domingo, 25 de abril de 2010

Diversitat i integració. (15)


Permeti-se´m iniciar el que serà una consideració a propòsit de les manifestacions de religiositat popular andalusa a Catalunya, en el marc de la dinàmica de les construccions identitàries en aquest país, amb una breu evocació personal d´un fill d´immigrants. El meu pare va passar-se tota la vida rememorant aquell poble manxec -Almadén- del qual hagué de partir amb tota la seva família, a la recerca, com tants altres, d´una feina. Parlava sempre del seu país amb una infinita nostàlgia i usava per referir-s´hi expressions -la tierra, el pueblo- carregades d´un extraordinari afecte. El seu somni era tornar un dia als paisatges de la seva adolescència, amb els vells parents i veïns que s´havien quedat i la vida dels quals el pas del temps havia respectat. No existien en aquella època associacions que reunissin la nombrosa colònia almadenenca a Barcelona i la seva comarca -una funció que acomplia el Centro Extremeño-, però la parentela i los paisanos teixien entre ells una sòlida xarxa de sociabilitats. El meu ambient domèstic estava saturat d´aquesta mena de sentiments, perquè la meva mare tenia cura d´escenificar el record dels orígens, sobretot pel que fa al menjar i mitjançant plans carregats de memòria: migas, gachas i, en especial -és fàcil que el record de la infantesa s´aturi aquí- unes exquisides postres, consistents en una espècie de bunyols amarats de llet i amb un nom curiosamnet anticlerical: orejas de fraile.
Arribada la seva jubilació el meu pare va veure l´oportunitat de dur a terme el seu somni de retorn -que per motius econòmics tan sols havia pogut paladejar uns quants dies en un únic viatge, feia ja més de vint anys-, i decidí marxar per passar els seus darrers anys en aquell escenari que tant estimava... La veritat és que va trigar a penes dues setmanes a tornar, poc menys que esparverat. Tot allò amb què es va trobar no tenia res a veure amb les seves evocacions d´immigrant i havia descobert que casa seva era, ja per sempre. Barcelona, amb els seus fills i néts catalinos, com ell els deia. L´objecte dels seus ensonyamnets ja no existia i començava a sospitar que mai no havia existit en realitat, i que el que havia anat embastant al llarg dels anys no era sinó una il-lusió forçada per les desoladores condicions que el desarrelament imposa a un desplaçat. Pel que a mi respecta vaig visitar no fa gaire Almadén i enlloc vaig aconseguir que em servissin aquelles orejas de fraile, la recepta de les quals la meva mare havia conservat amb tant afecte, per tal de no oblidar.

No hay comentarios: