martes, 27 de abril de 2010

Diversitat i integració. (20)


D´aquest principi que fa de tota identitat un constructe d´efectes màgics, no se´n salva ni tan sols el mateix individu, també ell víctima de la il-lusió de ser alguna cosa més que el producte de la seva relació amb els altres. En tant que cèl-lula identitària que és, l´individu és també una quimera que ens fa percebre com unificat el que de fet és una realitat composta. Tot subjecte és, en efecte, el precipitat d´una ficció que anomenem "personalitat", cosa que, d´altra banda, no resulta un impediment perquè ens agradi que ens aprecïin o que ens ofengui que ens insultin. Conèixer les arrels històriques o les funcions sociològiques de la passió amorosa no ens impedeix enamorar-nos de tant en tant. Estar convençuts que l´home o la dona que ens estimen mereixen que esl haguem destacat entre la resta dels humans, no fa de nosaltres uns racistes. El mot llar pot ser rastrejat pel que fa a les condicions socials i ideològiques que el feren possible i necessari, però saber la seva naturalesa contingent no ens treu de sentir-nos, en certs indrets, en certs moments, com a casa. D´igual manera, la modernitat ha imposat, a més d´altres categories destinades a generar sentiments -llar, amor, jo-, la revisió moderna de la noció de pàtria, que tothom, si fa o no fa, fins i tot negant-la, posseix d´alguna manera. Vet aquí, doncs, un aspecte de la realitat que, justament perquè és històric, fals, artificial, constrït, inventat, quimèric, imaginari..., estaríem en plenes condicions d´incloure entre aquelles coses que són específicament humanes.

Diversitat i integració. (19)


El que interessa aquí és, però, que els andalusos a Catalunya poden fer i fan alguna cosa més en el camp dels simulacres culturals. Per la seva capacitat d´evocar realitats no viscudes poden aconseguir que l´Andalusia creada lluny sigui encara més "autèntica" que l´original, com si, a més, sabessin d´alguna manera que l´Andalusia veritable, la bona, l´enyorada, no existeix, ni ha existit mai a Andalusia. El desenterrament brinda als andalusos la possibilitat de teatralitzar un país natal que, com per encanteri, ha estat alliberat de tot el dolent i indesitjable, com si la memòria hagués manipulat els seus recursos per extreure d´ells, per la màgia de la posaes contradiccions, l´andalusitat catalana pot desplegar la plenitud de la seva impostura amb tota llibertat. ¿Què és la Fira d´Abril catalana sinó una espècie de Disneyworld ètnic, una província de la pura fantasia? El visitant que acudeix al recinte firal de Can Zam -concebut a la manera d´un autèntic parc temàtic, incloent-hi rèpliques de cartró-pedra de la Giralda o del típic pati andalús- penetra en un món de màgia i il-lusió en què es reprodueix una pàtria impossible, on existeixen casetes privades i de la qual els señoritos han desaparegut: els cavalls guarnits són muntats per obrers de la construcció disfressats de latifundistes.

lunes, 26 de abril de 2010

Diversitat i integració. (18)

No podem oblidar que el rebuig dels immigrants espanyols ha estat una constant del catalanisme racista. El trobem a la Renaixença, de la mà de la denúncia del "flamenquisme", distorsió de les expressions culturals d´aquells "malfactors als quals la misèria de Castella, Aragó i València, Andalusia... abocara sobre Barcelona". Prat de la Riba no era menys eloqüent: "D´un costat estan els homes desviats pels ferments de l´odi, els acabats d´arribar no assimilitats encara a la nostra vida ciutadana, els immigrants analfabets (...) els fracassats, els despitats, tot el detritus". El mateix president Pujol va compartir aquestes idees en un moment donat, cal creure que superat, de la seva evolució ideològica, com va demostrar en aquell vell text que tants cops li ha estat demagògicament retret i en el qual parlava de l´immigrant com d´"un home que viu en un estat d´ignorància i misèria cultural, mental i espiritual". Poques vegades s´explicita, però per molts la paraula xarnego manté les seves qualitats estigmatitzadores.
L´onze de setembre de 1997, en els gairebé tradicionals aldarulls del capvespre, algú va trencar a pedrades els vidres del Centro castellano-Manchego de Barcelona. Els meus pares no van tenir ocasió de conèixer aquest lloc en vida, però de segur que hauria estat un factor més entre tots els altres que feien que casa nostra fos casa seva, si és que, com deia la cançó d´en Sisa, hi ha cases d´algú.

