Contra Catalunya. (30)

Tanmateix, TV3, igual que les altres televisions autonòmiques que han seguit en general el seu model, ha arribat a l´éxit a través també de la jivarització. En el seu cas, d´una jivarització impecable de Catalunya. TV3, avui, és massa grossa, massa potent, té massa influència sobre el país on es projecta. De fet, TV3 podia haver engrandit les fronteres de Catalunya. Ha fet tot el contari. A Catalunya passen poques coses d´interès.Es lògic. Es tracta d´un país molt petit, demogràficament i territorialment. És cert. Hi ha concursos de buscadors de bolets, hi ha castellers, de tant en tant algú es torna boig als afores de Vic i esquartera la dona, i se n´oblida a l´acte. Certament: a Catalunya hi ha vint tipus d´interès -que no depenen del Banc d´Espanya- per posar-los el micro a la boca. TV3 parla massa de Catalunya. Hi està obligada, naturalment. Però es tracta d´una obligació agònica, que es compleix sempre al límit de l´extinció dels programadors. Jo era un nen i veia el tancament dels telediaris espanyols: sempre hi havia una galerna terrible al Cantàbric, la retirada d´un matador llegendari a la Maestranza, o la biografia breu de l´hospicià de San Ildefonso. Allò dilatava horitzons. Quines galernes! la infromació meteorològica ho explica millor que res. Don Mariano Medina col-locava les temperatures al mapa: quin frenesí. Sols, núvols, llampecs, neus, deserts, grans cims, temporals a l´Estret. El mapa era un teixit molt divers. Al qual, no cal dir, et senties vinculat. Un sempre tenia un cosí a Sòria, més fred que la mantega freda, o un germà que viatjava per Andalusia i devia estar a punt de coure a la paella d´Écija. No ens hauria servit de res una ampliació artifical del mapa, sense vincles: fora del cicló Evita, que ja era una tradició anual, la notícia d´una temperatura insòlita a les platges de l´Índic no ens hauria importat gens. A TV3 ja no hi ha manera d´evocar el cosí de Sòria. Els esforços del pobre Picó per trobar diversitat al seu mapa són tan admirables com patètics. La majoria de nits, aquest home podria posar un número i un signe al bell mig del triangle català i passar a una altra cosa. El sol de Manresa brilla a la Segarra. El vent del Pirineu arriba a Montmeló. Què volien. El que hi ha és això. Durant molts anys, molts a TV3 no hi va haver manera de saber amb antelació el temps que feia a Madrid. Milers de catalans addictes a la seva televisió viatjaven cada dia a Madrid. No els era possible de saber-ho. En ocasions com aquesta, justament a aquest punt, m´he de parar i mossegar el puro: ¿s´ho creurà algú, quan hagin passat molts anys? ¿Algú s´expliacarà que això va poder passar en un fragment de la història de Catalunya? ¿Va ser possible un incident tan grotesc? Fa poc han millorat. Han incorporat la península ibèrica al mateix rang de la península italiana. Madrid i Moscú, dues capitals. Sevilla i Bergen, dues meravelles. Me n´alegro per qui tingui cosins a Bergen. El mapa del temps és una metàfora que dóna un bon resultat per sbaer quina imatge de Catalunya reprodueix el mirall. N´hi ha prou. Massa televisió, massa faramalla per tan poc país. Un dinosauri: cos enorme i cap petit.

Contra Catalunya. (29)

En este post, Arcadi Espada explica una anécdota con Joan Oliver de protagonista. Es importante decir que años después Oliver acabaría siendo director general del F.C Barcelona.





L´última vegada que vaig sortir per TV3 era un dilluns, molt d´hora. Un senyor anomenat Joan Oliver dirigia una tertúlia en la qual Jaume Boix tenia plaça regular. Aquell dia en Jaume hi era, amb dos col-legues més. Jo era un convidat: s´acabava de publicar el llibre de l´any d´Ediciones 62, que vaig redactar algunes temporades. El senyor Joan Oliver va presentar breument el llibre, em va fer un parell de preguntes amables sobre el contingut i tot seguit em va convidar a sumar-me a la tertúlia. Era dilluns i a Espanya, de manera que la tertúlia va anar a parar cap al futbol. El Barça havia perdut i semblava força clar que la Lliga se li escapava. Aquella circumstància em va omplir de satisfacció. Sempre desitjo el pitjor pel Barça. Els seus avatars els segueixo -o els seguia, quan el futbol encara no s´havia tornat l´únic tema de conversa entre la gent culta- amb la indòmita passió d´un aficionat. Del més culé de tots, no me´n separaven ni la perseverància, ni l´atenció, ni els daltabaixos emocionals. Passava, peró, que la meva forma de ser del Barça era diferent a la de la majoria. Jo volia, amb una força indeclinable, amb una resolució, sense disputes, que perdés allà on fos. Quan en Jaume, un culé acèrrim del sector majoritari, estava lamentant davant les càmeres el presagi de catàstrofe que la derrota del diumenge suggeria, jo el vaig interrompre i em vaig manifestar amb vivesa.
-Ha estat fantàstic. Quina alegria.
Amb moviments molt lents, el senyor Joan Oliver es va redreçar i va acostar l´orella incrèdula al ressò d´aquestes paraules. Encara somreia.
-Què has dit?
Buscava, sens dubte, un aclariment inmediat i tranquil-litzador. Esperava una voluta de virtuosisme que deixés el que havia dit en una ironia inofensiva. Avaluava les amargues conseqüències que la deseperació provoca al cervell del culé: potser el seu convidat s´havia tornat boig, especulava.
Després va tenir una explicació òbvia i seriosa sobre la inevitabilitat que a Catalunya hi hagués gent que no fos del Barça a la manera convencional. La sorpesa del senyor Joan Oliver és va transmudar en ganyota i, després d´un breu i pesat silenci, tots van anar a tirar cap a un altre tema. Jo em vaig quedar mut i seriòs, meditant, i no he tornat mai més a TV3. Per descomptat, això no té la més mínima importància. Ni tan sols és significatiu o singular. Ni tan sols es tracta d´una punció especial. És veritat: ¿què hi faria, jo i el que jo pensi poc o molt, a TV3? Fan bé de buscar altres guarniments. Un parell d´anys després d´aquest incident, l´hivern del 94, Guillermina Mota, un ser adorable, em va convidar a un dels seus programes radiofònics a Catalunya Ràdio. Es tractava d´una entrevista llarga amb cançons: em sembla que finalment vaig triar Les Vieux Amants i un tango de Discépolo. La gravació va ser estupenda i quan es va acavar, allà mateix algú de la casa em va parar i em va dir:
-Has gravat per la Guillermina?
-Sí, ara mateix.
-Prou que l´hi ha costat, pobrissona.
-L´hi ha costat?
-Ha hagut de canviar de productor. No sé quan temps feia que et volia portar al programa, però l´individu que tenia s´hi negava sitemàticament: "Es un anticatalà aquest."

Contra Catalunya. (28)

Però es que encara que fos possible trobar una evidència dels sinistres i sofisticats plans dels vencedors, de cap manera això obligaria, quatre o cinc generacions després, a un retorn reparador. Tanmateix, la idea del retorn forma part, en totes les versions, de l´imaginari nacionalista més convencional i primari. En algun racó hi ha un intacte l´ordre natural de les coses. El nacionalisme es sempre un retorn, Ahistòric. A cap altre lloc d´Espanya la retirada de qualsevol simbologia associada al franquisme ha estat tan radical i eficaç com a Catalunya. No sóc partidari d´aquesta retirada sistemàtica. Em sembla moltíssim més inteligent, pedagògic, respectuós amb la veritat i amb la història l´exemple d´algunes ciutats italianes on els símbols del feixisme s´han mantingut o només han estat depurats per l´acció del temps. El feixisme a Itàlia, igual que el franquisme a Espanya, Catalunya inclosa, forma part del que ha estat la vida dels italians, els catalans i els espanyols. Contrariament al que pensen els nacionalistes, el franquisme és un episodi particular i detallable de la nació catalana. Però el nacionalisme, en la seva perfecta i temible ingenuitat aspira a compondre passats sense màcula, brillants, presents modèlics i unànimes, futurs indiscutibles. Les petjades de la Catalunya franquista, un túnel, una negra nit i totes les altres metàfores que delaten la il-lusió dels seus autors pel que fa a la possibilitat que aquest passat no hagués existit, han quedat pràcticament esborrades del mapa de les ciutats i pobles d´aquí. De tant en tant la premsa nacionalista recorda ufana que això ha estat posible en més gran mesura que a la resta d´Espanya, on encara hi haurien molts carques, és a dir, apòcope, molts carcamals. És possible que a la resta d´Espanya hi quedin molts carcamals. Deuen ser els que s´abstenen en tota consulta electoral, perquè la proporció dels que voten no n´indica pas una presència superior.

Contra Catalunya. (27)

"Els ocupants", tal com al nacionalisme li agrada dir-ne, dels vencedors de la guerra civil, mai van ser tals. Els ocupants eren carn i ungla catalana. Evidentment, no es va haver de reclutar empresaris, polítics, homes de cultura forasters perquè ocupessin els llocs de privilegi a l´estructura econòmica, política, cultural i administrativa catalana del nou Règim. Ben al contrari: Catalunya va exportar durant aquest període i la resta del franquisme una bona part de prohoms perquè s´ocupessin dels negocis -fins i tot espirituals- del Règim. Com no podia ser de cap més manera. En canvi, el que sí que es va haver d´importar ràpidament va ser una altra mena d´ocupants, perquè aixequessin camins, edicficis i ponts. Com no podia ser de cap més manera.

Contra Catalunya. (26)

La primera obligació de tot historiador és vèncer la que sembla que és la condició axiomàtica de la seva feina: que la història s´escriu de davant cap endarrera, des de present fins al passat. L´historiador que no sap vèncer aquesta formalitat és un paquet. O és que les seves conclusions treballen a sou d´algú. Molt bé: el 1929 van voler aixecar el dit: "¡Ep, que som aquí, que som!" L´impacte romàntic havia arribat a Catalunya quasi amb un segle de retard. Però l´eco de paraules com ara nació, tradició, passat, identitat, història encara era audible: les comunicacions, en aquell temps, eren lentes i eren lentes, per tant, els ecos. Setanta anys després, aixecar el dit d´aquesta manera frega el patetisme. Construir un museu -és a dir, una nació- amb la fraseologia i la metodologia romàntica és, com a mínim un anacronisme esterilitzant.

Contra Catalunya. (25)

L´any 1929, el senyor Joaquim Folch i Torres, ajudat molt de prop pel senyor Pere Bohigas, va redactar les línies mestres d´un projecte cultural i polític, indissolublement lligat a l´obra de la Mancomunitat, el Noucentisme i a la pròpia Renaixença, ja superada aparentment la seva versió romàntica i de ple en l´etapa institucionalitzadora. Aquell projecte també consistia a construir la història de l´art català. Per això es van destruir parcialment algunes esglèssies pirinenques, imprescindibles a l´hora d´atorgar garantia d´origen al projecte. Per la mateixa raó, a l´altre extrem de l´arc es va considerar que els fons del Museu d´Art Modern, abans de Belles Arts, havíen de deixar de tenir una personalitat diferenciada i havien de tancar la suposada història de l´art català amb la seva presència contemporània. Aquell projecte ja era carnavalesc al 1929. Fins i tot admetent el mètode historicista com l´idoni per la construcció d´un museu semblant, l´autonomia estètica del català des de Taúll fins a Picasso era una invenció pura i simple. D´una magnitud semblant a considerar que en un museu que anés de Ciambue a de Chirico podia reflectir, construir el ser italià. O que d´Altamira a Lucio Muñoz, una línia candent donés vida a l´espanyol.

Contra Catalunya. (24)

En este post, Arcadi Espada escribe sobre el nacimiento del MNAC.





El més greu no és el que se´n va anar amb Barral, sinó el que va quedar. El més greu era i és el projecte. Un projecte que no havia ideat Barral, però que hi va posar sentida ploma. La inequívoca i sentida ploma, per exemple, d´aquests paràgrafs: "La missió del Museu Nacional d´Art de Catalunya és construir una història pròpia de l´art català i atorgar-li un pes específic dins l´art occidental. Les obres no catalanes estan situades en funció de l´evolució de l´art català, de manera que aquest darrer gaudeixi d´una personalitat distintiva i, alhora, estretament engranada amb algunes fites cronològiques universals. (...) L´eix vertebrador de tot el discurs museogràfic és l´obra catalana. Una de les finalitats del programa proposat és oferir una presentació material al públic i als especialistes que permeti evidenciar les diferències existents entre l´art català i l´art hispànic o l´estranger. L´originalitat del projecte museogràfic cosisteix a provocar un canvi radical en la manera de veure la història de l´art català i a aconseguir que les obres catalanes no siguin considerades com un mer reflex de les produccions de fora de Catalunya ni com un apèndix de l´art occidental. (...) El criteri museogràfic del Museu Nacional d´Art de Catalunya confereix al museu una personalitat característica dins el marc dels museus d´art europeus i al mateix temps el diferencia d´altres propostes més tradicionals i universalistes (Louvre, Prado). En oferir una gran harmonia entre el contingut i el nom de la institució la línia museogràfica del museu atorga un gran protagonisme a l´art català i alhora evita qualsevol subordinació d´aquesta a l´art forà."
Poques vegades, i d´una manera tan naïf, ningú haurà descrit tan bé les primeres necessitats de l´ètica i l´estètica nacionalistes.

