Diversitat i integració. (21)

El racisme cultural dóna per fet que una certa identitat col-lectiva comporta característiques innates, de les quals, a la manera d´un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. En la seva expressió més trivial, aquesta és la noció que convida, per exemple, a parlar de com els gitanos porten el ball "a la sang", o els negres el sentit del ritme, o de com els italians són apassionats, els francesos romàntics, els alemanys caps quadrats o els mexicans mandrosos. Les ciències socials poden ser convocades per reforçar la il-lusió d´allò que Caro Baroja (1970) va anomenar "el mite del caràcter nacional", i així ens trobem que les enquestes d´opinió contribueixen a reduir a la unitat -els "espanyols", els "francesos", els "europeus"- un conjunt dispers i inconnex de ciutadans d´un mateix Estat o d´habitants d´un mateix territori. Pot oferir-se, d´aquesta manera, la confirmació que a cada comunitat políticament definida li correspon un determinat conjunt de punts de vista o de conductes, la qual cosa implica en la pràctica una estratègia d´etnificació. En les seves variants més radicalitzades, aquesta és també la base de totes les formes immanentistes de nacionalisme, aquelles que presumeixen que un poble té una personalitat pròpia, un caràcter singular, que ha de ser protegit de tota contaminació que afecti la seva imaginària puresa.

Diversitat i integració. (20)

D´aquest principi que fa de tota identitat un constructe d´efectes màgics, no se´n salva ni tan sols el mateix individu, també ell víctima de la il-lusió de ser alguna cosa més que el producte de la seva relació amb els altres. En tant que cèl-lula identitària que és, l´individu és també una quimera que ens fa percebre com unificat el que de fet és una realitat composta. Tot subjecte és, en efecte, el precipitat d´una ficció que anomenem "personalitat", cosa que, d´altra banda, no resulta un impediment perquè ens agradi que ens aprecïin o que ens ofengui que ens insultin. Conèixer les arrels històriques o les funcions sociològiques de la passió amorosa no ens impedeix enamorar-nos de tant en tant. Estar convençuts que l´home o la dona que ens estimen mereixen que esl haguem destacat entre la resta dels humans, no fa de nosaltres uns racistes. El mot llar pot ser rastrejat pel que fa a les condicions socials i ideològiques que el feren possible i necessari, però saber la seva naturalesa contingent no ens treu de sentir-nos, en certs indrets, en certs moments, com a casa. D´igual manera, la modernitat ha imposat, a més d´altres categories destinades a generar sentiments -llar, amor, jo-, la revisió moderna de la noció de pàtria, que tothom, si fa o no fa, fins i tot negant-la, posseix d´alguna manera. Vet aquí, doncs, un aspecte de la realitat que, justament perquè és històric, fals, artificial, constrït, inventat, quimèric, imaginari..., estaríem en plenes condicions d´incloure entre aquelles coses que són específicament humanes.

Diversitat i integració. (19)

El que interessa aquí és, però, que els andalusos a Catalunya poden fer i fan alguna cosa més en el camp dels simulacres culturals. Per la seva capacitat d´evocar realitats no viscudes poden aconseguir que l´Andalusia creada lluny sigui encara més "autèntica" que l´original, com si, a més, sabessin d´alguna manera que l´Andalusia veritable, la bona, l´enyorada, no existeix, ni ha existit mai a Andalusia. El desenterrament brinda als andalusos la possibilitat de teatralitzar un país natal que, com per encanteri, ha estat alliberat de tot el dolent i indesitjable, com si la memòria hagués manipulat els seus recursos per extreure d´ells, per la màgia de la posaes contradiccions, l´andalusitat catalana pot desplegar la plenitud de la seva impostura amb tota llibertat. ¿Què és la Fira d´Abril catalana sinó una espècie de Disneyworld ètnic, una província de la pura fantasia? El visitant que acudeix al recinte firal de Can Zam -concebut a la manera d´un autèntic parc temàtic, incloent-hi rèpliques de cartró-pedra de la Giralda o del típic pati andalús- penetra en un món de màgia i il-lusió en què es reprodueix una pàtria impossible, on existeixen casetes privades i de la qual els señoritos han desaparegut: els cavalls guarnits són muntats per obrers de la construcció disfressats de latifundistes.