Diversitat i integració. (17)


Pel nacionalisme confessional, la religiositat andalusa s´inscriu dins del que s´entén com el subdesenvolupament cultural propi de pobles poc o mal modernitzats i situats en un nivell inferior en el camí vers el Progrés i la Civilització. Aquest rebuig envers formes religioses "inferiors" al nivell civilitzatori presumit pels catalans, ha tingut diverses oportunitats d´expressar-se.
La Setmana Santa de 1987, els andalusos que celebraven processons a l´estil andalús al barri del Poble Nou, a Pineda de Mar, van trobar-se amb la negativa eclesial a participar en els actes. El bisbe de Girona, Jaume Camprodon, va considerar que aquells actes sacramentals eren impropis de la pietat adient en unes dates tan assenyalades i va donar instruccions perquè la parròqia se´n mantingués al marge. Així fou que la processó no va poder sortir de l´església, com cada any, sinó que va haver de fer-ho d´un magatzem de ferralla. Les imatges, que el Bisbe havia definit com "ninots", no eren reconegudes com a sagrades, per molt que els confrares conservessin un vídeo de la benedició. Finalitzada la processó, els assistents s´entestaren a introduir com fos els passos a l´església, que era tancada. Es produí aleshores un considerable tumult a les portes del temple, quan els natzarens, costaleros i el públic en general, entre increpacions als capellans de "pistoleros", van intentar abatre-les, en un episodi que es va acavar amb diversos contusionats.

Diversitat i integració. (16)


El març de 1995 la Casa de Anadalucía exigia inútilment ser convidada a participar en el II Congrés de Cultura Popular i Tradicional catalana. Entre els dos-cents trenta-nou pavellons que integraven l´Expcultura d´octubre de 1994, no n´hi havia cap que representés la comunitat andalusa ni d´altres provinents de la immigració. Això expressa la desconfiança del catalanisme essencialista, no sempre aliena a les instàncies oficials, envers allò que mai ha deixat de ser percebut com una presència aliena a "l autenticitat" cultural catalana. Des del catalanisme més xenòfob, la qüestió estava clara. Així, el Front pel Plebiscit per la Independència de Catalunya declarava, en relació amb la vindicació de catalanitat de la Casa de Andalucía que "tot fa pensar que és una maniobra de vulgars colonitzadors, que amaga la pretensió de voler suplantar una cultura aliena a la nostra"

domingo, 25 de abril de 2010

Diversitat i integració. (15)


Permeti-se´m iniciar el que serà una consideració a propòsit de les manifestacions de religiositat popular andalusa a Catalunya, en el marc de la dinàmica de les construccions identitàries en aquest país, amb una breu evocació personal d´un fill d´immigrants. El meu pare va passar-se tota la vida rememorant aquell poble manxec -Almadén- del qual hagué de partir amb tota la seva família, a la recerca, com tants altres, d´una feina. Parlava sempre del seu país amb una infinita nostàlgia i usava per referir-s´hi expressions -la tierra, el pueblo- carregades d´un extraordinari afecte. El seu somni era tornar un dia als paisatges de la seva adolescència, amb els vells parents i veïns que s´havien quedat i la vida dels quals el pas del temps havia respectat. No existien en aquella època associacions que reunissin la nombrosa colònia almadenenca a Barcelona i la seva comarca -una funció que acomplia el Centro Extremeño-, però la parentela i los paisanos teixien entre ells una sòlida xarxa de sociabilitats. El meu ambient domèstic estava saturat d´aquesta mena de sentiments, perquè la meva mare tenia cura d´escenificar el record dels orígens, sobretot pel que fa al menjar i mitjançant plans carregats de memòria: migas, gachas i, en especial -és fàcil que el record de la infantesa s´aturi aquí- unes exquisides postres, consistents en una espècie de bunyols amarats de llet i amb un nom curiosamnet anticlerical: orejas de fraile.
Arribada la seva jubilació el meu pare va veure l´oportunitat de dur a terme el seu somni de retorn -que per motius econòmics tan sols havia pogut paladejar uns quants dies en un únic viatge, feia ja més de vint anys-, i decidí marxar per passar els seus darrers anys en aquell escenari que tant estimava... La veritat és que va trigar a penes dues setmanes a tornar, poc menys que esparverat. Tot allò amb què es va trobar no tenia res a veure amb les seves evocacions d´immigrant i havia descobert que casa seva era, ja per sempre. Barcelona, amb els seus fills i néts catalinos, com ell els deia. L´objecte dels seus ensonyamnets ja no existia i començava a sospitar que mai no havia existit en realitat, i que el que havia anat embastant al llarg dels anys no era sinó una il-lusió forçada per les desoladores condicions que el desarrelament imposa a un desplaçat. Pel que a mi respecta vaig visitar no fa gaire Almadén i enlloc vaig aconseguir que em servissin aquelles orejas de fraile, la recepta de les quals la meva mare havia conservat amb tant afecte, per tal de no oblidar.

viernes, 23 de abril de 2010

Diversitat i integració. (14)


La línia divisòria pot estar situada ben avall del sistema d´estratificació social, de manera que els espais que divideixen la societat entre els d´aquí i els de fora poden fer d´aquest darrer grup una exigua minoria de marginats als quals es pot sobreexplotar i fer culpables de mals socials com la delinqüència o l´atur. Però aquesta mena de cop de destral que divideix bestialment el cos social en dos pot, en comptes de conformar-se amb amputar una petita part considerada estranya i malsana, seccionar-lo en dues grans fraccions sovint gairebé equivalents i simètriques. aquest és un fenomen que troba a Catalunya un exemple excepcionalment clar. Aquí el tàxon immingrant pot ser aplicat, en funció dels contextos, per marcar una borsa molt petita de persones en situació precària, constituïda pels provinents de països pobres arribats no fa gaire. Però aquesta segregació semàntica pot interpel-lar una massa de quasi la meitat dels ciutadans legals, que integren persones provinents de la resta de l´Estat, establertes al país des de fa potser dècades i de les quals el tret que delata la seva immigritat no és tant el seu origen com l´idioma que parlen.