Contra Catalunya. (23)

Pocs catalans són conscients que el paisatge del seu país -i el paisatge és una condició moral- està en franca decadència. Que les destrosses ocasionades durant aquests úlims vint anys són comparables a les que solen denominar hereves de la llarga nit franquista. La propaganda ho domina tot. Tot està embotornat. Els meus compatriotes continuen presoners de la delícia consoladora del fet diferencial sense que aquest fet es tradueixi en res més que retòrica. Deu ser molt trist, quasi demolidor pel nacionalisme, però l´únic fet diferencial català és Barcelona. A pesar de les imitacions, d´una conducta tantes vegades pel damunt de les seves possibilitats, del triomfalisme vacu que exhalen molts dels seus dirigents, de la política cultural delirant que ha caracteritzat la majoria dels succesius governs que ha tingut des de la democràcia, Barcelona avui es una ciutat molt per sobre de la mitjana espanyola i la ciutat on, en termes generals, es viu millor del sud d´Europa. Que en la consolidadció de l´únic fet diferencial realment existent, el pujolisme hi hagi contribuit d´una manera tan mesquina, tan plena de ressentiment, deformada per tanta miopia política, que Barcelona sigui en l´imaginari nacionalista un obstacle, un imponderable, un trágala en comptes d´un orgull per exhibir, en comptes de la millor i més contundent certesa de la identitat catalana, tot això és un fenomen que meditar-lo omple d´estupor. La Catalunya ciutat del noucentisme potser va ser un programa civil i una metàfora dels plans regeneracionistes d´una generació d´intel-lectuals i polítics. Avui és una evidència. L´arrière pays, venut al detall pels seus propietaris -alguns d´ells, després d´haver destruït a conciència la seva pròpia casa encara es permeten brometes molt patètiques sobre els barcelonins, els de Can Fanga, i aquests altres noms que els diuen, haurien de tenir més respecte pels clients-, venut sense cap escrúpol, al millor postor, no és res més que una il-lusió: el turisme i la transformació de l´agricultura han acabat amb l´ordre que algun cop va tenir el territori. Més enllà de qualsevol demagògia, de qualsevol efluvi de lirisme ruralista, més enllà del ridícul afany d´enfrontar Catalunya i Barcelona -una dissociació impossible que només revela la ignorància o la mala fe de qui la practica-, és urgent trobar -poden trobar-la fàcilment, experts com són en la matèria- una identitat pel territori. Una identitat que restableixi el paisatge. Ho torno a dir: que restableixi la moral.

Contra Catalunya. (22)

El Bulli no agrada al poder. Ho entenc perfectament. Seré sectari: al poder li agrada el Racó de Can Fabes. Ja des del mateix i pur nom, li agrada. Al poder li agraden els discursos altisonants de Santi Santamaria, que al gremi li diuen el rankxerox. El poder no paeix bé que Ferran Adrià, un dels dos genis del Bulli -respectaré la tirada per la discreció de l´altre no esmentant-ne el nom- declari que en un món on és possible portar en 24 hores una espècia de Ceilan, el sentit nacional de la cuina és molt discutible.

Contra Catalunya. (21)

A l´imaginari de moltes generacions catalanes, pertanyents al que Agustín García Calvo en diu "el vulgo semiculto", venir de França encara significa ser algú. Venir de França, en quansevol cas, era preferible a residir des de vint o trenta anys enrera a la ciutat de Barcelona, ser gallec i no parlar català. Aquest era el cas del catedràtic Joaquín Yarza, el millor especialista en art medieval disponible aquí. Només les circumstàncies de l´anomenat consens nacional -no parla català- van impedir que fos el director del museu. D´aquí a uns anys es meditarà sobre aquestes circumstàncies, sobre què ha suposat l´aplicació indiscriminada d´aquestes circumstàncies en el conjunt de l´activitat cultural catalana. Tot i que avui, quan escric -anem avançant dies de la tardor-, hi ha símptomes que anuncien l´esquerdament d´aquesta carcassa falsejadora, encara hi ha massa soroll, massa espinguet i massa trompeta. Mala música per la meditació.

Contra Catalunya. (20)

Som gent marcada per una revolució: la transformació de Barcelona. Una revolució sense sang, fruit d´un atzar històric, d´un atzar molt ben gestionat, després: és la revolució impura, concreta, limitada i visible que suposo que ens correspon. La ciutat és l´únic relat d´un temps sense relats. A Catalunya, a més, ha tingut un paper polític que no es sospitava: la ciutat com a tema i la ciutat de Barcelona com a expressió del poder -d´un cert poder- ha estat l´únic camí per escapar-se de la pressió totalitzant del pujolisme. D´una manera paradoxal, aquesta via d´escapament també ha permès que el mateix pujolisme sobrevisqués durant tants anys: sense Barcelona, sense el feu, sense l´asil polític i ètic, sense l´asil fins i tot econòmic de Barcelona -tanta gent i tants projectes refractaris a allò nacionalment correcte han pogut desenvolupar-se gràcies a la capacitat subvencionadora, directa o indirecta, de l´Ajuntament-, sense aquests contrapesos la pressió del pujolisme hauria facilitat una sublevació moral i potser electoralment eficaç. Però la ciutat ha encarnat també le millor discurs i el més radical contra el pujolisme: el discurs de la ciutadania oposat al del patriotisme. Es a dir, el discurs de la raó enfront de la sentimentalitat; el de la pluralitat enfront de la unitat; el de la lliure opció de ser enfront de la inexorabilitat de ser; el discurs de la convivència enfront del discurs de la tolerància; el discurs de l´individu enfront del discurs de la geologia.

Contra Catalunya. (19)

Al principi, les coses no anaven pas malament. Per descomptat, sóc fill d´un emigrant andalús, d´un emigrant pobre, fill de miner, i d´una dona, filla d´un guàrdia d´assalt molt simpàtic i molt tarambana, fàcil versificador, gran jugador sense sort, nascuda barcelonesa però criada castellana. El meu pare, en tota la vida, no ha aplegat més orgull que els seus dos fills. Per això ha treballat tant com ha pogut. Haig de dir que en determinats i molt episòdics moments aquest home s´exasperava davant les disputes interètniques, quan li deien mort de gana, xarnego i coses per l´estil, i un cop va arribar a dir davant meu una cosa molt lletja, i va ser que ell havia entrat a Cataluya amb botes de militar, és a dir, va parlar invocant el dret de conquesta, el puríssim "Amor a Cataluña" de Giménez Caballero. Una invocació insòlita tenint en compte, primer, que ell havia fet la guerra a favor de Franco perquè, jove anarquista com era, l´havien posat en un paredón per tal que examinés amb calma les opcions de futur que tenia, i segon i molt senzill, perquè ell no havia entrat a Catalunya amb botes de militar sinó amb una mà al davant i l´altra al darrera, mort de gana, exactament. O sigui que no vaig entendre mai una invocació de sobirania semblant, i aquell dia ja no ho vaig poder aclarir, perquè em vaig aixecar indignat de la taula on s´invocava, i més endavant em va semblar desagradable i intrascendent tornar a l´assumpte. Intrascendent perquè el meu pare aquell dia parlava per boca d´altres, jo no sé quins altres, però sí que sé que els verins patriòtics tenen un espectre molt ampli i perverteixen fins i tot els cors més
nobles. En tot cas, aquella va ser la manifestació sentimental més nítida que li he sentit mai sobre les pàtries i ves a saber si va ser una manifestació sentimental o l´exabrupte de qui el volen -figuradament- treure de casa seva.

Contra Catalunya. (18)

Catalunya no és una nació. Tammbé ho demostra, enèsima prova, l´estat del que anomenen la llengua pròpia. No l´ha parlat mai tanta gent, no ha tingut mai un suport institucional i privat com l´actual, mai ha estat tan clar el seu futur, mai la seva emocionant tradició literària ha estat tant a l´abast de qui ha volgut experimentar amb ella. No, no es tracta d´això. Es tracta que una llengua ha de servir per la negació. Es tracta que en una llengua determinada també la traïció s´hi ha d´expressar. Si no, no es tracta d´una llengua: es tracta d´un valapuk, d´una llengua artificial, de la llengua pròpia d´un país artificial. Els catalans -no sé si Catalunya, però això no m´interessa- tenen una altra llengua pròpia: el castellà. Utilitzar aquesta llengua per la creació té grans avantatges i grans inconvenients. Es pot viure del mercat, sense la carregosa ajuda institucional. Però aquest mercat, que no és fictici, imposa unes regles: és més difícil fer-s´hi un home i més encara un nom. No hi ha cap dubte que la independència del qui treballa a Catalunya amb la paraula castellana és aparentment molt més gran. Tanmateix, els creadors catalans que treballen en llengua castellana afronten críticament l´esperit del temps. La seva, sovint, és la cosmovisió que deuria tenir el General Custer a Little Bighon: actuen amb la prudència d´un assetjat. Fins i tot han arribat a fer-ne una poètica, d´això, una poètica resignada: Praga, el profund poema de Manuel Vázquez Montalbán, el nostre primer jueu alemany, ho prova amb bellesa.

Contra Catalunya. (17)

Com a tot arreu, es tracta d´una parròquia que viu de l´Estat. Però aquí té grans particularismes. La construcció nacional, que localitza en la llengua el seu element de diferència, és una construcció cultural. Des del principi ho han demostrat amb escassos miraments: tota l´activitat cultural que a Catalunya utilitza la paraula està obligada a utilitzar la paraula catalana si vol disposar d´ajudes oficials. No m´interessa opinar sobre la justícia d´aquest procediment. Me n´interessa la intimidació, el nivell d´intimidació que aquest procediment comporta. Els qui donen aquests diners són gent que pensa com Humboldt. El mateix president pensa com Humboldt i ho ha dit més d´una vegada: una llengua suposa una Weltanschauung, una cosmovisió, una manera de contemplar la vida i de decidir sobre la vida. El pensament ja no és només llenguatge: és llengua, pura llengua, llengua que no pot ser més que llengua pròpia. Una llengua ja no és un instrument de la llibertat, sinó una predeterminació, un captiveri. Un sol tendir a menysprear el valor i la importància de Humboldt i de sers com Humbdolt, de Herder i tot el romanticisme alemany. I, en realitat, s´ha d´anar molt en compte amb ells. Han passat a net, han elevat a construcció teòrica, han legitimat l´esborrany de l´home, el seu primer i pitjor instint, la seva caverna. Sempre tindran èxit. Aquí, des d´on escric, des d´aquest indret de fora, ells regeixen la moral i la pràctica ideològica dominant. Si l´ús d´una llengua implica una cosmovisió -la transparència d´aquesta identificació entre els romàntics alemanys i la contemporaneïtat catalana està demostrada en mil exemples: només cal dir que una revista del departament de Cultura de la Generalitat té el títol inequívoc de Viure en català-, per força ha de resultar impossible produir materials en aquesta llengua que atemptin contra ella mateixa. La llengua és un animal ple devida i les bestioles no se suïciden.

Contra Catalunya. (16)

A Catalunya, tothom deu alguna cosa a algú. Es tracta d´una societat de dimensions molt reduïdes, on la circulació dels diners, de la informació o dels sentiments és peculiar: sempre es tracta de diners, informació o sentiments molts gastats. Una lent del mateix tamany del territori filtra l´acció o el pensament dels seus habitants. Facis el que facis, tant si et dediques a l´especulació financera com a la conservació de les últimes sequoies o a escriure inútilment als diaris, tard o d´hora te les hauràs d´haver amb la necessitat de respectar i aplaudir la construcció nacional de Catalunya, i de limitar la teva acció, qualsevol acció, a aquest propòsit. Es tracta -igual que la tècnica d´alguns entrenadors de futbol- d´un achique de espacios. D´un enxiquiment moral. El nacionalisme és una reducció d´espais morals. És impossible contemplar el món, si això ho entenem com un exercici inseparable de l´exercici de la veritat.

Contra Catalunya. (15)

Amb tot, als nacionalistes catalans tot això, en el fons, no els preocupava gens. Van contribuir a l´increment del dèficit públic espanyol des del principi i amb una gran eficàcia. Una eficàcia espectacular. Podien omplir-se la boca invocant la duplicació manicomial d´administracions, però l´endemà mateix estaven destinant partides pressupostàries a la creació d´una policia autonómica tan innecessària com el mateix govern civil; pugnaven perquè Televisió Espanyola es financés sense subvencions públiques -i ensenyaven als ciutadans el forat financer de l´Ens-, però alhora aixecaven una televisió pròpia que ha estat l´instrument més eficaç de la seva hegemonia política i cultural. Tota l´estratègia del nacionalisme ha consistit a organitzar un Estat a dins d´una altre Estat. Al preu que fos, i el preu ha estat molt alt. El preu és que Espanya presenta la combinació d´atur i dèficit públic més inquietant d´Europa. Això, a final de mil-lenni, suposa un fracàs espanyol més. I aquest fracàs es podrà veure amb tota l´esplendor si Espanya queda apartada de la primera línia de Maastricht, o si hi arriba, però morta. Si això passés, a Catalunya es tornarien a sentir les rialletes. Unes rialletes estupefaents, insòlites, ridícules.

Contra Catalunya. (14)

Durant els dies de Banca Catalana, que van ser molts llargs, una veu de silicona anava aïllant totes les dissensions: si havia fet alguna cosa malament, al cap i a la fi ho estava fent per Catalunya. Ni tan sols la seva competència com a gestor dels recursos aliens va ser judicada. Ningú el va tracatr com un banquer pèssim: el gran forat era del franquisme, es defugia. Al cap dels anys, aquest estiu en què escric, els comptes públics de la Generalitat presenten un dèficit notabilíssim. El missatge subliminal, o explícit -el temps ha anat passant a favor seu i ja no cal ni dissimular- és que si els comptes s´han fet malament, al cap i a la fi ha estat en benefici de Catalunya, del benestar diferencial de Catalunya. Ningú l´ha tractat com un polític frívol, com un polític incapaç de quadrar un presupost. Ell diu que el gran forat és el de Madrid que no paga. I així en fuig. Els altres assenteixen: es tracta d´un gran estadista de debò. Els accionistes de Banca Catalana només es van empobrir en aparença: una escalforeta de patriotes els va enriquir espiritualment. No és poc corrent portar el cor i la cartera al mateix costat. Una nit d´aquesta època vaig haver de parlar per telèfon amb Antoni Comas. Aleshores no era conseller, sinó un home amb problemes. Algú li reclamava alguna cosa als jutjats, no recordo què. Jo havia de tenir la seva versió i me la va donar. Després li vaig preguntar què passava.
-Pujol amb la Banca Catalana, Molins i Trias de Bes amb Renta Catalana, ara vostè amb això... Quina explicació hi ha?
-Una: que nosaltres som gent que fa coses. I només els qui fan coses poden fer-les malament.
Fer, empendre, vet aquí els verbs de l´homus Cataloniae. Defenses corals pels desperfectes individuals. Això també és el nacionalisme. Això -la dissolució de la responsabilitat individual- és el principal objectiu social de Nosaltres SA.

Contra Catalunya. (13)

A ningú el paguen prou per torturar i matar un home. La pàtria és un altre motiu greu, fort, útil per robar. El patriota s´arriba a creure sense dificultat que ha sacrificat alguna cosa substancial per servir el país: la llibertat de l´anonimat, un sou superior, les hores d´oci... Ha d´agunatar a més, els insults dels adversaris, el setge a la seva vida privada. El patriota se sol veure com un home ple de servituds. La feina, a més, el posa sovint en contacte amb les elits: homes que han guanyat diners, molts de diners; que estan en condicions de deixar garantuda la vida de diverses generacions de descendents. Haven sopat, el patriota es dóna un cop d´ull: té un alt sentit d´ell mateix, de la seva missió al món, de la feina, però comprova que el rèdit econòmic de tot plegat és més aviat escàs. I es dedica a robar. Roba? Més aviat es cobra el que li deuen. La redempció, com la caritat, sol començar per un mateix.

Contra Catalunya. (12)

La tarda de Banca catalana va ser la primera vegada que els van dir traïdors, un cop i un altre. Tota la tada i moltes tardes més van estar dient-los traïdors. Sabien on picaven, els qui els deien traïdors: els colpejaven a la memòria antifranquista, en aquest lloc sentimental on es fonien les imatges de la República, l´afusellament de Companys -Cambó s´havia mort de vell i en un exili ben mantingut-, la represa democràtica cosida a la represa de l´autonomia. La veritat és que aquesta generació de lluitadors havia fracassat d´una manera completa. No havien tret Franco. No havien guanyat les eleccions. Provenien d´un món intel-lectual i ideològic que estava entrant a la ruïna definitiva, tot i que encara faltaven cinc anys pel 1989.
Ara estaven a punt de perdre la codició patriòtica, el seu lloc al món. Es van deixar impressioanr amb moltíssima facilitat. Traïdors, els ho deien quatre, poderosos si es vol, governants si es vol. Però quatre.
Els primers que van confondre Pujol amb Catalunya van ser els socialistes de Catalunya. Va ser una gran desgràcia per tothom. El PSC es va sotmetre al dictat de les cent mil persones -no eren més- que vorejaven el camí de Jordi Pujol des del Parlament fins a la plaça de Sant Jaume: hi havia molt més poble, a fora. Haurien pogut buscar-hi una certa aliança amb la raó, si és que no tenen raons sentimentals per aliar-s´hi, si és que la classe obrera ja no els era cap referent sentimental, perquè ningú estava ja enamorat dels obrers, ni de la sort dels obrers, ni de la poètica obrera, ni del seu futur. No es van dirigir mai a aquest poble, ni a molts altres pobles van considerar just no dirigir-se tampoc al PSC. Aquella tarda els socialistes van inaugurar a Catalunya una nítida manera de fer les coses a la política: mirar de posar-se al capdavant de les masses, diguessin les masses el que diguessin, i encara que el que diguessin anés contra l´estil i contra les conviccions pròpies. A més: ni eren masses ni de cap manera ells van aconseguir posar-s´hi al capdavant. Pel que fa a mi, jo estava a punt de perdre. Havia passat uns dies dolents. Unes setamnes abans havia hagut de fer la crònica de la victòria electoral de Convergència, a la mateixa seu de Convergència, una nit tremenda.

Contra Catalunya. (11)

Quan Raimon Obiols, aleshores cap de l´oposició socialista, va sortir per la porta del Parlament i es dispossava a pujar al seu cotxe, tot s´havia acabat per ell. Li estaven dient botifler, cridaven, l´insultaven obertament i algú al meu costat li va tirar alguna cosa, una pedreta o un plàstic o una bola de paper. Era evident que volien deixar-lo fora de joc. Però el que el va deixar fora de joc va ser la cara que feia. Abans de pujar al cotxe es va girar cap als grups que l´increpaven i en una mínima fracció va provar de somriure amb ironia. El que li va sortir va ser un somriure descompost, fora de lloc: li va sortir un d´aquests moments en què un home no sap què fer i riu volent ser irònic. I quan el riure s´esgota i la ironia fracassa, llavors abaixa el cap. Aquella cara i aquest gest encloïen i sancionaven la sort política d´Obiols i la del seu partit.
La patacada va ser tremenda i encara no se n´han recuperat, i trigaran a fer-ho. No havien pensat que la dreta podria governar l´autonomia catalana. Mai, ni en el pitjor malson antifranquista. En el seu imaginari, l´autonomia de Catalunya era un assumpte exclusiu de l´esquerra. Així ho dictava la història: la dreta catalanista, la dreta de Cambó, havia entregat la llibertat de Catalunya i la llibertat dels catalans -no és ben bé el mateix- a les tropes de Franco. La dreta s´havia compromès amb el feixisme i després s´havia compromès amb la còmoda nyonya de quaranta anys de dictadura. L´esquerra, o els demòcrates, no havien estat capaços de treure Franco del seu lloc i, com que l´esquerra opina que el poble sempre té raó, no hi ha cap dubte que des d´aquest punt de vista l´antifranquisme va ser un fracàs. El poble català i el poble espanyol no van veure mai gaire clara la necessitat del sacrifici que havia de permetre acabar amb la dictadura. En aquest sentit, els espanyols van demostrar que estaven plenament incorporats a l´esperit del seu temps: avui, a l´Occident, ningú considera que hi pugui haver cap valor per sobre de la vida, que la defensa de cap valor justifiqui posar en perill la seguretat i la vida. A mi això em sembla un gran avenç. Però convé que aquest estat de les coses s´identifiqui i es reconegui. El cinisme, si no, queda lluny de ser un acte creatiu.

Contra Catalunya. (10)

Jo estava allà, esperant que sortís. A la porta del Parlament de Catalunya. Sempre al lloc dels fets. Els dies anteriors havien sigut ridículs. El fiscal general de l´Estat, Luís Burón Barba, havia presentat una querella criminal contra Jordi Pujol, el qual acabava de guanyar les eleccions amb la seva primera majoria absoluta. El dia dels fets l´investien com a president. Al meu costat, a la porta del Parlament, s´hi havia congregat molta gent. No hi eren per treballar: formaven part del desgreuge. Qui els havia convocat? Això era el més ridícul. Cada dia m´arribaven a la taula, a la redacció, dotzenes de pasuiqns. L´un el firmava l´Associació Colombòfilia de Catalunya, l´altre, la Jove Cambra de Barcelona, un altre i un altre i un altre, qualsevol els firmava. Molts pasquins que convocaven espontàniament el poble de Catalunya a manifestar-se en defensa de Jordi Pujol.
L´estratègia del partit nacionalista havia consistit a eludir tot tipus de responsabilitat explísita en la convocatòria. Volien fer entendre que era el poble sobirà qui s´alçava francament i volien quedar al marge de tota resonsabilitat en els incidents que hi pogués haver. Es tractava d´un descontrol controlat: una estratègia que el nacionalisme català practicava amb desimboltura i que uns anys després estaria als fonaments de la campanya "Freedom for Catalonia", la que va servir per proclamar arreu del món, en plena felicitat olímpica, que Catalunya era un poble infeliç. Es tractava, es tracta i es podrà tractar, quan l´ocasió ho torni a demanar, d´un mètode perfectament inserit en la conceptualització nacionalista. L´elemental confusió entre els interessos d´un home i d´un poble, entre un partit i un poble -confusió que amb tanta sagacitat molts polítics i intel-lectuals espanyols han contribuit a fer indeleble- s´espaliava aquí sense manies. El pujolisme apostava decididament per la pornografia nacionalista. La pornografia és sobretot una obvietat i aquella tarda jo ja estava fastiguejat abans que no comencés res.

Contra Catalunya. (9)

A la Catalunya que habito, avui, a finals del segle es considera legítim i fins i tot sensat, mentre no es cridi gaire, reivindicar la independència. Alguns dels portaveus d´aquesta reivindicació disfruten , a més, d´una facilitat extraordinària per difondre les idees, també en mitjans aparentment molt refractaris. Tanmmateix, està del tot fora de lloc, fora del cànon -fora del cànon de la dissidència, també- aclarir que Catalunya encara no és una nació i que és dicutible el propòsit de ser-ho; que la felicitat dels catalans en quest món -el fi de la política i de la cultura és la felicitat, la felicitat que ens defensa de la mort, que retarda la mort, que ignora la mort, que evita la paralització de pensar en la mort-, la felicitat dels catalans no passa obligatòriament pel seu destí nacional. Està fora de lloc tota possibilitat de dir, amb ironia mitjana, que construir una nació es tradueix en un present molt cansat i que avui ja no hi ha ningú que treballi pel futur dels seus fills; és una traició a un remot, però molt visible mandat, considerar que ja és suficient el nivell de descentralització política i administrativa de l´Estat espanyol i que ja és possible tenir un Estat útil, un instrument àgil, en aquest moment, en el nivell de descentralització aconseguit ara. Està pensat, en fi, amb el menyspreu i la marginació el delicte d´ironitzar sobre els rumbs intelectuals del nacionalisme, sobre les seves pràctiques higièniques, sobre la falsificació grollera i constant de la història i d´una bona part del present que el nacionalisme exerceix. Defensar el projecte d´Espanya des del punt de vista de la utilitat, de l´interès econòmic, fins i tot de la comoditat és ociós, defensar-lo des del punt de vista de la diversitat raonable que comporta, ja és decididament perillós: els nacionalistes només accepten la diversitat en els altres. Assegurar, en fi, que instalalr-se en la idea d´Espanya, en la suma centrífuga de les Espanyes, suposa viure en un dels indrets menys nacionalistes del globus i provocar-los tot seguit explicant que un és espanyol perquè no és nacionalsita, obliga a presentar aquestes anàlisis juntament amb una certficació de la pròpia salut mental.

Contra Catalunya. (8)

Estaven construint una nació, però ho amagaven. Si ho haguessin reconegut potser hi hauria col-laborat. En canvi, s´atenien a una mena d´imperatiu històric, a una veu cavernosa que els deia "som". Eren els primers que sabien que aquesta veu no existia, però dissimulaven. Insisteixo: era l´única cosa que no es podia especificar al contracte. La dissimulació consistia a distingir, amb l´ajuda acadèmica que s´hagués de menester, entre Nació i Estat. Ells asseguraven construint l´Estat a què aspirava una nació letàrgicament instal-lada a la història des de feia mil anys. Evidentment, aquesta distinció té algun sentit nomès des d´una perspectiva mítica, religiosa. Els laics saben que una nació no existeix sense un Estat. Que la nació es l´Estat. Això, el nacionalisme no ho pot acceptar. Perquè l´Estat és discutible, opcional, una decisió de l´individu, al capdavall. L´individu pot discutir les característiques de l´Estat. Fins i tot el pot abandonar, l´Estat -l´apàtrida-; però de la nació no aconseguiria sortir-ne mai. L´apreciable i avantatjosa diferència que jo trobo entre ser espanyol quan ho vulgui, però de moment és impossible deixar de ser català. Potser això enclou tots els meus patiments.

Contra Catalunya. (7)

Abans de pronunciar "l´Ara no toca", el president Pujol solia entrar amb tres quarts de retard a la sala on els periodistes l´esperaven. No sé com va començar, això, però la veritat és que a l´entrar el president els periodistes s´aixecaven de les cadires. Un dia un no ho va fer. Per pura distracció, no es va aixecar. La primera cosa que Pujol va fer quan va començar a parlar va ser engegar una esbroncada monumental al distret. Va acabar així, me´n recordo prou bé:
-Vostès s´han d´aixecar. Perquè si entrés el president del Govern espanyol s´aixecarien i perquè jo sóc el president de la Generalitat i la institucionalització de Catalunya necessita gestos com aquest. Necessita que vostès s´aixequin.
Va esbufegar i va continuar amb la seva.
No em semblava malament, aquesta actitud. Una nació en el tràngol de fer-se necessita gestos d´aquests. En una nació feta, i en un cas similar, es poden donar dos supòsits: que la tradició hagi deixat una molla al cul dels periodistes, una molla tensa i general que salvi de tota distracció, o que la indiferència glacial del poder ni tan sols arribi a preguntar-se des de la seva llunyania si els periodistes seuen o estan drets, que és justament el que passa a les rodes de premsa del president del Govern espanyol. A mi em feia entendrir aquesta insistència de Pujol a exigir que la gent s´aixequés quan ell passava, per acabar proclamant tot seguit que érem una nació. Però no pas fins al punt de sancionar-la amb la meva participació: m´esperava a fora i entrava a la sala una mica més tard. Jo també puc ser pragmàtic. Era incapaç de perdonar que Pujol no saludés mai l´enemic; que arribés sempre amb molt retard a les rodes de premsa i mai, mai de la vida i mai, mai, mai presentés una mínima disculpa; que tractés amb una desconsideració naturalíssima els periodistes, especialment els joves; o que s´interessés amb força mala pata i fregant la incorrecció per les cames d´alguna periodista que havia arribat al Parlament amb la faldilla curta, al seu gust. Un home que només exigia les formes als altres no es mereixia la meva gimnàstica vertebral, ni que hi anès la construcció de Catalunya. Però alhora m´horroritzava la idea de tenir un enfrontament en veu alta amb ell -era el president i jo hauria callat algunes d´aquestes coses que ara escric- si mai m´increpava directament perquè no m´havia aixecat. De manera que jo veia des del passadís l´aixecament de la nació.

Contra Catalunya. (6)

En aquell temps jo anava sovint al palau de la Generalitat. Hi havia el costum, i encara hi es, que Pujol donés una roda de premsa després de la reunió habitual del govern. Solia ser un moment desagradable de la meva vida. Ni m´agrada com menja, Pujol, ni m´agrada la manera que té de tractar la gent. A pesar que la tracti amb bones intencions. Encara menys m´agradava, aleshores, com tractava els periodistes. Els periodistes del país hauran de retre compte exacte -si algun dia algú es molesta a demanar-ho: improbable molèstia- del perquè d´aquesta frase: "Avui no toca", -la diu el president quan l´incomoda qualsevol pregunta, i el periodista assumeix tot seguit el calendari-, per què aquesta frase, dita sovint, a més, amb mala bava, ha resumit les relacions de Pujol amb la premsa. En aquella època, i no trobo indicis d´un canvi de situació, Pujol feia el que li semblava amb el periodisme. És un home d´un temperament autoritari i se li notava fins i tot en els capítols menors: la jactància amb què es burlava, davant dels meus ulls i de molts altres ulls, d´haver aconseguit esquivar la "persecució" (sic) dels periodistes i haver-se vist en secret amb Felipe González, m´ha quedat a la memòria com una de les imatges més nítides i simbóliques de la confusió que es produeix a vegades en la relació entre periodistes i polítics. El periodista no sempre es recorda que els polítics provenen directament del poble sobirà -o fundador, o magno, si volen: escric, fa calor i em ve de gust una broma suada. Però els polítics obliden que els periodistes també provenen d´aquest mateix poble, ni que sigui directament. Entre els uns i els altres es tarmita un joc. De vegades és ridícul: l´elis elis de Pujol. Però a vegades és perillós: el periodisme redemptor s´acaba creient que la democràcia depèn nomès del seu ample d´espatlles, de la seva marcada tonsura missionera; el polític s´encasta a la casta i es converteix en un defemsor agressiu del privilegi, de les maneres, de la lògica, incapaç de compendre que el periodista és el ciutadà que el ciutadà fa servir perquè expliqui com van les coses i calibri el to vital i el compliment de la delegació de sobirania política que de tant en tant s´exerceix a les urnes.

