari no li alterés els nervis per tota la vida. Amb tot, les penyes eren l´únic lloc on es podia escoltar flamenc, aquells anys. A Barcelona només quedaven un parell de tablaos al fons de la Rambla dedicats a l´spanish, i algun succcedani de colmao on aconseguir que un cantaor obrís la boca costava tant com que ho fes una puta cara. Dic una puta, perquè el mètode per l´adquisició dels (en)cants no diferia molt en un cas i en l´altre: el cantaor i el tocaor s´acostaven a la taula, l´un feia carantoines amb els falsets i l´altre cantava a pal sec a cau d´orella, molt baixet, només perquè t´imaginessis el que podia ser capaç de fer. Però els havies de convidar a whisky, i se´l bevien -o l´escupien- com si fos aigua. A més, la majoria eren simples fandangueros, practicants experts del que jo en deia el mandibuleig atroç, aquella variant del flamenc, enganxosa com carn de codonyat, que consisteix a cantar amb la barra, ai, ai, ai, fent voltejar els terços per la boca com qui fa gàrgares mentre la gola es pren el dia lliure. Per tant, durant algun temps vaig continuar anant per les penyes, perquè el flamenc m´agradava i perquè hi havia bona gent -Paco Hidalgo, Diego Anguita, el pare de Mayte Martín- que m´insistia. Fins i tot un matí, acompanyat d´Antonio España -és un expert en flamenc: ara viu a Granada, però va passar molts anys aquí, abans que l´ambient el fes tornar enrera- vaig gosar anar a un matinal. El dia era lluminós, me´n recordo molt bé. L´Antonio i jo vam entrar a la penya i ràpidament ens van portar al lloc on els fets esperaven: una sala molt fosca on desenes de nenes anaven ocupant l´escenari il-luminat seguint el so inacabable de la sevillana. Vam seure amb total discreció i un dels dos va donar un primer cop d´ull al sostre: un cel molt blau, ornamentat d´estrelles (naturalment) ho cobria tot i s´allargava fins a la paret frontal de l´escenari. Damunt el blau hi havien pintat una lluna gran i blanca, un carrer i una tanca i un reixat.

(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (35)

En este post, Arcadi Espada empieza a reflexionar sobre la colonia andaluza que habita en Catalunya.





La primera devia ser una nit de fa vint anys, no sé si certa. Algú, després del cante, em va dur en un cotxe amb altra gent, molta gent, això es segur. El cotxe va travessar les perifèries d´una manera pràctica i quasi fantasmal, per camins només suggerits, i el xofer devia parar-se un parell de vegades per meditar i tot seguit continuar amb sensatesa i coneixement del terreny. Al cotxe només hi havia homes. De tant en tant algú feia baixar un dit la finestra per llençar la burilla i respirar un aire molt càlid, prematur, donada l´estació. De sobte, sense que cap més signe, a part del vent, ho hagués anunciat, va començar a ploure, a ploure fort, i molt i molt fort de seguida, i gairebé recordo, del conductor, algun bufet barrejat amb fang, algunes paraules també enfangades i l´anunci que havíem arribat a destinació, al principi del que semblava com una llarga avinguda vorejada de files de llums i d´un continu desordenat de casetes de fira. No sé per quina raó -sempre era inútil fer preguntes, aquestes nits- el cotxe va quedar parat una mica lluny del punt on finalment anàvem i vam haver de fer més de cent metres a peu, enmig de la pluja, seguint les passes i l´exemple del guia accidental. Ens havia deixat un paraigua i des del llindar il-liminat de la caseta, ja sota teulat, encara em sembla que veig aquella calba lluenta, refregada, i sento com ens invita a passar, a veure i a menjar calent, fins i tot, que també n´hi havia. Aquell local només tenia una barra d´un parell de metres, una petita plataforma on ja estava fent dits un guitarrista i una dotzena de taules amb cadires. La pluja picava molt fort al sostre, fet d´un material que ressonava, i la llum, suficient, de tant en tant flaquejava. Les taules es van omplir ben aviat de fritos i embotits i de vi fino i tinto.
Nits com aquelles no eren mai fàcils. Passava que algú havia trucat entre setmana dient que dissabte a Cornellà o l´Hospitalet o a Badalona hi havia alguna cosa que s´havia de veure. El viatge ocasionava grans molèsties si s´optava pel transport públic o masses despeses si s´hi anava en taxi. Aleshores ningú tenia cotxe. Un condemnat manament progre havia impedit que tota una generació aprofités el cotce a l´edat del zel i després no trobàvem mai el moment. Aquest mandat el començaven a trencar les dones amb el seu notable sentit comú, però les dones no en participaven, d´aquelles nits.