jueves, 22 de abril de 2010

Diversitat i integració. (13)


Es tracta de persones provinents de zones deprimides del propi Estat i considerades socialment o culturalment inferiors. A Europa aquest és el cas dels terroni, italians meridionals emigrants al nord; dels xarnegos o els maketos de Catalunya i el País Basc respectivament; dels nord-irlandesos catòlics a Anglaterra, o dels ossis, alemanys de l´Est desplaçats a l´antiga República Federal. En tots els casos es tracta d´individus la situació dels quals és ben legal i que gaudeixen d´una ciutadania plena o quasi, però que, malgrat això, i per causa dels seus costums, de la seva llengua o del temperament que se´ls suposa, poden ser vistos com a pertorbadors de la integritat cultural de la comunitat receptora, i fins i tot com una amenaça per a la seva pròpia supervivència. En aquest cas no es pot parlar ja d´un paupèrrim percentatge de la població total -entre l´1 i el 10 %-, sinó que poden assolir el 40 o el 50 % del conjunt de la població "legal" del territori que un grup considera com propi de la seva cultura. L´inmigrant no és identificat aleshores com responsable de l´índex d´atur, de riscos per a la salut pública o de l´increment de la delinqüència, sinó, per damunt de tot, com a font de perill per a l´existència mateixa de la nació que acull.

lunes, 19 de abril de 2010

Diversitat i integració. (12)


Delatar que aquell que anomenem inmigrant no és una figura objectiva, sinó més aviat un personatge imaginari, no desmenteix la seva realitat sinó que, al contrari, la intensifica. Dient-ho d´una altra manera, és cert que hi ha inmigrants, però allò que fa d´algú un inmigrant no és una qualitat, sinó un atribut, i un atribut que li és aplicat des de fora, a la manera d´un estigma i un principi denegatori. L´inmigrant seria, sens dubte, un exponent perfecte d´allò que Gilles Deleuze anomena un "personatge conceptual". L´inmigrant és aquell que, com tothom, ha recalat a la ciutat després d´un viatge, però que, en fer-ho, no ha perdut la seva condició de viatger en trànsit, sinó que ha estat obligat a conservar-la perpètuament. I no tan sols ell, sinó fins i tot els seus descendents, que hauran d´arrossegar com una condemna la marca de desterrats heretada dels seus pares i que farà d´ells allò que, contra tota lògica semàntica, s´acorda d´anomenar "inmigrants de segona o tercera generació".

domingo, 18 de abril de 2010

Diversitat i integració. (11)


És urgent que aquells que, afirmant-se a l´esquerra, estan convençuts que Catalunya és de debò una nació, i una nació amb vocació d´autogovern, es pronunciïn amb la màxima claredat sobre què és el que ha d´inventariar-se com el seu patrimoni cultural. ¿Potser un conjunt de qualitats singulars, que només es troba en els millors d´entre nosaltres? ¿Un seguit de virtuts intraduïbles, que cal mantenir fora del perill del contacte amb costums espuris? ¿O bé, senzillament, aquesta articulació constanment en moviment, i de la qual mai no sobra res, que alimenten les formes de fer i de dir d´aquells que es consideren a si mateixos catalans i que, fent-ho, reben automàticament i com de cop el ple dret a la identitat?

viernes, 16 de abril de 2010

Diversitat i integració. (10)

Ha estat des de postulats nominalment d´esquerres, però reaccionaris en la seva vessant nacionalista que, contra l´integracionisme dels partits d´esquerra majoritaris -Catalunya un sol poble-, s´ha defensat de manera recurrent que al país estan presents dues comuninats culturals: d´una banda, la dels propis, els d´aquí, els nostres o els assimilats a nosaltres, els catalans al capdavall i, de l´altra, la dels castellans o espanyols, els de fora, els que han vingut, els que no han volgut assimilar els nostres costums o la nostra llengua. D´aquesta menra, l´eix etnicolingüístic es mostraria més decisiu, a l´hora d´estratificar la societat catalana, que el de la classe social.

miércoles, 14 de abril de 2010

Diversitat i integració. (9)


Un cop restaurada la democràcia i deixant de banda esdeveniments concrets com els ja esmentats, les emergències de l´integrisme cultural s´han restringit a poca cosa més que esporàdiques declaracions contra el cavall de Troia espanyolista que representen, segons diuen, les Romerias del Rocío o les Ferias de Abril a Catalunya. Aquesta discreció en les seves explicitacions no treu que les tendències a l´exclusió cultural dels "no assimilitats" siguin les presents, si bé en un estat larvari, en el si del catalanisme conservador, i fins i tot en corrents nacionalistes radicals que es presenten a si mateixos com a progressistes.