Diversitat i integració. (18)

No podem oblidar que el rebuig dels immigrants espanyols ha estat una constant del catalanisme racista. El trobem a la Renaixença, de la mà de la denúncia del "flamenquisme", distorsió de les expressions culturals d´aquells "malfactors als quals la misèria de Castella, Aragó i València, Andalusia... abocara sobre Barcelona". Prat de la Riba no era menys eloqüent: "D´un costat estan els homes desviats pels ferments de l´odi, els acabats d´arribar no assimilitats encara a la nostra vida ciutadana, els immigrants analfabets (...) els fracassats, els despitats, tot el detritus". El mateix president Pujol va compartir aquestes idees en un moment donat, cal creure que superat, de la seva evolució ideològica, com va demostrar en aquell vell text que tants cops li ha estat demagògicament retret i en el qual parlava de l´immigrant com d´"un home que viu en un estat d´ignorància i misèria cultural, mental i espiritual". Poques vegades s´explicita, però per molts la paraula xarnego manté les seves qualitats estigmatitzadores.
L´onze de setembre de 1997, en els gairebé tradicionals aldarulls del capvespre, algú va trencar a pedrades els vidres del Centro castellano-Manchego de Barcelona. Els meus pares no van tenir ocasió de conèixer aquest lloc en vida, però de segur que hauria estat un factor més entre tots els altres que feien que casa nostra fos casa seva, si és que, com deia la cançó d´en Sisa, hi ha cases d´algú.

Diversitat i integració. (17)

Pel nacionalisme confessional, la religiositat andalusa s´inscriu dins del que s´entén com el subdesenvolupament cultural propi de pobles poc o mal modernitzats i situats en un nivell inferior en el camí vers el Progrés i la Civilització. Aquest rebuig envers formes religioses "inferiors" al nivell civilitzatori presumit pels catalans, ha tingut diverses oportunitats d´expressar-se.
La Setmana Santa de 1987, els andalusos que celebraven processons a l´estil andalús al barri del Poble Nou, a Pineda de Mar, van trobar-se amb la negativa eclesial a participar en els actes. El bisbe de Girona, Jaume Camprodon, va considerar que aquells actes sacramentals eren impropis de la pietat adient en unes dates tan assenyalades i va donar instruccions perquè la parròqia se´n mantingués al marge. Així fou que la processó no va poder sortir de l´església, com cada any, sinó que va haver de fer-ho d´un magatzem de ferralla. Les imatges, que el Bisbe havia definit com "ninots", no eren reconegudes com a sagrades, per molt que els confrares conservessin un vídeo de la benedició. Finalitzada la processó, els assistents s´entestaren a introduir com fos els passos a l´església, que era tancada. Es produí aleshores un considerable tumult a les portes del temple, quan els natzarens, costaleros i el públic en general, entre increpacions als capellans de "pistoleros", van intentar abatre-les, en un episodi que es va acavar amb diversos contusionats.

Diversitat i integració. (16)

El març de 1995 la Casa de Anadalucía exigia inútilment ser convidada a participar en el II Congrés de Cultura Popular i Tradicional catalana. Entre els dos-cents trenta-nou pavellons que integraven l´Expcultura d´octubre de 1994, no n´hi havia cap que representés la comunitat andalusa ni d´altres provinents de la immigració. Això expressa la desconfiança del catalanisme essencialista, no sempre aliena a les instàncies oficials, envers allò que mai ha deixat de ser percebut com una presència aliena a "l autenticitat" cultural catalana. Des del catalanisme més xenòfob, la qüestió estava clara. Així, el Front pel Plebiscit per la Independència de Catalunya declarava, en relació amb la vindicació de catalanitat de la Casa de Andalucía que "tot fa pensar que és una maniobra de vulgars colonitzadors, que amaga la pretensió de voler suplantar una cultura aliena a la nostra"

Diversitat i integració. (15)

Permeti-se´m iniciar el que serà una consideració a propòsit de les manifestacions de religiositat popular andalusa a Catalunya, en el marc de la dinàmica de les construccions identitàries en aquest país, amb una breu evocació personal d´un fill d´immigrants. El meu pare va passar-se tota la vida rememorant aquell poble manxec -Almadén- del qual hagué de partir amb tota la seva família, a la recerca, com tants altres, d´una feina. Parlava sempre del seu país amb una infinita nostàlgia i usava per referir-s´hi expressions -la tierra, el pueblo- carregades d´un extraordinari afecte. El seu somni era tornar un dia als paisatges de la seva adolescència, amb els vells parents i veïns que s´havien quedat i la vida dels quals el pas del temps havia respectat. No existien en aquella època associacions que reunissin la nombrosa colònia almadenenca a Barcelona i la seva comarca -una funció que acomplia el Centro Extremeño-, però la parentela i los paisanos teixien entre ells una sòlida xarxa de sociabilitats. El meu ambient domèstic estava saturat d´aquesta mena de sentiments, perquè la meva mare tenia cura d´escenificar el record dels orígens, sobretot pel que fa al menjar i mitjançant plans carregats de memòria: migas, gachas i, en especial -és fàcil que el record de la infantesa s´aturi aquí- unes exquisides postres, consistents en una espècie de bunyols amarats de llet i amb un nom curiosamnet anticlerical: orejas de fraile.
Arribada la seva jubilació el meu pare va veure l´oportunitat de dur a terme el seu somni de retorn -que per motius econòmics tan sols havia pogut paladejar uns quants dies en un únic viatge, feia ja més de vint anys-, i decidí marxar per passar els seus darrers anys en aquell escenari que tant estimava... La veritat és que va trigar a penes dues setmanes a tornar, poc menys que esparverat. Tot allò amb què es va trobar no tenia res a veure amb les seves evocacions d´immigrant i havia descobert que casa seva era, ja per sempre. Barcelona, amb els seus fills i néts catalinos, com ell els deia. L´objecte dels seus ensonyamnets ja no existia i començava a sospitar que mai no havia existit en realitat, i que el que havia anat embastant al llarg dels anys no era sinó una il-lusió forçada per les desoladores condicions que el desarrelament imposa a un desplaçat. Pel que a mi respecta vaig visitar no fa gaire Almadén i enlloc vaig aconseguir que em servissin aquelles orejas de fraile, la recepta de les quals la meva mare havia conservat amb tant afecte, per tal de no oblidar.

Diversitat i integració. (14)

La línia divisòria pot estar situada ben avall del sistema d´estratificació social, de manera que els espais que divideixen la societat entre els d´aquí i els de fora poden fer d´aquest darrer grup una exigua minoria de marginats als quals es pot sobreexplotar i fer culpables de mals socials com la delinqüència o l´atur. Però aquesta mena de cop de destral que divideix bestialment el cos social en dos pot, en comptes de conformar-se amb amputar una petita part considerada estranya i malsana, seccionar-lo en dues grans fraccions sovint gairebé equivalents i simètriques. aquest és un fenomen que troba a Catalunya un exemple excepcionalment clar. Aquí el tàxon immingrant pot ser aplicat, en funció dels contextos, per marcar una borsa molt petita de persones en situació precària, constituïda pels provinents de països pobres arribats no fa gaire. Però aquesta segregació semàntica pot interpel-lar una massa de quasi la meitat dels ciutadans legals, que integren persones provinents de la resta de l´Estat, establertes al país des de fa potser dècades i de les quals el tret que delata la seva immigritat no és tant el seu origen com l´idioma que parlen.

Diversitat i integració. (13)

Es tracta de persones provinents de zones deprimides del propi Estat i considerades socialment o culturalment inferiors. A Europa aquest és el cas dels terroni, italians meridionals emigrants al nord; dels xarnegos o els maketos de Catalunya i el País Basc respectivament; dels nord-irlandesos catòlics a Anglaterra, o dels ossis, alemanys de l´Est desplaçats a l´antiga República Federal. En tots els casos es tracta d´individus la situació dels quals és ben legal i que gaudeixen d´una ciutadania plena o quasi, però que, malgrat això, i per causa dels seus costums, de la seva llengua o del temperament que se´ls suposa, poden ser vistos com a pertorbadors de la integritat cultural de la comunitat receptora, i fins i tot com una amenaça per a la seva pròpia supervivència. En aquest cas no es pot parlar ja d´un paupèrrim percentatge de la població total -entre l´1 i el 10 %-, sinó que poden assolir el 40 o el 50 % del conjunt de la població "legal" del territori que un grup considera com propi de la seva cultura. L´inmigrant no és identificat aleshores com responsable de l´índex d´atur, de riscos per a la salut pública o de l´increment de la delinqüència, sinó, per damunt de tot, com a font de perill per a l´existència mateixa de la nació que acull.

Diversitat i integració. (12)

Delatar que aquell que anomenem inmigrant no és una figura objectiva, sinó més aviat un personatge imaginari, no desmenteix la seva realitat sinó que, al contrari, la intensifica. Dient-ho d´una altra manera, és cert que hi ha inmigrants, però allò que fa d´algú un inmigrant no és una qualitat, sinó un atribut, i un atribut que li és aplicat des de fora, a la manera d´un estigma i un principi denegatori. L´inmigrant seria, sens dubte, un exponent perfecte d´allò que Gilles Deleuze anomena un "personatge conceptual". L´inmigrant és aquell que, com tothom, ha recalat a la ciutat després d´un viatge, però que, en fer-ho, no ha perdut la seva condició de viatger en trànsit, sinó que ha estat obligat a conservar-la perpètuament. I no tan sols ell, sinó fins i tot els seus descendents, que hauran d´arrossegar com una condemna la marca de desterrats heretada dels seus pares i que farà d´ells allò que, contra tota lògica semàntica, s´acorda d´anomenar "inmigrants de segona o tercera generació".

Diversitat i integració. (11)

És urgent que aquells que, afirmant-se a l´esquerra, estan convençuts que Catalunya és de debò una nació, i una nació amb vocació d´autogovern, es pronunciïn amb la màxima claredat sobre què és el que ha d´inventariar-se com el seu patrimoni cultural. ¿Potser un conjunt de qualitats singulars, que només es troba en els millors d´entre nosaltres? ¿Un seguit de virtuts intraduïbles, que cal mantenir fora del perill del contacte amb costums espuris? ¿O bé, senzillament, aquesta articulació constanment en moviment, i de la qual mai no sobra res, que alimenten les formes de fer i de dir d´aquells que es consideren a si mateixos catalans i que, fent-ho, reben automàticament i com de cop el ple dret a la identitat?

Diversitat i integració. (10)

Ha estat des de postulats nominalment d´esquerres, però reaccionaris en la seva vessant nacionalista que, contra l´integracionisme dels partits d´esquerra majoritaris -Catalunya un sol poble-, s´ha defensat de manera recurrent que al país estan presents dues comuninats culturals: d´una banda, la dels propis, els d´aquí, els nostres o els assimilats a nosaltres, els catalans al capdavall i, de l´altra, la dels castellans o espanyols, els de fora, els que han vingut, els que no han volgut assimilar els nostres costums o la nostra llengua. D´aquesta menra, l´eix etnicolingüístic es mostraria més decisiu, a l´hora d´estratificar la societat catalana, que el de la classe social.

Diversitat i integració. (9)

Un cop restaurada la democràcia i deixant de banda esdeveniments concrets com els ja esmentats, les emergències de l´integrisme cultural s´han restringit a poca cosa més que esporàdiques declaracions contra el cavall de Troia espanyolista que representen, segons diuen, les Romerias del Rocío o les Ferias de Abril a Catalunya. Aquesta discreció en les seves explicitacions no treu que les tendències a l´exclusió cultural dels "no assimilitats" siguin les presents, si bé en un estat larvari, en el si del catalanisme conservador, i fins i tot en corrents nacionalistes radicals que es presenten a si mateixos com a progressistes.

Diversitat i integració. (8)

Les premisses fonamentals d´aquest nacionalisme d´esquerres, integrador i no excloent són, d´antuvi, que a Catalunya la classe obrera és una sola classe. En segon lloc, que a Catalunya hi ha un sol poble. I, per últim, que la vertebració cultural de la societat catalana no es basa en continguts específics, sinó més aviat en una consciència compartida de formar part d´una mateixa comunitat. Des d´aquesta perspectiva, "cultura catalana" voldria dir, no una dada anterior a tota experiència o pràctica societària, sinó el resultat d´una construcció sempre inacabada, un constant joc d´interrelacions o, si es prefereix, un cos inestable i porós, que es deixa travessar per tota mena de fluxos. Aquesta forma d´interpretar la catalanitat com un receptable buit, transitable i obert, en disposició de digerir qualsevol contingut, és la que va donar peu a la consensuada definició de català que oferí, a la transició, el Consell de Forces Polítiques: "tot aquell que viu i treballa a Catalunya". Ha estat també aquesta visió la que ha acaat orientant la Llei 2/93 del Parlament, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional catalana, en la qual s´establia institucionalment que aquesta era "el conjunt de les manifestacions de la memòria i la vida col-lectives de Catalunya, tan passades com presents".

Diversitat i integració. (7)

El nacionalisme progressista es tradueix en una concepció integradora i pluralista de la construcció nacional. Des dels seus pressupòsits, per ser acceptat com "un dels nostres" és suficient que el candidat es consideri a si mateix com a tal, puix que la identitat no és altra cosa que un sentiment d´adscricpció al qual no ha de correspondre pas per força cap contingut específic. Es tracta, a la fi, d´aquell element de consciència i de voluntat en els seus membres del qual Rovira i Virgili, seguint Mancini, feia dependre l´existència de la nació. En aquest ordre de coses, no es pot presumir d´una impossible "puresa de sang" cultural, ja que totes les realitats culturals copresents a la societat serien igualment autèntiques o, si es vol, igualment bastardes. Això implica que no seria possible trobar un estat inicial de la cultura, perquè no és res més que una totalitat integrada, però crònicament intranquil-la, de préstecs i aportacions, a la manera d´un delta que recull i barreja el que van deixant successives arribades humanes. En la mesura que no ha pogut experimentar mai una sitaució de partida, la catalanitat tan sols estaria en condicions de conèixer versions. Hom podria excloure´s, però mai, de cap de les maneres, ser exclòs de la condició de català.

Diversitat i integració. (6)

El raonament que justifica la desqualificació de determinades pràctiques culturals per ser incompatibles amb una suposada catalanitat immanent es basa en un inquietant axioma: es reconeix que, com ja sabíem, "som catalns tots els que viuen i treballen a Catalunya", però no ho és allò que fan. És a dir, un inmigrant pot obtenir la seva homologació com a català mentre pagui impostos i hagi demostrat la seva capacitat productiva, però perd aquest privilegi quan es posa a ballar, a celebrar festes, a cuinar o, senzillament, a parlar. La seva manca d´adhesió a la "genuïna" cultura amfitriona delata en ell una mena de condició anòmala, una catalanitat incompleta o de baixa intensitat. Són a dins, però alguna cosa d´ells pertany a fora, com si incorporessin un grau variable d´intrusisme que fa d´ells catalans insuficients o incomplets.

Diversitat i integració. (5)

Les circumstàncies històriques que va determinar el període franquista van fer que, davant d´altres prioritats, aquestes tendències romanguessin ensopides. Malgrat això, periòdicament sorgeixen polèmiques públiques en les quals l´etnicisme essencialista explicita el seu rebuig a l´heterogeneitat cultural i exigeix que les presències culturalment amenaçadores siguin mantingudes a ratlla. L´hostilitat exhibida per certs exponents de la presumpta autenticitat catalana contra manifestacions folklòriques "alienes" -sevillanes, jotes aragoneses...- a la Festa Major de Lleida del 1996 no va ser un fet aïllat. Ja abans s´havien desqualificat expressions culturals dels inmigrants per indignes de ser homologades com a catalanes. Va ser el cas de la negativa eclesial a beneir les imatges tretes en processó per les comunitats andaluses per Setmana Santa, amb l´argument que les senyalava com a expressions pietoses completament incompatibles amb l´"espiritualitat" dels catalans. Va ser també el cas de la polèmica entorn de la prohibició, el 1998, de molts correbous, dels quals es va repetir que eren la conseqüència bé del veïnatge de valencians o aragonesos o, pel cas de les festes amb toros a l´interior del país, de l´assentament de forasters entre nosaltres.

Diversitat i integració. (4)

Quan es planteja quin és el nivell de racisme que afecta la nostra societat, el més comú és que el balanç remeti a les imatges més tòpiques de l´antic racisme biològic: agressions contra negres o magrebins a càrrec de skins, discriminacions en l´accés a locals públics de persones de pell fosca, actuacions polítiques que segreguen membres de "minories ètniques", abusos policials contra inmigrants il-legals, etc. Tot i ser preocupants, aquestes expressions de racisme contra persones d´altres "races" són ben lluny d´amenaçar la conviència civil a Catalunya. Tanmateix, resulten ideals perquè alguns alguns conreien un antiracisme molt sovint purament estètic.
En canvi, quan es fan valoracions sobre l´estat de la problemàtica racista al nostre país, pràcticament mai es computen les modalitats de racisme que designem com a culturals, les conseqüències de les quals sí que podrien afectar les relacions entre segments molt importants de la societat catalana. Aquest racisme no té com a objecte els subsaharians o els nord-africans, que poden ser culpats de l´augment de la delinqüència, però que mai han estta contemplats com una font de risc per a la supervive`ncia de la cultura nacional catalana. Els destinataris d´aquest racisme cultural són, més aviat, centenars de milers d´inmigrants provinents d´altres comunitats de l´Estat espanyol, que reben amb una certa freqüència el retret d´haver-se constituït en una mena d´exèrcit d´ocupació, disposat a dissoldre la identitat nacional de Catalunya.

Diversitat i integració. (3)

És freqüent que el racisme cultural o ètnic aparegui a la base del nacionalisme primordialista, és a dir, d´aquell nacionalisme que es considera fonamentat en essències inmutables i que presumeix l´existència d´un tarannà particular i inconfusible en aquells que son considerats com inclosos en la nació. El nacionalisme essencialista es considera legitimat per establir qui i què es mereix ser homologat com a "nacional" i, per contar, qui i què ha de ser considerat estrany, contaminat, perillós i, en conseqüència, excloïble.

Diversitat i integració. (2)

Aquest racisme de nou encuny inferioritza certs grups revestint la seva ètnia de qualitats negatives, al mateix temps que exalça les virtuts del propi temperament nacional o ètnic. En defensar el dret a preservar la seva imaginària puresa cultural, el grup es protegeix de tota suposada contaminació marginant, excloent, expulsant o impedint l´accés als agents considerats portadors d´impuresa. Els factors de risc per a l´homogeneïtat cultural de la comunitat poden provenir d´instàncies polítiques superiors -un Estat opressor, o un govern massa decurós amb les "essències pàtries". També de vies per les quals subtilment penetren influències "estrangeritzants", com els mass media, la publicitat o el cinema. Però, sobretot, s´interpreta que el perill principal prové dels inmigrants, és a dir, d´aquells que han vingut de fora a viure dins del territori que el grup considera propi, i als quals es pot acusar eventual perill amb els seus costums aliens. Aquest racisme diferencialista desenvolupa una actitud envers els estranys que ja només en aparença hauria de resultar contradictòria. Per un costat, els rebutja, ja que desconfia d´ells perquè els percep com una font de brutícia que altera la integritat cultural de la nació. Però, al mateix temps, els necessita, ja que la seva presència li permet construir i endurir el que troba d´incomparable en la seva mateixa singularitat.