(SEGUIRÁ)

Contra Catalunya. (34)

El tricicle és un grup català de teatre, posseidor d´un humor mut i d´ampli espectre. Un dia van presentar a l´organisme corresponent de la Generalitat un curt cinematogràfic d´elaboració pròpia amb la finalitat de concórrer als Premis Nacionals de Cinematografia de la Generaliat. La seva candidatura va ser rebutjada. Incomplia les bases. Era un curtmetratge mut: presentava una epopeia de peus caminadors. No el van rebutjar per això. És que el seu títol era un refrany: Quien mal anda, mal acaba. En castellà. A concurs en van admetre un altre: To blow one´s brain out. Duia el títol en anglès. Però, traduït, volia dir Volar-se el cap. Devia ser per això.

Contra Catalunya. (33)

Òbviament, també el nacionalisme espanyol ha recorregut a estratègies semblants. L´acusació d´antiespanyols dirigida genèricament als republicans va ser àmpliament esgrimida per la propaganda franquista. Que jo sàpiga, i salvant excepcions marginals, els republicans no van servir-se mai d´un aparell retòric similar. És indiscutible que posar l´enemic a l´extraterritorialitat allibera les consciències i permet matar més a gust. Seria temible que el nacionalisme -que basa tota la veu revelada en l´atzar d´haver reunit un nombre determinat d´homes sota un mateix cel- hagués de reconèixer que, en un guerra civil, individus que comparteixen el mateix precari atzar -germans, al capdavall- s´estan matant els uns als altres. A fi d´evitar una incomoditat ontològica com aquesta, un dels contendents, o tots dos, procedeix a despullar l´altre e la identitat. Només llavors és quan l´Altre -assumida finalment la condició d´estrany- està a punt per rebre el tret a la nuca.

Contra Catalunya. (32)

A TV3, la ficció d una nació construïda, indiscutida i indiscutible, s´ha fet més present que a qualsevol altre lloc mediàtic, mediat o inmediat. Aixó també ha afectat els diaris. També els ha constret. També els ha fet vacil-lar al moment d´obrir línies informatives o de debat, al moment de valorar a quins assumptes havien de deicar al temps. La glacial indiferència de TV3, el seu món calmat sense fissures ha estat quasi sempre suficient. TV3, igual que totes les televisions obedients al poder polític, no ha tingut mai cap necessitat de ser incendiària. Freda com el metre patró d´iridi del ser nacional de Catalunya: del que conté aquest ser i del que pugui arribar a contenir a cada moment de la història. L´oasi català és, bàsicament, un oasi mediàtic. Les raons de la seva existència són d´una certa complexitat. Tenen molt a veure amb la pròpia inexistencia de Catalunya com a nació -en una nació, s´hi discuteix-; amb la limitació del seu poder econòmic, polític, cultural; tenen a veure amb les característiques d´una generació de periodistes que van exhaurir l´alè rebel a l´antifranquisme i que d´alguna manera, dissoltes totes les expectatives de revolució que s´havien creat, observen la sobirania nacional de Catalunya com l´únic punt del programa que ha resistit tots els seus naufragis: i a aquesta sobirania s´aferren -ei, alguna cosa hem fet- sense importar-los qui és el sobirà i quin és el seu pla de vida. Però l´oasi no hauria prosperat si no s´hagués retransmès cada dia en directe. Si no hagués caigut cada dia sobre els teulats de la pàtria aquesta pluja tèbia de conformitat.