Contra Catalunya. (5)

En cap moment em vaig tenir per un convidat de la presidència. Haig de dir que els funcionaris de la presidència insistien que com a tal m´havia de considerar, però la seva amabilitat no va ser mai del tot recompensada. Jo entenia que la presidència de la Generalitat tenia un detall amb el diari que em pagava i que aquest diari delegava en mi una modesta tasca de representació. Com que el diari em pagava per fer la feina i la feina era substancialment la mateixa al carrer Llúria de Barcelona que davant la catedral d´Aquisgrà, jo la feia com sempre. Però em penso que hi va haver algun malentès. Es possible que tot, en general, no fos sinò un malentès.
El malentès, en tot cas, va començar a gestar-se una tarda que passejàvem -anàvem dos o tres col-legues- pels carrerons d´Aquisgrà. No teníem gaire res més a fer. Al programa de la visita només hi figurava una cita nítidament apuntada: la trobada amb l´alcalde de la ciutat. I s´havia produït al matí, molt d´hora. Allà, a l´Ajuntament, jo havia tornat a pensar en les sabates quan sentia que el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, autoritat màxima -deia que era- d´un país petit, cordial i amable, es declarava hereu de Carlemany. De la Marca Hispànica, jo en tenia un concepte difús, de batxillerat, però no m´havia semblat mai que fos un lloc per viure-hi. Ara em sembla un d´aquests recercs mítics on el historiadors es refugien quan els sobrevé -els historiadors narren- la por al buit. hauria pogut, la veritat, sentir-me molt content com a hereu de Carlemany. Però el meu humor sorrut només em deixava mirar en silenci les sabates. Després, a la tarda, mentre passejàvem va aparèixer el president, acabat de sortir d´una llibreria. Quan Pujol fingeix naturalitat és un home temible.
-Caram, què feu per aquí? de compres?
-Passejant, president.
-Nosaltres també, passejant i comprant.
El cap de Marta Ferrusola, que aleshores tenia la personalitat, l´espectacularitat i l´exotisme del cap encasquetat d´un membre de la reial guàrdia britànica, va aparèixer per la porta de la llibreria. De seguida va arribar el cos. L´aire estava ple de presagis -res de dolent: començàvem a olorar els rostits del sopar-, tots estàvem cansats i per allà hi havia moltes tavernes. Algú va dir per què no, Pujol va acceptar, la senyora va acceptar i jo també vaig acceptar. Al cap de poc, a la taverna, i com si s´obeís a un instint, va anar arribant tota l´expedició catalana. va quedar molt amigable. Marta Ferrudola va explicar que havien estat passejant tota la tarda i que estava especialment contenta perquè havia comprat unes llavors pe la seva botiga, la floristeria.
Aleshores encara tenia aquella botiga a la part alta del carrer Balmes, on uns anys després jo l´havia de veure, de negra nit -passava per davant, la persiana estava mig abaixada i vaig mirar-, inclinada a la vora d´un llumet, sola, encarada amb els papers, inoblidable. Pujol, que bebia cervesa, va fer el que en deia -ell i la seva gent- "una mica de pedagogia". La pedagogia consistia a explicar als periodistes què havien d´escriure l´endemà. De fet, no li havia agradat gens trobar-nos pel carrer ni que algú hagués suggerit la idea d´una cervesa col-lectiva: en realitat no li agradava continuar allà. I el que li agradava menys de tot era l´evidència que al seu programa d´actes hi havia una col-lecció important de buits i que per aquests buits continuàvem allà i que a causa d´aquesta absència de feina ell es veia obligat a explicar als periodistes -oh, aquest nois, sempre estan vigilant- per què era vital que Catalunya es donés a conèixer al món, més enllà de totes les dificultats, més enllà de totes les critiques, amb tot l´esforç.
Era emocionant. Podia haver estat emocionant, més ben dit. Ser a Aquisgrà o a qualsevol altre indret dels que van venir després, a qualsevol indret dels que encara continua travessant al galop de les seves cames i del seu verb, el president. Podia haver estat emocionant si Pujol, si el seu món, haguessin reconegut que estaven fent néixer una nació i que tots els periodistes que escoltaven estaven assistint a aquest naixement. Però, aixó era l´única cosa en què no es podia cedir, el tabú, la clau de volta, ningú podia cridar a Aquisgrà, aquell vespre, ningú pot cridar aquí, que el rei estava, que està nu. Si s´acceptava que s´estava construint la nació, algú aleshores podia haver preguntat amb pertinència extrema, per què calia construir-la. Una pregunta impossible. La nació existeix, existeix fins i tot abans que els seus habitants, que els seus individus. El senyor Bonaventura Riera, intelectual del país, citat per Joan-Lluís Marfany a "La cultura del catalanisme", ho diu amb claredat: "Si fos possible avuy exterminar a tots els catalans y poblar nostre terrer de gent d´altres psïsos, dintre d´un terme més o menys remot tornaria a existir el poble català". "No un poble català -remata Marfany-. el poble català".

Contra Catalunya. (4)

Formava part de la delegació que acompanyava el president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un dels seus primers viatges a l´estranger. En aquesta delegació hi havia tota mena de persones. El president, la seva senyora, alts funcionaris, funcionaris, empresaris, periodistes. Tots ells, tots nosaltres, viatjàvem a compte del diner públic. De quin diner públic, no importa: de vegades eren diners del país emissor y de vegades del país receptor. Era un fet molt normal pels funcionaris, pel president, potser també per la senyora del president, i més o menys irrellevant pels empresaris. Però en el cas dels periodistes, l´assumpte era més complicat. Només el diari El País es negava a deixar-se convidar pel poder autonómic i els seus enviats deien que pagaven fins la més petita de les factures, un detall que contribuia a fer créixer la brillantor de l´aurèola amb què aleshores viatjaven pel món. Tots els altres eren convidats del Govern de la Generalitat. L´explicació, més o menys oficial i rutinària, era que el president volia que els seus viatges tinguessin una cobertura periodística digna. Per això era imprescindible que una persona es desplacés fins al lloc dels fets. I com que la majoria dels mitjans de counicació catalans no podíen seguir el tren de vida del president, aquest es va decidir per la subvenció directa.