Diversitat i integració

A partir de hoy os iré colgando retazos de "Diversitat i integració", el libro que publicó en 1998 el antropólogo Manuel Delgado.




El vell racisme biològic no és avui, la ideologia responsable del gros de les situacions de discriminació i intolerància que es produeixen a les societats occidentals. Ara per ara, els quadres de desigualtat més importants que afecten comunitats diferenciades no es justifiquen amb raons genètiques, sinó amb la presumpció que certs trets culturals, valorats com a negatius, permeten col-locar el grup que els posseeix en la banda baixa d´una determinada jerarquia moral. Parlem del que s´anomena racisme diferencialista, racisme identitari, fonamentalisme cultural, etnicisme o, més freqüentment, racisme cultura

Progresa adecuadamente. (y 37)

Con este post acabo la serie dedicada a "Progresa adecuadamente", el libro de Xavier Pericay.



El resultado de este proceso es una sociedad, la catalana, donde, en lo tocante al cultivo del idioma, no existe correspondecia ninguna entre la esfera pública y la privada; donde los fracasos en el uso social del catalán se cubren con políticas cada vez más impositivas en aquellos dominios en que el uso lingüístico depende de la Administración; donde el dinero de todos sirve para pagar las legítimas aspiraciones de unos cuantos, y donde lo individual, en fin, tiende a confundirse casi siempre con lo colectivo. Sirva de ejemplo el caso de "El Observador", el único proyecto periodístico de envergadura auspiciado por el empresariado catalán durante estos años autonómicos. Los promotores eran gente próxima a Convergéncia i Unió, militantes incluso. Los cuadros directivos, también. El capital, también. ¿Saben en qué lengua estaba escrito el diario? En castellano, por supuesto.

Progresa adecuadamente. (36)

Si acudo al dicicionario -que es donde conviene acudir antes que nada en estos casos-, encuentro que un inmigrante es alguien que inmigra, o sea, alguien que siendo natural de un país llega a otro "para establecerse en él, especialmente con idea de formar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas". Es decir, que en la definición tanto caben los que cruzan fronteras imaginarias como los que cruzan fronteras reales. Y si acudo a la memoria más cercana, encuentro que en esta tierra de inmigraciones llamada Cataluña el término ha revestido por lo general un carácter aséptico, políticamente correcto, frente a los despectivos "murciano" y "charnego", por un lado, y los no menos hirientes "negro", "moro" o "sudaca", por otro. Y dudo mucho que en el País Vasco, donde disponen también de formas genuinas como "maqueto" para referirse a los que conforman el primer grupo, haya ocurrido algo muy distinto.

Progresa adecuadamente. (35)

Imagínense que están ustedes sentados en la terraza de un bar, tomando el fresco. Mejor dicho: imagínense que, en vez de un bar, se encuentran en un bar restaurante, y que además de tomar el fresco están tomando ustedes un aperitivo, pues son las dos y el hambre aprieta. Imagínense que en vez de enfilar el camino de casa, donde les aguarda la muy desagradable tarea de ponerse a cocinar, deciden ustedes quedarse a comer allí mismo, que un día es un día. Imagínense que llaman al camarero y que este acude, solícito. Imagínense que se conforman con un solo plato y piden un "pollastre rostit". Sí, "pollastre rostit", porque ustedes son de por aquí y se expresan en catalán, o se expresan en catalán y en castellano, indistintamente. Imagínense que al camarero aquello le suena a ruso y musita con voz latina: "Perdón, pero no entiendo". ¿Qué harán ustedes? ¿levantarse indignados, tratar de expresarse por signos o pedir un pollo frito? Yo no sé ustedes qué harán, pero sí sé que hará Jordi Pujol: zamparse el pollo y aprovechar la primera rueda de prensa que se le ofrezca para comunicar a sus administrados que esto no funciona.

Progresa adecuadamente. (34)

Ante este panorama, qué quieren, yo no veo más que una solución: que le encierren. Por demente. Sí, que encierren a Cataluña. Que no encierren a todos. Y si queda por allí algún cuerdo, que se apresure a huir antes de que sea demasiado tarde.