Contra Catalunya. (31)

Hi ha gent que opina que l´allunyament moral i sentimental entre Catalunya i la resta d´Espanya té dos responsables: TV3 i l´ensenyament. Potser és veritat. Espanya només existeix veritablement, profundament a TV3 a partir de dues realitats: la Lliga de futbol i la Corona. Espanya és necessària perquè la Lliga no es quedi com el mapa del temps autonòmic, perquè el Barça pugui continuar fitxant jugadors meravellosos, per crear l´ambient adequat als heroismes dominicals. A diferència de la literatura, el futbol català té mercat perquè parla la mateixa llengua -la parla amb els peus- del futbol espanyol. Quant a la Corona, no s´ha d´afegir res. A Espanya, sobre la Corona, fins i tot sobre la Corona anterior al 1714, no hi ha mai res per afegir.

Contra Catalunya. (30)

Tanmateix, TV3, igual que les altres televisions autonòmiques que han seguit en general el seu model, ha arribat a l´éxit a través també de la jivarització. En el seu cas, d´una jivarització impecable de Catalunya. TV3, avui, és massa grossa, massa potent, té massa influència sobre el país on es projecta. De fet, TV3 podia haver engrandit les fronteres de Catalunya. Ha fet tot el contari. A Catalunya passen poques coses d´interès.Es lògic. Es tracta d´un país molt petit, demogràficament i territorialment. És cert. Hi ha concursos de buscadors de bolets, hi ha castellers, de tant en tant algú es torna boig als afores de Vic i esquartera la dona, i se n´oblida a l´acte. Certament: a Catalunya hi ha vint tipus d´interès -que no depenen del Banc d´Espanya- per posar-los el micro a la boca. TV3 parla massa de Catalunya. Hi està obligada, naturalment. Però es tracta d´una obligació agònica, que es compleix sempre al límit de l´extinció dels programadors. Jo era un nen i veia el tancament dels telediaris espanyols: sempre hi havia una galerna terrible al Cantàbric, la retirada d´un matador llegendari a la Maestranza, o la biografia breu de l´hospicià de San Ildefonso. Allò dilatava horitzons. Quines galernes! la infromació meteorològica ho explica millor que res. Don Mariano Medina col-locava les temperatures al mapa: quin frenesí. Sols, núvols, llampecs, neus, deserts, grans cims, temporals a l´Estret. El mapa era un teixit molt divers. Al qual, no cal dir, et senties vinculat. Un sempre tenia un cosí a Sòria, més fred que la mantega freda, o un germà que viatjava per Andalusia i devia estar a punt de coure a la paella d´Écija. No ens hauria servit de res una ampliació artifical del mapa, sense vincles: fora del cicló Evita, que ja era una tradició anual, la notícia d´una temperatura insòlita a les platges de l´Índic no ens hauria importat gens. A TV3 ja no hi ha manera d´evocar el cosí de Sòria. Els esforços del pobre Picó per trobar diversitat al seu mapa són tan admirables com patètics. La majoria de nits, aquest home podria posar un número i un signe al bell mig del triangle català i passar a una altra cosa. El sol de Manresa brilla a la Segarra. El vent del Pirineu arriba a Montmeló. Què volien. El que hi ha és això. Durant molts anys, molts a TV3 no hi va haver manera de saber amb antelació el temps que feia a Madrid. Milers de catalans addictes a la seva televisió viatjaven cada dia a Madrid. No els era possible de saber-ho. En ocasions com aquesta, justament a aquest punt, m´he de parar i mossegar el puro: ¿s´ho creurà algú, quan hagin passat molts anys? ¿Algú s´expliacarà que això va poder passar en un fragment de la història de Catalunya? ¿Va ser possible un incident tan grotesc? Fa poc han millorat. Han incorporat la península ibèrica al mateix rang de la península italiana. Madrid i Moscú, dues capitals. Sevilla i Bergen, dues meravelles. Me n´alegro per qui tingui cosins a Bergen. El mapa del temps és una metàfora que dóna un bon resultat per sbaer quina imatge de Catalunya reprodueix el mirall. N´hi ha prou. Massa televisió, massa faramalla per tan poc país. Un dinosauri: cos enorme i cap petit.

Contra Catalunya. (29)

En este post, Arcadi Espada explica una anécdota con Joan Oliver de protagonista. Es importante decir que años después Oliver acabaría siendo director general del F.C Barcelona.





L´última vegada que vaig sortir per TV3 era un dilluns, molt d´hora. Un senyor anomenat Joan Oliver dirigia una tertúlia en la qual Jaume Boix tenia plaça regular. Aquell dia en Jaume hi era, amb dos col-legues més. Jo era un convidat: s´acabava de publicar el llibre de l´any d´Ediciones 62, que vaig redactar algunes temporades. El senyor Joan Oliver va presentar breument el llibre, em va fer un parell de preguntes amables sobre el contingut i tot seguit em va convidar a sumar-me a la tertúlia. Era dilluns i a Espanya, de manera que la tertúlia va anar a parar cap al futbol. El Barça havia perdut i semblava força clar que la Lliga se li escapava. Aquella circumstància em va omplir de satisfacció. Sempre desitjo el pitjor pel Barça. Els seus avatars els segueixo -o els seguia, quan el futbol encara no s´havia tornat l´únic tema de conversa entre la gent culta- amb la indòmita passió d´un aficionat. Del més culé de tots, no me´n separaven ni la perseverància, ni l´atenció, ni els daltabaixos emocionals. Passava, peró, que la meva forma de ser del Barça era diferent a la de la majoria. Jo volia, amb una força indeclinable, amb una resolució, sense disputes, que perdés allà on fos. Quan en Jaume, un culé acèrrim del sector majoritari, estava lamentant davant les càmeres el presagi de catàstrofe que la derrota del diumenge suggeria, jo el vaig interrompre i em vaig manifestar amb vivesa.
-Ha estat fantàstic. Quina alegria.
Amb moviments molt lents, el senyor Joan Oliver es va redreçar i va acostar l´orella incrèdula al ressò d´aquestes paraules. Encara somreia.
-Què has dit?
Buscava, sens dubte, un aclariment inmediat i tranquil-litzador. Esperava una voluta de virtuosisme que deixés el que havia dit en una ironia inofensiva. Avaluava les amargues conseqüències que la deseperació provoca al cervell del culé: potser el seu convidat s´havia tornat boig, especulava.
Després va tenir una explicació òbvia i seriosa sobre la inevitabilitat que a Catalunya hi hagués gent que no fos del Barça a la manera convencional. La sorpesa del senyor Joan Oliver és va transmudar en ganyota i, després d´un breu i pesat silenci, tots van anar a tirar cap a un altre tema. Jo em vaig quedar mut i seriòs, meditant, i no he tornat mai més a TV3. Per descomptat, això no té la més mínima importància. Ni tan sols és significatiu o singular. Ni tan sols es tracta d´una punció especial. És veritat: ¿què hi faria, jo i el que jo pensi poc o molt, a TV3? Fan bé de buscar altres guarniments. Un parell d´anys després d´aquest incident, l´hivern del 94, Guillermina Mota, un ser adorable, em va convidar a un dels seus programes radiofònics a Catalunya Ràdio. Es tractava d´una entrevista llarga amb cançons: em sembla que finalment vaig triar Les Vieux Amants i un tango de Discépolo. La gravació va ser estupenda i quan es va acavar, allà mateix algú de la casa em va parar i em va dir:
-Has gravat per la Guillermina?
-Sí, ara mateix.
-Prou que l´hi ha costat, pobrissona.
-L´hi ha costat?
-Ha hagut de canviar de productor. No sé quan temps feia que et volia portar al programa, però l´individu que tenia s´hi negava sitemàticament: "Es un anticatalà aquest."

Contra Catalunya. (28)

