martes, 3 de noviembre de 2009

Contra Catalunya. (36)


Era un món d´homes. I els homes de la ciutat central arribàvem, doncs, a les perifèries de la manera que podíem, ja dic que amb prou feines. Un cop arribats, allà tot anava molt lent i costava tant com el viatge. El que s´havia de veure estava anunciat a les deu, però aquella hora a la penya encara escombraven. El cante o el baile de veritat no començaven quasibé mai abans de mitjanit. Mentrestant, podíem assistir a espectacles diversos. Les mares pujaven les nenes a l´escenari, perfectament vestides de faralaes, i les animaven a ensenyar les gràcies al públic, que anava en augment. Alguna era graciosa. En aquests preliminars només es ballaven sevillanes, que la megafonia del local sempre brindava amb un volum eixordidor. De vegades l´espectacle era més confidencial: un expert recolzava el seu pes a la barra, al teu costat, i en 90 minuts seguits, interromputs un parell de cops per respirar i beure cervesa, desplegava tota una teoria privada sobre els orígens, l´evolució i l´estat actual del cante flamenc, davant qualsevol drecera de la qual era molt perillós replicar. Els preparatius podien consistir també en una conferència. Jo mateix alguna vegada en vaig ser protagonista: només me´n recordo de la suor. La lentitud i la laboriositat d´aquelles nits es convertia molt fàcilment en pura pesantor. Pesantor per mi: un estrany, al capdavall, en aquell món. La gent de les penyes, els prolegòmens els tenien com una part essencial de la festa. En canvi, jo els veia com un peatge per arribar al que m´interessava: el moment en què un desconegut pujava al cadafal i hi deixava tres veus admirables enmig del bullici i la llum de neó barat, procurant que la mainada que s´havia assegut al voltant del minúscul escenari no li alterés els nervis per tota la vida. Amb tot, les penyes eren l´únic lloc on es podia escoltar flamenc, aquells anys. A Barcelona només quedaven un parell de tablaos al fons de la Rambla dedicats a l´spanish, i algun succcedani de colmao on aconseguir que un cantaor obrís la boca costava tant com que ho fes una puta cara. Dic una puta, perquè el mètode per l´adquisició dels (en)cants no diferia molt en un cas i en l´altre: el cantaor i el tocaor s´acostaven a la taula, l´un feia carantoines amb els falsets i l´altre cantava a pal sec a cau d´orella, molt baixet, només perquè t´imaginessis el que podia ser capaç de fer. Però els havies de convidar a whisky, i se´l bevien -o l´escupien- com si fos aigua. A més, la majoria eren simples fandangueros, practicants experts del que jo en deia el mandibuleig atroç, aquella variant del flamenc, enganxosa com carn de codonyat, que consisteix a cantar amb la barra, ai, ai, ai, fent voltejar els terços per la boca com qui fa gàrgares mentre la gola es pren el dia lliure. Per tant, durant algun temps vaig continuar anant per les penyes, perquè el flamenc m´agradava i perquè hi havia bona gent -Paco Hidalgo, Diego Anguita, el pare de Mayte Martín- que m´insistia. Fins i tot un matí, acompanyat d´Antonio España -és un expert en flamenc: ara viu a Granada, però va passar molts anys aquí, abans que l´ambient el fes tornar enrera- vaig gosar anar a un matinal. El dia era lluminós, me´n recordo molt bé. L´Antonio i jo vam entrar a la penya i ràpidament ens van portar al lloc on els fets esperaven: una sala molt fosca on desenes de nenes anaven ocupant l´escenari il-luminat seguint el so inacabable de la sevillana. Vam seure amb total discreció i un dels dos va donar un primer cop d´ull al sostre: un cel molt blau, ornamentat d´estrelles (naturalment) ho cobria tot i s´allargava fins a la paret frontal de l´escenari. Damunt el blau hi havien pintat una lluna gran i blanca, un carrer i una tanca i un reixat.

(SEGUIRÁ)

No hay comentarios: