Contra Catalunya. (30)

Tanmateix, TV3, igual que les altres televisions autonòmiques que han seguit en general el seu model, ha arribat a l´éxit a través també de la jivarització. En el seu cas, d´una jivarització impecable de Catalunya. TV3, avui, és massa grossa, massa potent, té massa influència sobre el país on es projecta. De fet, TV3 podia haver engrandit les fronteres de Catalunya. Ha fet tot el contari. A Catalunya passen poques coses d´interès.Es lògic. Es tracta d´un país molt petit, demogràficament i territorialment. És cert. Hi ha concursos de buscadors de bolets, hi ha castellers, de tant en tant algú es torna boig als afores de Vic i esquartera la dona, i se n´oblida a l´acte. Certament: a Catalunya hi ha vint tipus d´interès -que no depenen del Banc d´Espanya- per posar-los el micro a la boca. TV3 parla massa de Catalunya. Hi està obligada, naturalment. Però es tracta d´una obligació agònica, que es compleix sempre al límit de l´extinció dels programadors. Jo era un nen i veia el tancament dels telediaris espanyols: sempre hi havia una galerna terrible al Cantàbric, la retirada d´un matador llegendari a la Maestranza, o la biografia breu de l´hospicià de San Ildefonso. Allò dilatava horitzons. Quines galernes! la infromació meteorològica ho explica millor que res. Don Mariano Medina col-locava les temperatures al mapa: quin frenesí. Sols, núvols, llampecs, neus, deserts, grans cims, temporals a l´Estret. El mapa era un teixit molt divers. Al qual, no cal dir, et senties vinculat. Un sempre tenia un cosí a Sòria, més fred que la mantega freda, o un germà que viatjava per Andalusia i devia estar a punt de coure a la paella d´Écija. No ens hauria servit de res una ampliació artifical del mapa, sense vincles: fora del cicló Evita, que ja era una tradició anual, la notícia d´una temperatura insòlita a les platges de l´Índic no ens hauria importat gens. A TV3 ja no hi ha manera d´evocar el cosí de Sòria. Els esforços del pobre Picó per trobar diversitat al seu mapa són tan admirables com patètics. La majoria de nits, aquest home podria posar un número i un signe al bell mig del triangle català i passar a una altra cosa. El sol de Manresa brilla a la Segarra. El vent del Pirineu arriba a Montmeló. Què volien. El que hi ha és això. Durant molts anys, molts a TV3 no hi va haver manera de saber amb antelació el temps que feia a Madrid. Milers de catalans addictes a la seva televisió viatjaven cada dia a Madrid. No els era possible de saber-ho. En ocasions com aquesta, justament a aquest punt, m´he de parar i mossegar el puro: ¿s´ho creurà algú, quan hagin passat molts anys? ¿Algú s´expliacarà que això va poder passar en un fragment de la història de Catalunya? ¿Va ser possible un incident tan grotesc? Fa poc han millorat. Han incorporat la península ibèrica al mateix rang de la península italiana. Madrid i Moscú, dues capitals. Sevilla i Bergen, dues meravelles. Me n´alegro per qui tingui cosins a Bergen. El mapa del temps és una metàfora que dóna un bon resultat per sbaer quina imatge de Catalunya reprodueix el mirall. N´hi ha prou. Massa televisió, massa faramalla per tan poc país. Un dinosauri: cos enorme i cap petit.

Contra Catalunya. (29)

En este post, Arcadi Espada explica una anécdota con Joan Oliver de protagonista. Es importante decir que años después Oliver acabaría siendo director general del F.C Barcelona.





L´última vegada que vaig sortir per TV3 era un dilluns, molt d´hora. Un senyor anomenat Joan Oliver dirigia una tertúlia en la qual Jaume Boix tenia plaça regular. Aquell dia en Jaume hi era, amb dos col-legues més. Jo era un convidat: s´acabava de publicar el llibre de l´any d´Ediciones 62, que vaig redactar algunes temporades. El senyor Joan Oliver va presentar breument el llibre, em va fer un parell de preguntes amables sobre el contingut i tot seguit em va convidar a sumar-me a la tertúlia. Era dilluns i a Espanya, de manera que la tertúlia va anar a parar cap al futbol. El Barça havia perdut i semblava força clar que la Lliga se li escapava. Aquella circumstància em va omplir de satisfacció. Sempre desitjo el pitjor pel Barça. Els seus avatars els segueixo -o els seguia, quan el futbol encara no s´havia tornat l´únic tema de conversa entre la gent culta- amb la indòmita passió d´un aficionat. Del més culé de tots, no me´n separaven ni la perseverància, ni l´atenció, ni els daltabaixos emocionals. Passava, peró, que la meva forma de ser del Barça era diferent a la de la majoria. Jo volia, amb una força indeclinable, amb una resolució, sense disputes, que perdés allà on fos. Quan en Jaume, un culé acèrrim del sector majoritari, estava lamentant davant les càmeres el presagi de catàstrofe que la derrota del diumenge suggeria, jo el vaig interrompre i em vaig manifestar amb vivesa.
-Ha estat fantàstic. Quina alegria.
Amb moviments molt lents, el senyor Joan Oliver es va redreçar i va acostar l´orella incrèdula al ressò d´aquestes paraules. Encara somreia.
-Què has dit?
Buscava, sens dubte, un aclariment inmediat i tranquil-litzador. Esperava una voluta de virtuosisme que deixés el que havia dit en una ironia inofensiva. Avaluava les amargues conseqüències que la deseperació provoca al cervell del culé: potser el seu convidat s´havia tornat boig, especulava.
Després va tenir una explicació òbvia i seriosa sobre la inevitabilitat que a Catalunya hi hagués gent que no fos del Barça a la manera convencional. La sorpesa del senyor Joan Oliver és va transmudar en ganyota i, després d´un breu i pesat silenci, tots van anar a tirar cap a un altre tema. Jo em vaig quedar mut i seriòs, meditant, i no he tornat mai més a TV3. Per descomptat, això no té la més mínima importància. Ni tan sols és significatiu o singular. Ni tan sols es tracta d´una punció especial. És veritat: ¿què hi faria, jo i el que jo pensi poc o molt, a TV3? Fan bé de buscar altres guarniments. Un parell d´anys després d´aquest incident, l´hivern del 94, Guillermina Mota, un ser adorable, em va convidar a un dels seus programes radiofònics a Catalunya Ràdio. Es tractava d´una entrevista llarga amb cançons: em sembla que finalment vaig triar Les Vieux Amants i un tango de Discépolo. La gravació va ser estupenda i quan es va acavar, allà mateix algú de la casa em va parar i em va dir:
-Has gravat per la Guillermina?
-Sí, ara mateix.
-Prou que l´hi ha costat, pobrissona.
-L´hi ha costat?
-Ha hagut de canviar de productor. No sé quan temps feia que et volia portar al programa, però l´individu que tenia s´hi negava sitemàticament: "Es un anticatalà aquest."

Contra Catalunya. (28)

Però es que encara que fos possible trobar una evidència dels sinistres i sofisticats plans dels vencedors, de cap manera això obligaria, quatre o cinc generacions després, a un retorn reparador. Tanmateix, la idea del retorn forma part, en totes les versions, de l´imaginari nacionalista més convencional i primari. En algun racó hi ha un intacte l´ordre natural de les coses. El nacionalisme es sempre un retorn, Ahistòric. A cap altre lloc d´Espanya la retirada de qualsevol simbologia associada al franquisme ha estat tan radical i eficaç com a Catalunya. No sóc partidari d´aquesta retirada sistemàtica. Em sembla moltíssim més inteligent, pedagògic, respectuós amb la veritat i amb la història l´exemple d´algunes ciutats italianes on els símbols del feixisme s´han mantingut o només han estat depurats per l´acció del temps. El feixisme a Itàlia, igual que el franquisme a Espanya, Catalunya inclosa, forma part del que ha estat la vida dels italians, els catalans i els espanyols. Contrariament al que pensen els nacionalistes, el franquisme és un episodi particular i detallable de la nació catalana. Però el nacionalisme, en la seva perfecta i temible ingenuitat aspira a compondre passats sense màcula, brillants, presents modèlics i unànimes, futurs indiscutibles. Les petjades de la Catalunya franquista, un túnel, una negra nit i totes les altres metàfores que delaten la il-lusió dels seus autors pel que fa a la possibilitat que aquest passat no hagués existit, han quedat pràcticament esborrades del mapa de les ciutats i pobles d´aquí. De tant en tant la premsa nacionalista recorda ufana que això ha estat posible en més gran mesura que a la resta d´Espanya, on encara hi haurien molts carques, és a dir, apòcope, molts carcamals. És possible que a la resta d´Espanya hi quedin molts carcamals. Deuen ser els que s´abstenen en tota consulta electoral, perquè la proporció dels que voten no n´indica pas una presència superior.

Contra Catalunya. (27)

"Els ocupants", tal com al nacionalisme li agrada dir-ne, dels vencedors de la guerra civil, mai van ser tals. Els ocupants eren carn i ungla catalana. Evidentment, no es va haver de reclutar empresaris, polítics, homes de cultura forasters perquè ocupessin els llocs de privilegi a l´estructura econòmica, política, cultural i administrativa catalana del nou Règim. Ben al contrari: Catalunya va exportar durant aquest període i la resta del franquisme una bona part de prohoms perquè s´ocupessin dels negocis -fins i tot espirituals- del Règim. Com no podia ser de cap més manera. En canvi, el que sí que es va haver d´importar ràpidament va ser una altra mena d´ocupants, perquè aixequessin camins, edicficis i ponts. Com no podia ser de cap més manera.

Contra Catalunya. (26)

La primera obligació de tot historiador és vèncer la que sembla que és la condició axiomàtica de la seva feina: que la història s´escriu de davant cap endarrera, des de present fins al passat. L´historiador que no sap vèncer aquesta formalitat és un paquet. O és que les seves conclusions treballen a sou d´algú. Molt bé: el 1929 van voler aixecar el dit: "¡Ep, que som aquí, que som!" L´impacte romàntic havia arribat a Catalunya quasi amb un segle de retard. Però l´eco de paraules com ara nació, tradició, passat, identitat, història encara era audible: les comunicacions, en aquell temps, eren lentes i eren lentes, per tant, els ecos. Setanta anys després, aixecar el dit d´aquesta manera frega el patetisme. Construir un museu -és a dir, una nació- amb la fraseologia i la metodologia romàntica és, com a mínim un anacronisme esterilitzant.

Contra Catalunya. (25)

L´any 1929, el senyor Joaquim Folch i Torres, ajudat molt de prop pel senyor Pere Bohigas, va redactar les línies mestres d´un projecte cultural i polític, indissolublement lligat a l´obra de la Mancomunitat, el Noucentisme i a la pròpia Renaixença, ja superada aparentment la seva versió romàntica i de ple en l´etapa institucionalitzadora. Aquell projecte també consistia a construir la història de l´art català. Per això es van destruir parcialment algunes esglèssies pirinenques, imprescindibles a l´hora d´atorgar garantia d´origen al projecte. Per la mateixa raó, a l´altre extrem de l´arc es va considerar que els fons del Museu d´Art Modern, abans de Belles Arts, havíen de deixar de tenir una personalitat diferenciada i havien de tancar la suposada història de l´art català amb la seva presència contemporània. Aquell projecte ja era carnavalesc al 1929. Fins i tot admetent el mètode historicista com l´idoni per la construcció d´un museu semblant, l´autonomia estètica del català des de Taúll fins a Picasso era una invenció pura i simple. D´una magnitud semblant a considerar que en un museu que anés de Ciambue a de Chirico podia reflectir, construir el ser italià. O que d´Altamira a Lucio Muñoz, una línia candent donés vida a l´espanyol.

Contra Catalunya. (24)

En este post, Arcadi Espada escribe sobre el nacimiento del MNAC.





El més greu no és el que se´n va anar amb Barral, sinó el que va quedar. El més greu era i és el projecte. Un projecte que no havia ideat Barral, però que hi va posar sentida ploma. La inequívoca i sentida ploma, per exemple, d´aquests paràgrafs: "La missió del Museu Nacional d´Art de Catalunya és construir una història pròpia de l´art català i atorgar-li un pes específic dins l´art occidental. Les obres no catalanes estan situades en funció de l´evolució de l´art català, de manera que aquest darrer gaudeixi d´una personalitat distintiva i, alhora, estretament engranada amb algunes fites cronològiques universals. (...) L´eix vertebrador de tot el discurs museogràfic és l´obra catalana. Una de les finalitats del programa proposat és oferir una presentació material al públic i als especialistes que permeti evidenciar les diferències existents entre l´art català i l´art hispànic o l´estranger. L´originalitat del projecte museogràfic cosisteix a provocar un canvi radical en la manera de veure la història de l´art català i a aconseguir que les obres catalanes no siguin considerades com un mer reflex de les produccions de fora de Catalunya ni com un apèndix de l´art occidental. (...) El criteri museogràfic del Museu Nacional d´Art de Catalunya confereix al museu una personalitat característica dins el marc dels museus d´art europeus i al mateix temps el diferencia d´altres propostes més tradicionals i universalistes (Louvre, Prado). En oferir una gran harmonia entre el contingut i el nom de la institució la línia museogràfica del museu atorga un gran protagonisme a l´art català i alhora evita qualsevol subordinació d´aquesta a l´art forà."
Poques vegades, i d´una manera tan naïf, ningú haurà descrit tan bé les primeres necessitats de l´ètica i l´estètica nacionalistes.

Contra Catalunya. (23)

Pocs catalans són conscients que el paisatge del seu país -i el paisatge és una condició moral- està en franca decadència. Que les destrosses ocasionades durant aquests úlims vint anys són comparables a les que solen denominar hereves de la llarga nit franquista. La propaganda ho domina tot. Tot està embotornat. Els meus compatriotes continuen presoners de la delícia consoladora del fet diferencial sense que aquest fet es tradueixi en res més que retòrica. Deu ser molt trist, quasi demolidor pel nacionalisme, però l´únic fet diferencial català és Barcelona. A pesar de les imitacions, d´una conducta tantes vegades pel damunt de les seves possibilitats, del triomfalisme vacu que exhalen molts dels seus dirigents, de la política cultural delirant que ha caracteritzat la majoria dels succesius governs que ha tingut des de la democràcia, Barcelona avui es una ciutat molt per sobre de la mitjana espanyola i la ciutat on, en termes generals, es viu millor del sud d´Europa. Que en la consolidadció de l´únic fet diferencial realment existent, el pujolisme hi hagi contribuit d´una manera tan mesquina, tan plena de ressentiment, deformada per tanta miopia política, que Barcelona sigui en l´imaginari nacionalista un obstacle, un imponderable, un trágala en comptes d´un orgull per exhibir, en comptes de la millor i més contundent certesa de la identitat catalana, tot això és un fenomen que meditar-lo omple d´estupor. La Catalunya ciutat del noucentisme potser va ser un programa civil i una metàfora dels plans regeneracionistes d´una generació d´intel-lectuals i polítics. Avui és una evidència. L´arrière pays, venut al detall pels seus propietaris -alguns d´ells, després d´haver destruït a conciència la seva pròpia casa encara es permeten brometes molt patètiques sobre els barcelonins, els de Can Fanga, i aquests altres noms que els diuen, haurien de tenir més respecte pels clients-, venut sense cap escrúpol, al millor postor, no és res més que una il-lusió: el turisme i la transformació de l´agricultura han acabat amb l´ordre que algun cop va tenir el territori. Més enllà de qualsevol demagògia, de qualsevol efluvi de lirisme ruralista, més enllà del ridícul afany d´enfrontar Catalunya i Barcelona -una dissociació impossible que només revela la ignorància o la mala fe de qui la practica-, és urgent trobar -poden trobar-la fàcilment, experts com són en la matèria- una identitat pel territori. Una identitat que restableixi el paisatge. Ho torno a dir: que restableixi la moral.

Contra Catalunya. (22)

El Bulli no agrada al poder. Ho entenc perfectament. Seré sectari: al poder li agrada el Racó de Can Fabes. Ja des del mateix i pur nom, li agrada. Al poder li agraden els discursos altisonants de Santi Santamaria, que al gremi li diuen el rankxerox. El poder no paeix bé que Ferran Adrià, un dels dos genis del Bulli -respectaré la tirada per la discreció de l´altre no esmentant-ne el nom- declari que en un món on és possible portar en 24 hores una espècia de Ceilan, el sentit nacional de la cuina és molt discutible.

Contra Catalunya. (21)

A l´imaginari de moltes generacions catalanes, pertanyents al que Agustín García Calvo en diu "el vulgo semiculto", venir de França encara significa ser algú. Venir de França, en quansevol cas, era preferible a residir des de vint o trenta anys enrera a la ciutat de Barcelona, ser gallec i no parlar català. Aquest era el cas del catedràtic Joaquín Yarza, el millor especialista en art medieval disponible aquí. Només les circumstàncies de l´anomenat consens nacional -no parla català- van impedir que fos el director del museu. D´aquí a uns anys es meditarà sobre aquestes circumstàncies, sobre què ha suposat l´aplicació indiscriminada d´aquestes circumstàncies en el conjunt de l´activitat cultural catalana. Tot i que avui, quan escric -anem avançant dies de la tardor-, hi ha símptomes que anuncien l´esquerdament d´aquesta carcassa falsejadora, encara hi ha massa soroll, massa espinguet i massa trompeta. Mala música per la meditació.

Contra Catalunya. (20)

Som gent marcada per una revolució: la transformació de Barcelona. Una revolució sense sang, fruit d´un atzar històric, d´un atzar molt ben gestionat, després: és la revolució impura, concreta, limitada i visible que suposo que ens correspon. La ciutat és l´únic relat d´un temps sense relats. A Catalunya, a més, ha tingut un paper polític que no es sospitava: la ciutat com a tema i la ciutat de Barcelona com a expressió del poder -d´un cert poder- ha estat l´únic camí per escapar-se de la pressió totalitzant del pujolisme. D´una manera paradoxal, aquesta via d´escapament també ha permès que el mateix pujolisme sobrevisqués durant tants anys: sense Barcelona, sense el feu, sense l´asil polític i ètic, sense l´asil fins i tot econòmic de Barcelona -tanta gent i tants projectes refractaris a allò nacionalment correcte han pogut desenvolupar-se gràcies a la capacitat subvencionadora, directa o indirecta, de l´Ajuntament-, sense aquests contrapesos la pressió del pujolisme hauria facilitat una sublevació moral i potser electoralment eficaç. Però la ciutat ha encarnat també le millor discurs i el més radical contra el pujolisme: el discurs de la ciutadania oposat al del patriotisme. Es a dir, el discurs de la raó enfront de la sentimentalitat; el de la pluralitat enfront de la unitat; el de la lliure opció de ser enfront de la inexorabilitat de ser; el discurs de la convivència enfront del discurs de la tolerància; el discurs de l´individu enfront del discurs de la geologia.

Contra Catalunya. (19)

Al principi, les coses no anaven pas malament. Per descomptat, sóc fill d´un emigrant andalús, d´un emigrant pobre, fill de miner, i d´una dona, filla d´un guàrdia d´assalt molt simpàtic i molt tarambana, fàcil versificador, gran jugador sense sort, nascuda barcelonesa però criada castellana. El meu pare, en tota la vida, no ha aplegat més orgull que els seus dos fills. Per això ha treballat tant com ha pogut. Haig de dir que en determinats i molt episòdics moments aquest home s´exasperava davant les disputes interètniques, quan li deien mort de gana, xarnego i coses per l´estil, i un cop va arribar a dir davant meu una cosa molt lletja, i va ser que ell havia entrat a Cataluya amb botes de militar, és a dir, va parlar invocant el dret de conquesta, el puríssim "Amor a Cataluña" de Giménez Caballero. Una invocació insòlita tenint en compte, primer, que ell havia fet la guerra a favor de Franco perquè, jove anarquista com era, l´havien posat en un paredón per tal que examinés amb calma les opcions de futur que tenia, i segon i molt senzill, perquè ell no havia entrat a Catalunya amb botes de militar sinó amb una mà al davant i l´altra al darrera, mort de gana, exactament. O sigui que no vaig entendre mai una invocació de sobirania semblant, i aquell dia ja no ho vaig poder aclarir, perquè em vaig aixecar indignat de la taula on s´invocava, i més endavant em va semblar desagradable i intrascendent tornar a l´assumpte. Intrascendent perquè el meu pare aquell dia parlava per boca d´altres, jo no sé quins altres, però sí que sé que els verins patriòtics tenen un espectre molt ampli i perverteixen fins i tot els cors més
nobles. En tot cas, aquella va ser la manifestació sentimental més nítida que li he sentit mai sobre les pàtries i ves a saber si va ser una manifestació sentimental o l´exabrupte de qui el volen -figuradament- treure de casa seva.