Contra Catalunya. (5)

En cap moment em vaig tenir per un convidat de la presidència. Haig de dir que els funcionaris de la presidència insistien que com a tal m´havia de considerar, però la seva amabilitat no va ser mai del tot recompensada. Jo entenia que la presidència de la Generalitat tenia un detall amb el diari que em pagava i que aquest diari delegava en mi una modesta tasca de representació. Com que el diari em pagava per fer la feina i la feina era substancialment la mateixa al carrer Llúria de Barcelona que davant la catedral d´Aquisgrà, jo la feia com sempre. Però em penso que hi va haver algun malentès. Es possible que tot, en general, no fos sinò un malentès.
El malentès, en tot cas, va començar a gestar-se una tarda que passejàvem -anàvem dos o tres col-legues- pels carrerons d´Aquisgrà. No teníem gaire res més a fer. Al programa de la visita només hi figurava una cita nítidament apuntada: la trobada amb l´alcalde de la ciutat. I s´havia produït al matí, molt d´hora. Allà, a l´Ajuntament, jo havia tornat a pensar en les sabates quan sentia que el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, autoritat màxima -deia que era- d´un país petit, cordial i amable, es declarava hereu de Carlemany. De la Marca Hispànica, jo en tenia un concepte difús, de batxillerat, però no m´havia semblat mai que fos un lloc per viure-hi. Ara em sembla un d´aquests recercs mítics on el historiadors es refugien quan els sobrevé -els historiadors narren- la por al buit. hauria pogut, la veritat, sentir-me molt content com a hereu de Carlemany. Però el meu humor sorrut només em deixava mirar en silenci les sabates. Després, a la tarda, mentre passejàvem va aparèixer el president, acabat de sortir d´una llibreria. Quan Pujol fingeix naturalitat és un home temible.
-Caram, què feu per aquí? de compres?
-Passejant, president.
-Nosaltres també, passejant i comprant.
El cap de Marta Ferrusola, que aleshores tenia la personalitat, l´espectacularitat i l´exotisme del cap encasquetat d´un membre de la reial guàrdia britànica, va aparèixer per la porta de la llibreria. De seguida va arribar el cos. L´aire estava ple de presagis -res de dolent: començàvem a olorar els rostits del sopar-, tots estàvem cansats i per allà hi havia moltes tavernes. Algú va dir per què no, Pujol va acceptar, la senyora va acceptar i jo també vaig acceptar. Al cap de poc, a la taverna, i com si s´obeís a un instint, va anar arribant tota l´expedició catalana. va quedar molt amigable. Marta Ferrudola va explicar que havien estat passejant tota la tarda i que estava especialment contenta perquè havia comprat unes llavors pe la seva botiga, la floristeria.
Aleshores encara tenia aquella botiga a la part alta del carrer Balmes, on uns anys després jo l´havia de veure, de negra nit -passava per davant, la persiana estava mig abaixada i vaig mirar-, inclinada a la vora d´un llumet, sola, encarada amb els papers, inoblidable. Pujol, que bebia cervesa, va fer el que en deia -ell i la seva gent- "una mica de pedagogia". La pedagogia consistia a explicar als periodistes què havien d´escriure l´endemà. De fet, no li havia agradat gens trobar-nos pel carrer ni que algú hagués suggerit la idea d´una cervesa col-lectiva: en realitat no li agradava continuar allà. I el que li agradava menys de tot era l´evidència que al seu programa d´actes hi havia una col-lecció important de buits i que per aquests buits continuàvem allà i que a causa d´aquesta absència de feina ell es veia obligat a explicar als periodistes -oh, aquest nois, sempre estan vigilant- per què era vital que Catalunya es donés a conèixer al món, més enllà de totes les dificultats, més enllà de totes les critiques, amb tot l´esforç.
Era emocionant. Podia haver estat emocionant, més ben dit. Ser a Aquisgrà o a qualsevol altre indret dels que van venir després, a qualsevol indret dels que encara continua travessant al galop de les seves cames i del seu verb, el president. Podia haver estat emocionant si Pujol, si el seu món, haguessin reconegut que estaven fent néixer una nació i que tots els periodistes que escoltaven estaven assistint a aquest naixement. Però, aixó era l´única cosa en què no es podia cedir, el tabú, la clau de volta, ningú podia cridar a Aquisgrà, aquell vespre, ningú pot cridar aquí, que el rei estava, que està nu. Si s´acceptava que s´estava construint la nació, algú aleshores podia haver preguntat amb pertinència extrema, per què calia construir-la. Una pregunta impossible. La nació existeix, existeix fins i tot abans que els seus habitants, que els seus individus. El senyor Bonaventura Riera, intelectual del país, citat per Joan-Lluís Marfany a "La cultura del catalanisme", ho diu amb claredat: "Si fos possible avuy exterminar a tots els catalans y poblar nostre terrer de gent d´altres psïsos, dintre d´un terme més o menys remot tornaria a existir el poble català". "No un poble català -remata Marfany-. el poble català".