Però es que encara que fos possible trobar una evidència dels sinistres i sofisticats plans dels vencedors, de cap manera això obligaria, quatre o cinc generacions després, a un retorn reparador. Tanmateix, la idea del retorn forma part, en totes les versions, de l´imaginari nacionalista més convencional i primari. En algun racó hi ha un intacte l´ordre natural de les coses. El nacionalisme es sempre un retorn, Ahistòric. A cap altre lloc d´Espanya la retirada de qualsevol simbologia associada al franquisme ha estat tan radical i eficaç com a Catalunya. No sóc partidari d´aquesta retirada sistemàtica. Em sembla moltíssim més inteligent, pedagògic, respectuós amb la veritat i amb la història l´exemple d´algunes ciutats italianes on els símbols del feixisme s´han mantingut o només han estat depurats per l´acció del temps. El feixisme a Itàlia, igual que el franquisme a Espanya, Catalunya inclosa, forma part del que ha estat la vida dels italians, els catalans i els espanyols. Contrariament al que pensen els nacionalistes, el franquisme és un episodi particular i detallable de la nació catalana. Però el nacionalisme, en la seva perfecta i temible ingenuitat aspira a compondre passats sense màcula, brillants, presents modèlics i unànimes, futurs indiscutibles. Les petjades de la Catalunya franquista, un túnel, una negra nit i totes les altres metàfores que delaten la il-lusió dels seus autors pel que fa a la possibilitat que aquest passat no hagués existit, han quedat pràcticament esborrades del mapa de les ciutats i pobles d´aquí. De tant en tant la premsa nacionalista recorda ufana que això ha estat posible en més gran mesura que a la resta d´Espanya, on encara hi haurien molts carques, és a dir, apòcope, molts carcamals. És possible que a la resta d´Espanya hi quedin molts carcamals. Deuen ser els que s´abstenen en tota consulta electoral, perquè la proporció dels que voten no n´indica pas una presència superior.

Contra Catalunya. (27)

"Els ocupants", tal com al nacionalisme li agrada dir-ne, dels vencedors de la guerra civil, mai van ser tals. Els ocupants eren carn i ungla catalana. Evidentment, no es va haver de reclutar empresaris, polítics, homes de cultura forasters perquè ocupessin els llocs de privilegi a l´estructura econòmica, política, cultural i administrativa catalana del nou Règim. Ben al contrari: Catalunya va exportar durant aquest període i la resta del franquisme una bona part de prohoms perquè s´ocupessin dels negocis -fins i tot espirituals- del Règim. Com no podia ser de cap més manera. En canvi, el que sí que es va haver d´importar ràpidament va ser una altra mena d´ocupants, perquè aixequessin camins, edicficis i ponts. Com no podia ser de cap més manera.

Contra Catalunya. (26)

La primera obligació de tot historiador és vèncer la que sembla que és la condició axiomàtica de la seva feina: que la història s´escriu de davant cap endarrera, des de present fins al passat. L´historiador que no sap vèncer aquesta formalitat és un paquet. O és que les seves conclusions treballen a sou d´algú. Molt bé: el 1929 van voler aixecar el dit: "¡Ep, que som aquí, que som!" L´impacte romàntic havia arribat a Catalunya quasi amb un segle de retard. Però l´eco de paraules com ara nació, tradició, passat, identitat, història encara era audible: les comunicacions, en aquell temps, eren lentes i eren lentes, per tant, els ecos. Setanta anys després, aixecar el dit d´aquesta manera frega el patetisme. Construir un museu -és a dir, una nació- amb la fraseologia i la metodologia romàntica és, com a mínim un anacronisme esterilitzant.

Contra Catalunya. (25)

L´any 1929, el senyor Joaquim Folch i Torres, ajudat molt de prop pel senyor Pere Bohigas, va redactar les línies mestres d´un projecte cultural i polític, indissolublement lligat a l´obra de la Mancomunitat, el Noucentisme i a la pròpia Renaixença, ja superada aparentment la seva versió romàntica i de ple en l´etapa institucionalitzadora. Aquell projecte també consistia a construir la història de l´art català. Per això es van destruir parcialment algunes esglèssies pirinenques, imprescindibles a l´hora d´atorgar garantia d´origen al projecte. Per la mateixa raó, a l´altre extrem de l´arc es va considerar que els fons del Museu d´Art Modern, abans de Belles Arts, havíen de deixar de tenir una personalitat diferenciada i havien de tancar la suposada història de l´art català amb la seva presència contemporània. Aquell projecte ja era carnavalesc al 1929. Fins i tot admetent el mètode historicista com l´idoni per la construcció d´un museu semblant, l´autonomia estètica del català des de Taúll fins a Picasso era una invenció pura i simple. D´una magnitud semblant a considerar que en un museu que anés de Ciambue a de Chirico podia reflectir, construir el ser italià. O que d´Altamira a Lucio Muñoz, una línia candent donés vida a l´espanyol.