Contra Catalunya. (3)

He pensat sovint en un curiós fenomen doble: per un cantó, els franquistes volien desaparèixer, si de cas, blindats per l´oblit, uns anys després. Per l´altre cantó, al catalanisme emergent li calia presentar la imatge d´un país homogeni. Un país decidit a demostrar-se a ell mateix que havia estat bell, bo i sagrat. Sense fissures, sense franquistes. Un vel de silenci va cobrir la nació. Així es cobreixen les escenes o els capítols mal resolts. La historiografia hi va contribuir: durant molts anys, els historiadors, que quasi tots eren d´esquerres, van creure que la tasca consistia a preservar la memòria dels honrats lluitadors de la clandestinitat, i encara més la dels supervivents del daurat món de la República. Hi van dedicar tots els esforços. Fins al punt que alguns epsiodis o algunes vides només van adquirir sentit al paper pautat de la historiografia resistencial. En canvi, ficar el nas a les escombraries del franquisme no els va escitar mai.

Contra Catalunya. (2)

Negar és més aviat laboriós: els dies clars, però cínics, l´autor agraeix que el lema d´aquets anys, que el barroer, moral i intelectualment barroer Conra Catalunya, hagi existit; al capdavall tot això li ha donat tema i potser encara passarà, a la fi, que aquest arribarà a ser el seu tema de la vida. Uns altres dies, tèrbols, d´ànim espès, ni tan sols cínics, l´autor i el seu orgull lamenten que s´hagin dedicat a un treball de tan escàs cubicatge intel-lectual: a l´autor li fa l´efecte que el qui va molt amb un coix finalment coixeja i si és ruc, ruqueja. Però en tot cas, l´aliment d´aquest llibre és la dissidència. Que quedi així fixat que l´autor no pretén ser imparcial, ni compondre allò -tan admirable- que en diuen un fresc temperat del seu país i del seu temps. Altres corpulències més generoses i fredes s´hauran d´encarregar d´aquest ajust, si els sembla bé. Aquí el propòsit no ha estat sinó el de donar resposta a un mandat de Joubert. "Investigueu la corrupció que deixen el temps pròspers". La corrupció, en aquest cas, d´un temps patriòticament pròsper.

Contra Catalunya

A partir de hoy iré publicando esbozos de "Contra Catalunya", el libro que escribió Arcadi Espada en 1997.



Entre els Déus i Crist, Catalunya va estar representada políticament per un avi. Aquest avi. Tarradellas, era caparrut i va arribar exercint l´autoritat. Exigia faldilla a les dones i corbata als homes, reunia els presidents del Madrid i del Barça perquè firmessin una pau de sainet molt improbable i viatjava per Espanya en periples benintencionats que també van tenir un punt delirant i marxià: per descomptat, qui busqui material per la mofa al mapa tarradellista de superfície té moltes probabilitats de trobar-n´hi. Ja era un home molt vell. Però va ser el principal responsable que el prestigi de Catalunya a Espanya no disminuís durant els anys molt delicats de la transició; que durant la transició es mantingués la imatge antifranquista d´una Catalunya avançada, però solidària. Fins i tot des del punt de vista dels interessos del nacionalisme català més àrid, l´actitud de Tarradellas va ser positiva: va permetre que Espanya, sobretot l´Espanya civil, assistís confiada i amb les tradicionals aspiracions d´emulació a l´experiment inicial de l´autonomia catalana pròpiament dita. Òbviament, n´hi ha que no pensen d´aquesta manera. Gent com Josep Benet, que en va ser enemic acèrrim, opinaven -i encara opinen- que Catalunya, en aquells moments, feia por a Madrid, que hauria pogut aconseguir-ho tot. "Tot", diuen, i es queden tan amples. No cal dir que Jospe Benet -un home malaguanyat per la conspiració que ha estat la seva vida, però sobretot malaguanyat pel fruit finalment estèril d´aquesta conspiració- és el símbol d´aquells que son del tot incapaços de reconèixer que el treball de l´oposició antifranquista va ser un fracàs, a pesar que aquest fracàs no entela gens l´heroisme dels qui van patir. Un emblema, en fi, Benet, dels qui volen esborrar, potser perquè la troben poc heroica, aquesta sentència que el temps farà més i més inapel-lable: l´única decisió transcendental de la classe política antifranquista va ser acceptar el pacte de la transició.

Perdedores y fracasados

Yo no tengo nada contra los perdedores, si es que pierden defendiendo sinceramente lo que creen. Todo lo contrario. Me producen un gran respeto.
El tipo de personaje que no me merece ningún aprecio es el ambicioso que pone ne marcha planes sin principios para ascender hasta las más altas cimas, sin reparar en medios, y encima la pifia y se estrella. Ése es, para mí, el prototipo de fracasado.

Asumir el hecho nacional catalán

Recupero unas palabras de Heribert Barrera, las dijo en 1984, cuando ERC era un partido residual, pero marcaba una estrategia a seguir por el nacionalismo catalán:


"Todo el mundo tiene derecho a buscar trabajo allí donde lo haya, pero ha de respetar las reglas morales, sociales, políticas, culturales de ese lugar. Un inmigrante puede escoger el ser un trabajador de paso, que en un momento determinado vuelve a su tierra o un hombre que acabará fundiéndose son los demás miembros de la nueva comunidad, allí tendrá sus hijos, su nación, su trabajo, su vida. Es más. Yo ni siquiera soy dogmático en la cuestión lingüística. Me importa más que un inmigrante asuma el hecho nacional catalán que el idioma que utilice para entenderlo o expresarlo".

Eduardo Mendoza

"Entre los sueños de nuestra promoción no figuraba el del poder."


EDUARDO MENDOZA

"vanidad", síntoma de una cultura insegura

Noticia publicada en periodistadigital.com


José Tomás cerró la temporada en La Monumental de Barcelona con una corrida que ha traspasado fronteras ante la posibilidad de que los antitaurinos prohíban la fiesta en Cataluña. The New York Times recoge esta histórica corrida y analiza la cuestión en términos políticos, equiparando la persecución al toreo con la imposición del catalán en las escuelas.

Cataluña se ha desligado de la resistencia española frente a los reclamos de las instituciones europeas y ha abierto la posibilidad de que se prohíban los toros al someter la cuestión a referéndum. Según New York Times, este cambio de postura no responde a argumentos éticos, sino políticos.

El prestigioso diario estadounidense destaca que el toreo es visto por los separatistas catalanes como un arte promovido por la dictadura franquista, como el flamenco, a pesar de que en las décadas de los veinte a los sesenta se celebraron más corridas que en ningún otro lugar de España.

"La oposición al toreo se convirtió en una declaración de separatismo por otros medios. Los derechos de los animales se unieron para impulsar la agenda nacionalista", explica. El rotativo refuerza sus argumentos con una cita a Robert Elms, escritor ingles que reside en Barcelona y que defiende que la intención de prohibir los toros en Cataluña es una cuestión de "vanidad", síntoma de una cultura insegura. La misma vanidad política que motivó la imposición del catalán en la educación.

Aunque el avance de los antitaurinos en España es, por el momento, un asunto de independentismo político, el toreo está avocado a desaparecer, según The New York Times. No serán los argumentos éticos o políticos los que terminen con la resistencia española, sino la dura competencia en el mercado del ocio. "Lo que acabará con el toreo, si es que hay algo, es la indiferencia pública y la competencia de entretenimiento más barato, como el futbol o los videojuegos, y el pasotismo de una generación de aficionados", concluye.